Just d’aquí una setmana, el país -en aquest cas el terme és usat en la seva accepció d’Espanya- viurà festa gran. Es casa la filla del president del govern i de l’Ana Botella, l’Anita Aznar Botella. I com toca en ocasions semblants, el casament s’està preparant amb una modèstia i tendresa que ens hauria d’emocionar… Almenys això asseguren els nuvis en afirmar que el seu serà un casament senzillet… (?) És clar que això de la senzillesa deu anar al gust del consumidor i el llistó deu poder-se situar allà on més plagui a cadascú. Perquè assegurar que un casament al qual hi assistiran un miler de convidats és senzillet potser és passar-se una miqueta. I si a això afegim que entre aquest miler llarg de convidats, a més de la Casa Reial en pes, hi són convidats els primers ministres d’Itàlia (Berlusconi) i el del Regne Unit (Blair), segurament ja és passar-se del tot o voler prendre el pèl al personal.

No. No estic pas en contra d’aquest casament. Només faltaria! D’entre altres raons perquè tothom és lliure de casar-se amb qui vulgui i celebrar-ho de la manera que més li plagui.  Però sí que estic en contra de negar l’evidència i de fer les coses fora mesura. Que la filla dels Aznar-Botella es casi, entra en els paràmetres de la normalitat més absoluta. Ara bé que es casi de la manera que ho farà i que a sobre ens vulguin fer creure que es respectarà la voluntat dels nuvis d’una celebració senzilla, que s’ho facin mirar…

Però acceptada la realitat dels fets i preparat ja pels efectes mediàtics que el casament farà caure sobre tots plegats, sí que m’interessaria saber si entre els convidats de primera fila, els Aznar-Agag han previst invitar a algú o alguns polítics dels països de més al sud i veïns  nostres. Segurament que no, per allò de la senzillesa que volen que envolti la cerimònia… Ateses, però, les circumstàncies polítiques relacionals amb el Marroc i la senzillesa amb la qual el casament s’ha plantejat, tampoc no hauria vingut d’un o dos convidats més que, d’altra banda tampoc no s’haurien notat entre un miler. I en convidar a tals personatges, potser s’hauria tingut ocasió de començar a llimar els “deajustaments” diplomàtics que en el decurs dels darrers mesos s’han produït entre Espanya i el Marroc i d’entre els quals l’incident (no se’m acut millor manera d’anomenar-ho) de Perejil, no deixa de ser-ne l’anècdota.

Sense cap mena de dubte. La tornada de les vacances serà d’allò més animada, socialment parlant. Un casament de primer ordre -això sí, senzillet i amb el Berlusconi i el Blair en lloc destacat- ens espera amb totes les seves “complicacions” i implicacions; un casament que ateses les circumstàncies, sembla que hagués estat pensat més en clau de reforçament de la imatge d’Aznar i de la seva ombra -la senyora Botella que no perd passada per “xupar” càmera-, que no pas pensant en la felicitat dels nuvis Anita i Alejandro. Però ben mirat, el país -en aquest cas en les seves dues accepcions de Catalunya i Espanya- té altres problemes més importants que cal acarar. I vistes com estan les coses, el dubte de què no s’estigui per la feina i que n’hi hagi que solament pensin com assegurar-se un bon pas cap a la història, no em negaran que és més que raonable.

I és que en la política i en l’art de la gestió de les coses públiques, encara s’hi troba a faltar aquell pudor més elemental i, per contra, hi sobra supèrbia.

Publicat a Diari de Sabadell, el 29 d’agost de 2002.