El dia era radiant i, sobretot, molt calorós. Feia tres dies des que havíem celebrat la Diada de Sant Jordi. Entre notícia i notícia del Telenotícies –unes notícies que, per cert, em semblava haver vist i sentit ja moltes vegades– em vaig endormiscar deixant-me portar per la nyona que habitualment ens envaeix després d’un bon dinar. De sobte, el reportatge que ara s’emetia per televisió, va fer-me fixar la vista i afinar l’oïda en el televisor. La presentadora-introductora del reportatge s’estava referint al balanç que presentava les vendes de llibres en ocasió de Sant Jordi. Ara explicava el greu problema que des d’aquell dia patien els llibreters pel fet que no eren capaços d’atendre les sol•licituds de llibres que els clients encara els feien, a despit que Sant Jordi quedava una mica lluny. El reportatge afegia que no només s’havien esgotat les existències de llibres de les quals els llibreters disposaven en ocasió de Sant Jordi, sinó que la febre per adquirir-ne continuava ben alta després de la Diada. El reportatge mostrava imatges de prestatgeries buides i de llargues cues formades davant les llibreries. També explicava com les persones que es trobaven a les ordenades cues, comentaven què els havia semblat el darrer llibre que havien llegit mentre el recomanaven entusiàsticament. Mai no s’havia viscut una situació semblant i les editorials treballaven dia i nit per tal d’enllestir noves edicions de llibres per satisfer les comandes que els arribaven sense parar. Els llibreters, per la seva banda, per poder atendre l’allau de sol•licituds que dels seus clients els arribaven, havien optat per lliurar-los un número amb el qual, al cap d’uns dies, podrien recollir el llibre desitjat. D’aquesta manera s’havia anat fent una llista d’espera que a hores d’ara era de tres o quatre dies; això no obstant, els experts asseguraven que ben aviat passarien a ser d’una setmana si la febre compradora no cessava.

Ningú no es podia explicar què estava passant. Però el cert era que des de la Diada de Sant Jordi, arreu podien veure’s ciutadanes i ciutadans devorant –més que no pas llegint– les pàgines d’un llibre. Fins i tot, hi havia qui una vegada acabava de llegir un llibre, s’afanyava a intercanviar-lo amb algú altre que, al seu torn, hagués acabat de llegir el seu. Així, a l’autobús, al cafè de la cantonada, a la fleca de sempre, es veien persones –com s’explicava en el reportatge de televisió– disposades a compartir l’experiència de la lectura acabada de fer. El resultat de tot plegat havia fet que la gent s’hagués tornat més cívica, més tolerant, més justa, solidària, més sàvia… Tothom debatia entorn les qüestions d’actualitat sense aspreses de cap mena i amb un respecte exquisit vers les opinions dels altres. La periodista que conduïa el reportatge entrevistava a lectors i lectores que, amb gran lucidesa, narraven el contingut dels volums que acabaven de llegir. La febre lectora, segons es deia, s’havia desencadenat arreu i també arreu s’havia observat un canvi radical en el comportament de les persones. Sociòlegs de tot el món intentaven explicar el fenomen sense massa èxit…

De sobte, va sonar el meu mòbil amb el seu to estrident característic. D’un bot em vaig refer de la meva somnolència mentre comprovava que la pantalla del meu televisor era ocupada per una pel•lícula plena de violències sense sentit… El somni fugaç d’una migdiada d’un dia d’abril havia acabat. Havia estat un somni bell. Vaig atendre la trucada del mòbil. El meu interlocutor em va anunciar l’imminent tancament de dues llibreries prestigioses: una a la meva ciutat; l’altra a una ciutat veïna. Ambdues havien de cessar en el negoci pel fet que no podien fer front per més temps a unes despeses que en cap cas eren compensades pels escassos ingressos que de la venda de llibres n’obtenien. La cultura continuava essent la parenta pobre d’una societat que hem convingut en anomenar del benestar…

Publicat a Diari de Sabadell, el 26 d’abril de 2007