Les coses no milloren, i això no obstant continuem preferint marejar la perdiu abans de decidir-nos a fugir d’eufemismes, nomenar les coses pel nom que tenen, i abordar les qüestions que són les causes de la situació crítica per la qual estem travessant. Preferim –prefereixen els polítics–, no assumir cap de les responsabilitats que els pertoquen, llançar pilotes fora, i en qualsevol cas esperar que el temps els acabi resolent les complicacions a les que ens han abocat. No ha d’estranyar, doncs que, ara sí ara també, l’anècdota prengui entitat i suri com la tranquil·la i pacífica aparença de l’iceberg que ensenya la seva punta però que sota l’aigua amaga unes dimensions colossals.

Aquest cap de setmana, a Sitges, va tenir lloc la XXIX reunió anual del Cercle d’Economia que en aquesta ocasió va posar el focus en el que cal perquè Europa  funcioni. És sobrer referir que malgrat la qualitat dels ponents a la qual ja ens tenen acostumats els organitzadors de la reunió, les intervencions mediàticament més esperades eren les dels presidents de la Generalitat de Catalunya i del govern d’Espanya, i la del líder de l’oposició a Espanya, Alfredo Rubalcaba. Unes intervencions que, en quant al fons, ben poc van aportar, llevat de Rubalcaba que va saber aprofitar el marc i assistents per defensar amb convicció la reforma constitucional que el PSOE ara propugna i que va presentar com a única via possible per a resoldre el desencontre entre Catalunya i Espanya. Per contra, el president Rajoy va optar per argumentar el seu no a tot. El seu no al pacte econòmic i social i a la reforma constitucional que amb el PSOE també defensen altres sectors socials. I com aquell qui res va acabar posant damunt la taula el que ell considera cabdal quan es tracta de disposar de poder de decisió a Europa: la dimensió de país. Pretenia contestar així  allò que ell, el seu govern i el seu partit, entenen que des de Catalunya es defensa: el secessionisme. I no va del tot errat Rajoy en aquesta seva suposició, atès que és evident que una part dels catalans i de les catalanes defensen legítimament –només faltaria que no ho poguessin fer!– que el futur d’una Catalunya pròspera passa necessàriament per separar-se d’Espanya i per emprendre camí com a un nou Estat d’Europa. Però que una part de Catalunya pensi d’aquesta manera, no vol dir que tot el país estigui en una mateixa sintonia independentista, a despit que sigui precisament l’obstinada actitud del govern de l’Estat i del Partit Popular (PP), la que hi està aportant més i incondicionals adhesions.

Les paraules de Rajoy no varen trigar a trobar rèplica per part del president de la Generalitat de Catalunya com no podia ser d’altra manera en un context en què relacions que es donen –o que no es donen– entre Espanya i Catalunya són les que són, i en què el titular és el què importa. Potser per això mateix, l’objecte de la rèplica de Mas a Rajoy va centrar-se en dissensions en quant a la dimensió que ha de tenir un país per tenir major poder de decisió a Europa, mentre es ‘passava’ una vegada més del calat dels problemes que ens afecten, resultat de les polítiques restrictives que per acció, per omissió, o per imposició es venen aplicant, i que a bastament s’han demostrat equivocades si del què es tracta és de trobar sortides a una crisi que deixarà molt més llastre i desigualtats socials de les que podíem suposar.

Així és que en comptes d’endinsar-nos en un altre dels debats estèrils que a enlloc no acondueixen, millor serà, com apuntava Josep Ramoneda en el decurs de la seva intervenció a Sitges, que abandonem la concepció dominant de la política entesa com a una mercaderia, i la posem al servei de la ciutadania i de les seves voluntats democràticament expressades. Ni més, ni tampoc menys…

Publicat a Diari de Sabadell, el 6 de juny de 2013