Una de les virtuts que qualsevol hipotètic i objectiu observador no podria negar al govern Aznar és la d’exercir la seva acció de govern i, en conseqüència, prendre decisions al marge de totes les polèmiques que sovint les seves decisions han desencadenats. Al cap i a la fi, governar és sinònim de no tenir por a adoptar decisions i de fer-ho amb la seguretat que s’està actuant pel bé de la ciutadania i/o, especialment, del cos electoral al qual el partit governamental es deu. Des d’aquest punt de vista, el govern Aznar ha actuat amb eficàcia, prenent decisions avalades pels sondatges demoscòpics que res no semblaven ressentir-se en relació a la popularitat del govern central ni la del seu president. Potser precisament per això, l’acció del govern popular s’ha anat tornant prepotent enmig d’un gran menyspreu envers els discrepants de les seves polítiques. I a les alçades en què ens trobem, ningú ja no hauria de menysprear els perills evidents que la prepotència política comporta.

Tot això era més o menys així. Però va arribar el 20-J i amb ell el panorama polític va començar a canviar. El govern de la duresa social donà pas a un altre govern aplicat en presentar-se més tolerant en els afers socials però, alhora, molt més bel·ligerant amb les nacionalitats històriques amb un nacionalisme espanyol de “rancio abolengo”. Un 20-J i una vaga general que -a despit que pel govern no va existir- va causar estralls en l’equip governamental que Aznar encapçala. Recordem-ho: a la vaga convocada pels sindicats i reforçada pel decretazo  -després que Cabanillas la negués- va seguir-ne una crisi de govern que va emportar-se per endavant al ministre Portaveu mateix i també al de Treball per desembocar, uns mesos més tard, amb l’acceptació de pràcticament totes les esmenes defensades pels sindicats per l’actual ministre de Treball, el valencià Zaplana. Una i altra -crisi governamental i modificació del decretazo– han demostrat a la ciutadania que la vaga va ser i que va fer molt de mal al govern.

Però no ens enganyem. La marxa enrera adoptada pel govern central, però, no és solament conseqüència de la vaga del 20-J. En el procés ha estat decisiu el fet que el PP s’adonés que havia anat massa enllà i que si no rectificava a temps corria el risc de perdre suports electorals a marxes forçades. Així, a la relativa “suavització” de la política social, el govern del PP decidia contraposar la seva radicalització amb un nacionalisme espanyol ranci i del que l’afer de la “megabandera” madrilenya de la Plaza de Colón n’ha estat un exponent altament preocupant. Amb la suma d’ambdues polítiques -afluixar amb el decretazo i empènyer amb el nacionalisme espanyol-, el PP espera recuperar vots: d’una banda, els que amb el decretazo se li van esmunyir d’entre les mans; de l’altra, els dels nacionalistes espanyols més recalcitrants que enyoren temps passats i que amb l’episodi de la “megabandera” ara se senten reconfortats.

El risc de tot plegat és tornar -en el sentit més metafòric- a la història de les dues Espanyes per conduir el debat polític cap a un terreny empantanegat en el qual s’acarin els promotors de l’Espanya que mira cap a la “periferia” amb reticència i els que estan preocupats arran la idea d’una Espanya única. I aquest és el pitjor favor que pot fer-se a una situació com la que vivim en què en comptes de cercar allò que suma, des del govern central sembla estar més interessats en restar… I, a les alçades que som i com diuen els castellans, “el horno no está para bollos”…

Publicat a Diari de Sabadell, el 24 d’octubre de 2002.