El meu diari (Juny de 2026)

• Dilluns 1 de juny de 2026

Els titulars de la jornada:
“L’àrea de Barcelona blinda els eixos verds amb un canvi legal” (El Periódico)
“La IA amenaça la ciberseguretat mundial a una velocitat inèdita” (La Vanguardia)
“L’Audiència Nacional activa la cerca de 14 etarres a Veneçola” (El País)
“L’obra nova s’enfila de preu i s’empetiteix” (El Punt Avui)
“Sánchez resisteix: Seguim el full de ruta: fins al 2027 i més enllà” (Ara)

La dita “Pel juny, la falç al puny” neix dels cicles naturals: arriba el temps de sega, el moment de separar el gra de la palla i de convertir l’espera en acció. Però, llegida en clau política, aquesta dita popular pren una força inesperada. En un context tens, espès, accelerat i sovint teatralitzat com l’actual, la falç al puny deixa de ser una imatge agrícola per esdevenir una metàfora de lucidesa democràtica. No és un gest violent, sinó un avís. No és un crit de guerra, sinó la constatació que el camp públic —el debat, les institucions, la convivència— s’ha deixat créixer més del compte. I quan el camp s’omple de males herbes, algú ha d’assumir què es talla i què es preserva. La sensació, avui, és que molta gent camina amb la falç al puny sense haver-la demanat. No perquè vulgui tallar res, sinó perquè el terreny polític s’ha anat omplint de discursos inflamats, promeses impossibles, indignacions de temporada i un cansament cívic que s’escampa amb facilitat. Un paisatge on el soroll suplanta el criteri i on la crispació s’ha convertit en mètode. En aquest sentit, aplicada als temps que corren, la dita vindria a dir: “si no segues tu, algú altre ho farà per tu”. I quan algú altre sega per tu, rarament ho fa pensant en el bé comú, sinó en el relat que vol imposar. Per això, o recuperem la mirada pròpia i la capacitat crítica, o acabarem empassant-nos el relat tal com els més enfurismats –o els més interessats- ens el serveixin. La falç al puny és, doncs, una metàfora ajustada a una actitud política imprescindible: caminar amb lucidesa, tallar el que calgui –la demagògia, la manipulació, la por– i no deixar-nos seduir pels cants de sirena que busquem convertir la ciutadania en espectadora i no en protagonista.

• Dimarts 2 de juny de 2026

Els titulars de la jornada:
“El Cercle convida a enfortir els serveis públics” (El Periódico)
“Trump intenta contenir Israel per salvar la negociació amb l’Iran” (La Vanguardia)
“Sánchez qüestiona davant la seva cúpula el tracte de la justícia al PSOE” (El País)
“L’OTAN, a punt de la ruptura” (El Punt Avui)
“Feijóo ofereix a Junts i a PNB un govern sense Vox per anar a les urnes” (Ara)
“Més urgències que mai” (Diari de Sabadell)

Europa continua lliscant cap de mica en mica a la dreta. Ahir en vam tenir una nova prova: el Parlament Europeu avalava la creació de centres per a migrants fora de les fronteres de la Unió. Una proposta que fa només uns anys hauria semblat una extravagància pròpia de l’extrema dreta i que avui es vota amb una naturalitat inquietant. Només Espanya hi ha votat en contra. La resta de socis europeus, silenci o assentiment. És el símptoma d’un continent que s’acostuma, gairebé sense adonar-se’n, a externalitzar problemes i consciències. Tot embolcallat amb un llenguatge tècnic que pretén suavitzar el fons del que realment s’està fent, talment com si la burocràcia pogués esborrar la càrrega moral de les decisions. El més preocupant no és tant la mesura en si –que també– com la velocitat amb què normalitzem allò que, no fa tant, ens hauria provocat vergonya. Anem pel pedregar, i el pitjor del cas és que cada vegada costa més entreveure’n un camí alternatiu.

• Dimecres 3 de juny de 2026

Els titulars de la jornada:
“L’AMB planeja un tercer túnel de Rodalies a la Diagonal” (El Periódico)
“Feijóo renuncia negociar amb Puigdemont una moció de censura” (La Vanguardia)
“Les cadenes hoteleres espanyoles comencen la seva sortida de Cuba” (El País)
“Roca transforma la ciutat” (El Punt Avui)
“Feijóo menysté l’oferta de Junts de negociar la moció a Waterloo” (Ara)

1. Sabadell té la immensa sort de comptar amb la Fundació Barnola‑Vallribera, presidida per Joan Manau, una entitat que destina els seus recursos a enfortir el tercer sector i a donar suport a les organitzacions que treballen al costat de les persones més vulnerables. Però la seva tasca va molt més enllà de l’ajut econòmic: la Fundació s’implica directament en projectes de gran abast i utilitat pública, com la construcció d’habitatges de lloguer no especulatius i, ara també, la futura residència per a persones amb discapacitat, impulsada en una mena de joint venture amb l’Ajuntament de Sabadell, amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Barcelona, i amb la gestió de CIPO. A més d’aquests projectes estructurals, 38 entitats socials de Sabadell i del territori van rebre anit un total de 240.000 euros, la xifra més alta distribuïda en tota la història de la Fundació. L’import representa un increment del 13% respecte de l’any passat –quan els ajuts van superar els 212.000 euros– i consolida una tendència de creixement sostingut en el suport al teixit social de la ciutat. Aquest compromís continuat confirma la Fundació Barnola‑Vallribera com un actor imprescindible en la construcció d’una Sabadell més justa, més cohesionada i més atenta a les necessitats reals de les persones.

2. Quan Feijóo respon “parlem de coses sèries”, el que fa és aixecar un tallafoc davant la invitació que ahir li va fer Junts perquè anés a Waterloo a discutir la proposta d’una moció de censura per desbancar Sánchez. La sentència li serveix per desactivar una escena que l’incomoda i que no pot assumir sense contradir el seu propi relat. La paradoxa, però, és massa evident per passar desapercebuda: després de setmanes jugant amb la idea d’una moció de censura que tothom sap que és inviable, apel·lar ara a la “seriositat” sona més a maniobra de fugida endavant que no pas a convicció. En política, “seriós” sovint vol dir simplement “això no em convé”. I aquest n’és un exemple cristal·lí. D’altra banda, no hauria estat sobrer que Feijóo hagués aprofitat el temps davant els empresaris catalans per explicar quin projecte de govern té realment, més enllà del binomi recurrent d’abaixar impostos i construir habitatge. I, sobretot, quina política pensa desplegar en relació amb Catalunya, un capítol que continua deixant en la penombra.

• Dijous 4 de juny de 2026

Els titulars de la jornada:
“L’UCO acredita una trama al PSOE per rescatar Sánchez” (El Periódico)
“Sánchez assegura que presentarà els pressupostos aquest any ” (La Vanguardia)
“El ’cas’ Leire colpeja a la directora de la Guàrdia Civil” (El País)
“El país que es mou” (El Punt Avui)
“Sánchez posa en marxa els pressupostos en plena tempesta judicial” (Ara)
“Hores decisives per l’eduació” (Diari de Sabadell)

Vivim uns dies en que el PIB del país creix molt per sobre de la mitjana europea, que l’ocupació bat rècords i que Hisenda recapta com mai ho ha fet. I, tanmateix, cada vegada hi ha més famílies fent malabarismes per arribar a final de mes. No és cap misteri: l’economia avança, però el benestar no l’acompanya. Una part del creixement dels darrers anys prové de factors que inflen les estadístiques però no pas la vida quotidiana: inflació, turisme massiu, augment demogràfic, despesa pública, endeutament, fons europeus… Tot això suma activitat, sí, però no necessàriament qualitat. I aquí rau el quid de la qüestió: confondre volum amb prosperitat. El mercat laboral n’és un bon exemple. Tenim més afiliats que mai a la Seguretat Social, però també salaris baixos, parcialitat involuntària i feines que no donen per viure amb tranquil·litat. L’ocupació creix, però la dignitat d’aquests llocs de treball no tant. És la diferència entre tenir feina i tenir una vida. I quan el cost de l’habitatge, de l’energia o de l’alimentació avança més ràpid que no pas ho fan els sous, la conclusió és inevitable: treballar més no vol dir viure millor. El resultat és un país que disposa de bons indicadors macroeconòmics –cosa que està bé– mentre una part creixent de la seva gent nota com el terra se’ls mou sota els seus peus. Un país que fa soroll de prosperitat, però que no sempre en recull els fruits.

• Divendres 5 de juny de 2026

Els titulars de la jornada:
“Educació aplicarà el preacord malgrat el no dels professors” (El Periódico)
“Els docents tomben el pacte amb el Govern i tornen a les protestes” (La Vanguardia)
“68 bisbes assenyalats per tapar casos de pederastia” (El País)
“Stones, mite monumental” (La República – El Punt Avui)
“Els docents rebutgen l’acord i continuaran la vaga” (Ara)

El darrer informe del GEM (Global Entrepreneurship Monitor) dibuixa una realitat que hi ha qui no vol veure. L’emprenedoria a Espanya té avui accent migrant i, sobretot, femení. Les dones d’origen estranger emprenen el doble que les espanyoles i s’han convertit en el motor real d’un ecosistema que encara arrossega burocràcia, traves i un cert immobilisme institucional. El contrast és evident. D’una banda, la societat guanya habilitats, xarxes i capital social per emprendre. De l’altra, la por al fracàs creix i les barreres d’accés al mercat continuen intactes. Parlem molt d’innovació, però el dinamisme real el sostenen aquells que menys privilegis tenen i que, sovint, troben en l’emprenedoria una via de supervivència i d’ascens social. Potser el missatge de fons és aquest: l’emprenedoria que funciona no neix dels discursos; neix de la necessitat i la determinació de les persones. I en un moment en què alguns insisteixen en la perversitat de la “prioridad nacional”, convindria recordar que són precisament les persones migrants les que a hores d’ara estan impulsant una part essencial de l’economia. Les paraules diuen el que diuen i se les emporta el vent. Però són els fets els que acaben donant –o traient– la raó. Deixar-se portar pel corrent ens aboca al desastre.

• Dissabte 6 de juny de 2026

Els titulars de la jornada:
“Seat negocia amb el Govern la seva entrada en defensa” (El Periódico)
“El Papa inicia la gira per Espanya enmig d’una forta crispació política” (La Vanguardia)
“Sánchez tracta de desvincular-se de Leire Díez davant la pressió política” (El País)
“Primavera valenciana” (La República – El Punt Avui)
“Sánchez es desvincula del cas Leire: ‘Mai ho hauria tolerat’” (Ara)
“Nervis al carrer” (Diari de Sabadell)

1. Lleó XIV inicia avui a Madrid una visita de set dies a una Espanya on la pràctica religiosa és minoritària –només un 15,4% es declara catòlic practicant– i on la majoria social dona suport a drets que entren en conflicte amb la doctrina tradicional: matrimoni igualitari, avortament, eutanàsia o reconeixement legal de la identitat trans. El viatge s’inscriu, doncs, en un país que ha redefinit el seu marc moral i ho està fent al marge de Roma. La inclusió a última hora d’un acte sobre els abusos sexuals perpetrats o encoberts per membres de l’Església espanyola és, probablement, el gest més significatiu del viatge. Situa la visita en un terreny polític i moral incòmode i interpel·la directament la credibilitat de la institució. Entre l’obertura que simbolitzen figures com Robert Prevost i els reflexos centralistes que persisteixen, la visita de Lleó XIV es converteix en un test sobre la capacitat real de l’Església per llegir el present. En aquest context, la decisió del Vaticà de no incorporar cap acte en català –més enllà d’algunes paraules– durant l’estada a Barcelona no és un detall protocol·lari. És un senyal que la institució eclesial continua parlant des d’un centre que no sempre reconeix la pluralitat cultural i lingüística de l’Estat. La polèmica evidencia una dificultat persistent: l’Església vol projectar proximitat, però sovint comunica des de la distància.

2. Fa uns dies signava un article a l’iSabadell en què reflexionava sobre un cap de setmana esportiu –el darrer– per oblidar: els equips masculí i femení de waterpolo del CN Sabadell no van poder renovar cap dels títols que, en temporades anteriors, semblaven gairebé que els pertanyien. A això, en l’article, hi afegia que el Centre d’Esports havia quedat pràcticament fora del play-off d’ascens a Segona Divisió del futbol estatal, després de la derrota soferta al camp del filial del Real Madrid, a Valdebebas. Aquell cap de setmana, tot feia pensar que la temporada s’havia torçat definitivament també per al Sabadell. Però el futbol –i la vida– tenen aquesta mania de desmentir-nos quan ja ho donem tot per escrit. “No es pot dir blat que no sigui al sac… i encara ben lligat”: una dita que, aquest cap de setmana, ha recuperat tota la seva vigència. El mateix equip que havia caigut clamorosament a Madrid va ser capaç ahir de canviar radicalment la seva imatge i remuntar el 0-2 advers. Ho va fer en un estadi que respirava nervis, esperança i una fe tossuda, d’aquelles que només es veuen en les grans cites. I així, de cop, les opcions d’ascendir a Segona continuen intactes. Bravo pels arlequinats i per l’afició que els empeny. Sabadell i el Sabadell, quan s’ho proposen, saben creure…

• Diumenge 7 de juny de 2026

Els titulars de la jornada:
“El Papa clama a Madrid contra la ‘cultura de l’enfrontament’” (El Periódico)
“El Papa crida a la reconciliació” (La Vanguardia)
“El Papa alerta contra aquells que alimenten el foc de la polarització” (El País)
“Sembrar llum” (L’Econòmic – El Punt Avui)
“Cal repensar el sistema educatiu de dalt a baix” (Ara)

Tanco aquesta setmana de dietari formulant-me tres preguntes retòriques que sorgeixen de la continuïtat –ja difícilment explicable– de la vaga dels mestres i de les seves demandes, embolcallades amb el crit solemne de “volem negociar”. Dues paraules que, repetides fins a l’extenuació, semblen haver perdut el seu sentit original.

• Primera pregunta: Dimitirà algú per part dels sindicats docents –en especial de l’USTEC– després del fracàs estrepitós sofert en relació amb el preacord que ells mateixos varen signar fa només una setmana llarga amb el Departament d’Ensenyament i que els docents han rebutjat per una àmplia majoria? Perquè, si la paraula “responsabilitat” té algun significat en el món sindical, algú hauria d’assumir que després de signar un preacord, la majoria dels docents l’acabessin considerant insuficient, no és precisament un exercici de coherència. I encara menys quan aquest gir de guió ha deixat milers de famílies i alumnes en un carreró sense sortida.
• Segona pregunta: Què entenen exactament els docents per “volem negociar” quan han mantingut una actitud inamovible, impermeable a qualsevol proposta, i han jugat –i juguen– amb el xantatge permanent davant l’administració?  Negociar, en qualsevol manual de ciència política o de relacions laborals, vol dir cedir, pactar, ajustar posicions. Aquí, en canvi, sembla que “negociar” vulgui dir que la contrapart accepti íntegrament totes les seves exigències, sense matisos ni contraprestacions. Una concepció peculiar del diàleg, per dir-ho d’una manera suau.
• Tercera pregunta: Ara que els sindicats han quedat desqualificats en el seu propi terreny, qui han de ser els interlocutors vàlids per trobar una sortida real al conflicte?  Perquè, si els representants oficials han perdut credibilitat davant del Govern, davant dels docents i davant de la societat, caldrà preguntar-se qui pot ocupar aquest espai: les direccions dels centres? Les famílies? Altres actors del sistema educatiu? O potser caldrà inventar un nou mecanisme de representació que no estigui segrestat per lògiques corporatives.

Tres preguntes que no busquen resposta immediata –que no la tenen–, perquè la resposta –amics meus– només la sap el vent. Un vent que, aquests dies, bufa amb la força d’un sistema educatiu cansat, d’un país que necessita estabilitat i d’unes institucions que no poden permetre’s quedar atrapades en un bucle de bloqueig permanent.

---

 

• Dilluns 8 de juny de 2026

Els titulars de la jornada:
“Un milió i mig d’ànimes” (El Periódico)
“El Papa atreu multituds” (La Vanguardia)
“El Papa reivindica el seu discurs social en un acte multitudinari” (El País)
“Any de recuperació de collites” (El Punt Avui)
“Lleó XIV insta als empresaris a tractar els treballadors ‘amb dignitat’” (Ara)

1. L’escàndol és cíclic, però la memòria –ai las!– no tant. Els mateixos mitjans que avui s’esquincen les vestidures davant la presumpta trama de l’exmilitant socialista Leire Díaz són, en bona part, els que van passar de puntetes –o directament van callar– arran l’operació Catalunya. O és que ens pot semblar normal que el CNI investigués els negocis del sogre del president del Govern, tal com ha revelat Francisco Martínez, exsecretari d’Estat de Seguretat i avui jutjat pel cas Kitchen? O que s’inventessin proves contra l’alcalde Xavier Trias? O que Sandro Rosell es passés gairebé dos anys a la presó per un cas que va acabar absolut? I encara més: algú troba raonable que Artur Mas hagi d’encadenar tombs judicials perquè, sis anys després, ningú no hagi volgut investigar de debò la querella contra Jorge Fernández Díaz i María Dolores de Cospedal per l’espionatge amb Pegasus? La doble vara de mesurar no és cap metàfora: és un patró. I quan el soroll substitueix les proves, quan la sospita es converteix en matèria opinable i quan la justícia avança o s’encalla segons qui hi hagi al davant, el problema ja no és el d’un cas concret, sinó que ho és de la qualitat mateixa del sistema.

2. “Quina herència estem deixant al futur?” va preguntar –i es va preguntar– el Papa Lleó XIV en un acte amb representants de la societat civil madrilenya. La qüestió no és retòrica: és un advertiment. I no sorprèn, perquè en tots els discursos que el Papa ha pronunciat des que va aterrar a Espanya hi batega un mateix fil conductor: un pols global contra els autoritarismes i els extremismes de dretes, que ell identifica amb encert com una de les principals amenaces del nostre temps. Lleó XIV és un Papa complex, com de fet ho són tots els mandataris de l’Església catòlica, però en el seu cas la complexitat no deriva de l’ambigüitat, sinó de la superposició de registres que ha anat desplegant amb una habilitat inesperada. S’està mostrant més bel·ligerant del que molts preveien, i ho fa articulant una síntesi molt afinada de l’herència dels seus tres predecessors. De Joan Pau II, n’ha heretat la capacitat d’emocionar les masses i de convertir l’espai públic en un escenari de reafirmació identitària. De Benet XVI, el gust pel debat intel·lectual i la voluntat d’intervenir en els grans dilemes del pensament contemporani –com ha demostrat amb la seva primera encíclica sobre la intel·ligència artificial, Magnifica humanitas. I de Francesc, la determinació d’alçar la veu a favor dels més vulnerables, amb un llenguatge directe que incomoda els poderosos i que no defuig la confrontació moral. Tot plegat configura un pontificat que, malgrat la seva joventut institucional, ja ha deixat empremta: la seva oposició nítida i rotunda a Donald Trump i a les seves polítiques n’és un exemple eloqüent. Lleó XIV no parla només com a líder espiritual, sinó com a actor global que entén que la batalla pel futur –la batalla per l’herència que deixarem– es juga en el terreny de la tecnologia, de la democràcia i de la dignitat humana.

• Dimarts 9 de juny de 2026

Els titulars de la jornada:
“El Papa posa dret el Congrés reivindicant la ‘dignitat humana’” (El Periódico)
“El Papa demana al Congrés fugir de la ‘permanent desqualificació política’” (La Vanguardia)
“El Papa urgeix als bisbes a actuar davant ‘la plaga’ de la pederastia” (El País)
“Lleó XIV inicia el seu viatge a Catalunya” (El Punt Avui)
“El Papa rebutja la prioritat nacional del PP i Vox” (Ara)
“El Ripoll torna al centre de la polèmica política” (Diari de Sabadell)

El Papa Lleó XIV arriba avui a Barcelona. Del que ha estat fins ara la seva estada a Madrid, tres apunts urgents:

— Fons i forma

L’espectacularitat de l’escenografia madrilenya ha estat tan desbordant que corre el risc d’aconseguir el seu efecte més pervers: que d’aquí quatre dies només recordem els drons, les llums i les càmeres, i no pas el que Lleó XIV va dir. I no era poca cosa. Però ja se sap: quan la forma fa soroll, el fons queda relegat a la categoria d’“opció”. És una llàstima, perquè els parlaments del Pontífex no eren decoratius: tenien un contingut social ampli, dens i incòmode, d’aquells que obliguen a pensar i a revisar comportaments. Però res, nosaltres encantats amb la postal. Si el Papa hagués vingut disfressat de streamer, encara en parlaríem més.

— El miracle

Després del discurs del Pontífex al Congrés, va passar un fenomen reservat a les aparicions marianes i a les nits electorals amb cava sospitós: unanimitat absoluta. Tots els partits van sortir convençuts que el Papa els havia donat la raó. Si això no és un miracle, que baixi Lleó XIV i ho certifiqui. I tanmateix, el missatge del Papa era clar: valors universals per sostenir lleis i democràcia. Difícil quadrar-ho amb els jocs de paraules d’Abascal o amb la “prioritat nacional” que Feijóo manté agafada de la mà de Vox. Però cadascú sap amb qui balla. Sánchez tampoc queda exempt: la “renovació moral” que el Papa reclama no és un eslògan, sinó un requisit que hauria de figurar al manual de qualsevol partit que no vulgui governar enrogint. I, dit això, una última precisió: el discurs de Lleó XIV em va agradar, sí, però no puc compartir ni una coma de les seves posicions sobre els drets de les dones i l’eutanasia.

— El sainet

Míriam Nogueras i Eduard Pujol, de Junts, van decidir que aquell era el seu moment de glòria. I, efectivament, van brillar: ella en anglès, ell en italià, tots dos reclamant al Papa que, a Catalunya, parlés en català. Res a objectar… si no fos pel petit detall que van triar dues llengües que el Pontífex domina perfectament, evitant escrupolosament el castellà. Una coreografia lingüística digna d’un talent show. Ara bé, més enllà de l’escena, potser farien bé de recordar a alguns personatges il·lustres que fa anys que viuen a Catalunya i que continuen sense articular ni un “bon dia”. Messi, per exemple, que va marxar sense descobrir que el català no és un dialecte del silenci. O Flick, que porta tres anys a casa nostra i encara es comunica en anglès, com si fos un turista eternament acabat d’aterrar a la T1.
Però vaja, sempre és més fàcil exigir al Papa que aprengui català que demanar el mateix a qui tens assegut a la llotja del Camp Nou.

• Dimecres 10 de juny de 2026

Els titulars de la jornada:
“El Papa crida als catalans a ser ‘constructors d’unitat’” (El Periódico)
“El Papa encara el cim del seu viatge amb l’acte a la Sagrada Família” (La Vanguardia)
“El fiasco de l’eurocaça exposa la debilitat de la defensa de la UE” (El País)
“Bon dia i bona hora” (El Punt Avui)
“El Papa reivindica un país divers ‘acollidor per a tothom’” (Ara)

1. El miracle s’ha esvaït. Ho ha fet amb una rapidesa que ni els evangelistes haurien gosat imaginar. Va ser suficient que el Papa pugés al cotxe en direcció a Barcelona com, per art de màgia –o més aviat per art de vella política–, els ganivets tornessin a lluir fora de les fundes. Sembla que la pau espiritual només sigui compatible amb el codi postal de Madrid; un cop el Pontífex travessa la M-30, la gràcia divina caduca. La crida a la pacificació? Ah, sí, aquella exhortació tan solemne que alguns van aplaudir amb cara de fervor i ulls de càmera. Doncs bé: ha durat exactament el que dura un sospir en un míting i menys que un trending topic. Ni rastre. Ni un ressò. Ni una engruna. És com si les paraules del Papa haguessin estat pronunciades en un idioma desconegut, o pitjor encara: en un idioma que ningú no té cap interès a entendre. I així tornem al nostre hàbitat natural: la gresca partidista, la punyalada dialèctica, el “jo més” i el “tu encara més”. Tot plegat amb aquella alegria irresponsable que només pot exhibir qui sap que, passi el que passi, sempre hi haurà algú disposat a fer veure que no ha vist res. La hipocresia, ja ho sabem, és l’únic recurs renovable que mai no s’esgota.

2. En les set jornades que ha durat el judici contra David Sánchez i deu persones més per la presumpta contractació irregular del germà de Pedro Sánchez el 2017 –quan ell ni tan sols era president–, les acusacions no han pogut aportar ni una sola prova que la plaça estigués “predeterminada” o que s’hagués adjudicat de manera irregular. Res. Només un informe de l’UCO, basat en inferències que els testimonis han anat desmuntant una rere l’altra. D’aquí que l’expectació sigui màxima per veure què decidirà el tribunal. I és lògic que així sigui: som davant d’un despropòsit judicial majúscul que ha assegut 11 persones a la banqueta per unes actuacions que, en el seu moment, ni tan sols van ser recorregudes per la via contenciosa administrativa. Si el cas ha anat avançant judicialment és únicament gràcies a l’empenta d’unes acusacions populars de marcat perfil polític, que han convertit una qüestió administrativa en un procés penal de dimensions desproporcionades. Un exemple més dels excessos que erosionen la credibilitat dels procediments judicials i que alimenten la sensació que, segons qui sigui, la justícia pot convertir una simple ombra en una causa general. No és el primer cas i penso que malauradament tampoc serà el darrer.

• Dijous 11 de juny de 2026

Els titulars de la jornada:
“La Sagrada Família ja apunta al cel” (El Periódico)
“La Sagrada Família del món” (La Vanguardia)
“Zapatero demana que els EUA esvaeixin els dubtes sobre la prova clau de la seva imputació” (El País)
“Alçant la mirada pel català” (El Punt Avui)
“Lleó XIV beneeix l’obra magna de Gaudí” (Ara)
“Sis mesos de zona de baixes emissions ” (Diari de Sabadell)

1. Retorn a la “normalitat”. A una “normalitat” feta de sospites, filtracions, judicis paral·lels i una batalla política que no s’atura ni tan sols després d’una visita papal que convidava a la reflexió i a la contenció. Lleó XIV ha marxat avui de Barcelona i, amb la seva partida, s’han esvaït les bones paraules i els millors desitjos que han marcat aquests dies. La ciutat es desperta del parèntesi, com si tot hagués estat un gran somni col·lectiu –una sensació que ha evocat, inevitablement, els Jocs Olímpics, tan sovint recordats aquesta setmana. Coincidint amb el moment en el qual el Pontífex enfila el vol, la política –especialment l’espanyola– recupera el pols habitual: la confrontació immediata i dura. Avui mateix el PP, per boca de Feijóo, ha tornat a la càrrega contra Pedro Sánchez.  Ho ha fet amb una mena de predicció que s’assembla més a un desig polític que no pas a una informació contrastada. Tanmateix, el context recent obliga a no desestimar-la: en diversos casos que han afectat dirigents socialistes, els populars han semblat conèixer moviments judicials abans que aquests es fessin públics. Sense provar res per si sol, aquest patró sí que condiciona la lectura política del missatge. És en aquest marc que cal interpretar una possible nova escalada judicial la setmana vinent, amb el PSOE al centre com a persona jurídica. L’element desencadenant: els pagaments a Leire Díez que, segons els populars, haurien estat destinats a presumptes “activitats il·legals”. Més enllà del recorregut penal que pugui tenir el cas, el moviment té una clara dimensió política: reforçar el relat d’un partit governant assetjat per la corrupció i mantenir la pressió sobre Sánchez en un moment de màxima tensió institucional. La “normalitat” ha tornat, sí. Però és una “normalitat” que confirma fins a quin punt la política espanyola s’ha instal·lat en un ecosistema on la judicialització i les anticipacions interessades són la part perversa del joc.

2. L’escalfament global és un fet incontestable, i s’accelera cada dia que passa mentre, en la pràctica, no s’adopten mesures contundents per, com a mínim, frenar-lo. El planeta envia senyals cada cop més evidents, tal com estem veient aquests darrers dies amb temperatres molt per sobre de la mitjana dels darrers anys. Però nosaltres continuem atrapats entre declaracions solemnes i accions minúscules. La paradoxa és que ja no parlem d’un risc futur, sinó d’un present que avança més ràpid que la nostra capacitat –o voluntat– de reaccionar. I, malgrat això, els governs continuen ajornant decisions que fa anys que haurien d’haver estat adoptades. El més preocupant no és la magnitud del problema, sinó la normalitat amb què convivim amb aquesta inacció. Ens hem acostumat a mirar cap a una altra banda, com si el temps fos infinit i les conseqüències no ens afectessin. Però anem pel pedregar, i cada dia que passa el camí alternatiu es fa més estret. Ho deien els clàssics –i també el meu avi patern–: no sé pas on anirem a parar.

• Divendres 12 de juny de 2026

Els titulars de la jornada:
“Salut també expedienta el Vall d’Hebron pel nadó maltractat” (El Periódico)
“El Papa reprèn amb duresa Europa pel tracte als migrants” (La Vanguardia)
“El peritatge valora a l’entorn dels 1,3 milions les joies de Zapatero ” (El País)
“A la base de la cultura” (La República – El Punt Avui)
“Lleó XIV a les Canàries: ‘La dignitat humana no té passaport’” (Ara)

Torno a la judicatura espanyola dels nostres amors i desamors. El jutge José Luis Calama té un problema. Un d’aquells que no es resolen amb una providència de tres línies. La causa contra l’expresident José Luis Rodríguez Zapatero se sustenta, en bona part, en les converses de WhatsApp que l’Homeland Security Investigations –sí, els mateixos que a vegades confonen “investigar” amb “agafar el que trobin”– va obtenir del clonat del telèfon de Rodolfo Reyes, màxim accionista de Plus Ultra, a l’aeroport de Miami. I d’aquest clonat, un detall no gens menor: ningú sap si es va fer amb autorització judicial. És a dir, si l’HSI ho va fer per inspiració divina o simplement per avorriment de torn, la causa contra Zapatero pot acabar sent un magnífic exemple de com desmuntar un sumari amb una sola pregunta: “I això, qui ho va autoritzar?”. A Espanya, la intercepció de comunicacions –punxades, correus, telèfons clonats i altres delicadeses– només es pot fer amb permís d’un jutge. I això no és un caprici sinó un dret fonamental. A casa nostra, la policia –almenys en teoria– no pot entrar al teu mòbil perquè li vingui de gust o perquè ha vist massa sèries americanes. Per això, quan una agència estrangera aporta proves obtingudes amb criteris… diguem-ne “flexibles”, el problema jurídic no és tècnic: és de garanties, de procediment i, sobretot, de credibilitat. Així que el jutge Calama es troba en una situació delicada: si la prova mare és irregular, tot el que en deriva és fruit de l’arbre enverinat. I ja sabem què passa amb els arbres enverinats: no donen ombra, i encara menys sentències sòlides.

• Dissabte 13 de juny de 2026

Els titulars de la jornada:
“La Generalitat compra les Tres Xemeneies del Besòs” (El Periódico)
“El jutge també investiga si Zapatero va cometre algun delicte per les joes” (La Vanguardia)
“El jutge investiga a Zapatero per frau fiscal amb les joies” (El País)
“Objectiu: canvi polític” (La República – El Punt Avui)
“El jutge investigarà Zapatero també per delicte fiscal i contrabando” (Ara)
“La primera foto d’uns sabadellencs” (Diari de Sabadell)

Avui m’haureu de permetre dues anotacions relacionades amb Sabadell:

1- Abans-d’ahir vam celebrar al Teatre Principal de Sabadell el vintè aniversari d’Êthos, una fita que transcendeix la simple efemèride i que parla de la solidesa d’un projecte social imprescindible. Êthos és –i ha estat sempre– una entitat del tercer sector dedicada a la prevenció i al tractament integral de les dependències, una feina tan necessària com sovint invisible, que requereix rigor professional, sensibilitat humana i una mirada llarga sobre el benestar col·lectiu. Vaig tenir l’honor –i també la responsabilitat– de presidir l’Associació entre 2018 i 2023, un període convuls que ens va posar a prova com a organització i com a comunitat a l’haver-nos d’adaptar a dues circumstàncies del tot imprevistes i que podien fer trontollar l’Associació. D’una banda, la pandèmia de la Covid-19, que ens va forçar a reinventar protocols, maneres de treballar i formes de vincular-nos amb els usuaris per garantir que ningú quedés enrere en un moment de màxima vulnerabilitat. De l’altra, el trasllat provisional del centre d’atenció a una casa cedida per l’Escola Pia, arran de les obres d’urgència que calia fer a la seu de la Serra d’en Camaró, un repte logístic i emocional que vam afrontar amb determinació i sentit de servei. Amb el temps, però, totes dues situacions van tenir un efecte inesperadament positiu: Êthos va saber reinventar-se, revisar els seus programes, reforçar els seus equips i adaptar-se amb intel·ligència i creativitat a les necessitats del moment. Aquella capacitat d’evolucionar –sense perdre l’essència– és, probablement, un dels seus actius més valuosos. Vint anys després, Êthos continua essent un referent a la ciutat. Llarga vida a l’Associació. I el meu reconeixement més sincer a la tasca ingent, rigorosa i profundament humana que l’equip professional i els voluntaris continuen fent cada dia, en silenci i amb una eficàcia que honra la ciutat.

2. Les oportunitats de Sabadell en el desenvolupament industrial, tecnològic i econòmic vinculat al sector aeroespacial són evidents, però sobretot són una aposta de futur que la ciutat no es pot permetre ignorar en temps de tantes dificultats. Quan aquestes potencialitats s’articulen amb la voluntat política d’impulsar el Hub Aeronàutic de Sabadell, una iniciativa vinculada a l’aeroport, es converteix en molt més que un projecte sectorial: és una estratègia de posicionament territorial. Una manera de situar Sabadell i el Vallès en el mapa dels pols emergents d’innovació, recerca i activitat econòmica d’alt valor afegit en l’àmbit de l’aeronàutica i les tecnologies de l’espai. Apostar per aquest hub no és només fomentar un sector; és definir quin model de ciutat volem: una ciutat que competeix, que innova i que aprofita els seus actius per generar oportunitats, ocupació qualificada i projecció internacional.

• Diumenge 14 de juny de 2026

Els titulars de la jornada:
“Els EUA i la Xina imposen el seu domini global en la IA” (El Periódico)
“Trump veu imminent l’acord amb l’Iran i l’obertura d’Ormuz” (La Vanguardia)
“El nou equilibri de la por” (El País)
“El gran espectacle del comerç” (L’Econòmic – El Punt Avui)
“Barraquisme, la diàspora dels sense llar” (Ara)

1. Fins a quaranta vegades Trump ha anunciat la signatura de la pau amb l’Iran que, segons ell, posaria fi al conflicte a l’Orient Proper, alimentat fonamentalment per les ànsies imperialistes del govern Netanyahu. Fins a quaranta vegades els fets s’han entestat a contradir-lo. Avui el magnat celebra els seus 80 anys i, com si volgués deixar-nos un missatge subliminal sobre l’estat del món, ho fa convertint la Casa Blanca en un ring d’arts marcials. Una Casa Blanca que ell percep cada cop més com una mena d’herència familiar, útil per impulsar projectes megalòmans arreu del planeta, d’Albània a Gaza, com qui obre franquícies. La crisi climàtica tampoc no sembla treure-li la son; potser confia que la temperatura global també es resoldrà amb un anunci triomfal. I no em titlleu de pessimista, però a aquest ritme el desastre de dimensions planetàries no és que s’acosti: és que ja ens està tocant el timbre.

2. Tanco setmana fem meva part de la columna publicada avui a El País sobre Gabriel Rufián, de la qual n’és autor Jordi Amat, i que diu: “El 2013, quan el moviment nacional del procés teixia una xarxa cívica omnipresent, es va crear una associació que representava la vella immigració espanyola o els seus fills convertits a l’independentisme: Suma’t. (…) Hi havia un tipus diferent, amb poc més de 30 anys, jersei senzill, esquerrà amb dicció ravalera, que, acte rere acte, calcava un discurs èpic: el seu avi i els seus pares havien estat treballadors vinguts d’Andalusia amb maleta de cartró que, en enorgullir-se de la seva nova identitat catalana, sempre es comprometrien amb una votació que afectés el país d’acollida. Hi era per ells. Rufián, afillat pel procés, va pujar com l’escuma. (…) en res va ser diputat. Ràpid, molt ràpid, a les llistes d’Esquerra [Republicana de Catalunya] per a les eleccions generals del desembre del 2015. Sabia què se n’esperava i durant anys va complir amb el seu paper a la perfecció. ‘Jo soc aquí i estic en això, defensant el que vulgui ser qualsevol poble davant d’una urna, perquè jo soc net i fill d’andalusos arribats fa 55 anys des de Jaén i des de Granada a Catalunya. Soc el que vostès anomenen un xarnego i soc independentista. Heus aquí la seva derrota i heus aquí la nostra victòria’. El que potser no podien esperar els seus és que, més que actuar com un polític en defensa dels interessos dels catalans, a poc a poc abandonaria el vaixell encallat del procés per acabar sent l’espavilat que un dia va somiar ser: un cercavides que avança per la Carrera de los Jerónimos, que es retroalimenta al mirall esperpèntic de Vito Quiles perquè l’algorisme no el detecta com a polític, pensa que els seus likes seran vots, i brilla a la capital amb vestit i ulleres de sol. Vet aquí la seva victòria.”

---

 

• Dilluns 15 de juny de 2026

Els titulars de la jornada:
“Els habitatges unifamiliars cauen i només suposen el 20% del total” (El Periódico)
“Trump arriba a un acord amb l’Iran que permetrà obrir Ormuz” (La Vanguardia)
“Acord de pau entre l’Iran i EUA” (El País)
“Créixer amb ansietat” (El Punt Avui)
“El Pakistan anuncia un acord entre l’Iran i els EUA per obrir Ormuz” (Ara)

1. Tot i el boicot actiu i persistent d’Israel, que no ha deixat d’atacar en cap moment objectius al Líban, sembla que aquesta vegada la possibilitat d’un acord és sòlida. La signatura es formalitzaria divendres vinent a Suïssa. Tot i això caldrà veure si l’alto el foc serà realment efectiu sobre el terreny i, sobretot, si les parts implicades –i les que operen entre bastidors– estan disposades a assumir les concessions que inevitablement comportarà. Washington pressiona perquè l’acord sigui el primer pas d’un desescalament més ampli, però a Tel Aviv hi ha sectors del govern que temen que qualsevol signe de contenció sigui llegit com una feblesa. Al Líban, mentrestant, la població viu entre l’escepticisme i una esperança fràgil. Massa vegades han vist com els compromisos internacionals es desfeien en qüestió d’hores. Però fonts diplomàtiques asseguren que aquesta vegada hi ha un element nou: la consciència creixent que una escalada regional seria insostenible per a tothom, també per als qui fins ara han jugat amb el límit. És clar que si divendres es confirma la signatura, començarà llavors la part més difícil: convertir el paper en realitat…

2. Pedro Sánchez es disposa a acarar una de les setmanes més complicades dels seus vuit anys de govern, amb diversos fronts judicials que convergeixen en un mateix moment. Avui mateix, Begoña Gómez declara davant del jutge Juan Carlos Peinado en una causa impulsada per Manos Limpias. Dimarts, la directora de la Guàrdia Civil, Mercedes González, compareix al Senat pel cas Leire Díez. Dimecres i dijous serà José Luis Rodríguez Zapatero qui declararà a l’Audiència Nacional, investigat per delictes greus arran de missatges incorporats a la causa des dels Estats Units. Paral·lelament, es podria conèixer la sentència del cas de les màscares, que afectaria José Luis Ábalos i Koldo García. I continua oberta la incògnita sobre si el jutge Santiago Pedraz imputarà el PSOE per finançament il·legal. Comptat i debatut: una setmana d’alt voltatge polític i judicial que posa a prova la resistència del govern i la capacitat del sistema per gestionar aquesta pressió creixent.

• Dimarts 16 de juny de 2026

Els titulars de la jornada:
“L’Iran manté el pla nuclear i sembra dubtes sobre l’acord amb els EUA” (El Periódico)
“El Govern central aporta 719 milions a la gigafactoria d’IA de Móra d’Ebre” (La Vanguardia)
“La resistència d’Israel posa en rics l’acord de pau” (El País)
“Final agònic” (El Punt Avui)
“El G-7 confia que la reobertura d’Ormuz estabilitzarà l’economia” (Ara)
“El riu Ripoll ja té un nou mirador” (Diari de Sabadell)

A hores d’ara, Netanyahu és –malgrat que ell s’hi resisteixi amb dents i ungles– el gran perdedor de la guerra. I potser per això mateix no pot permetre’s retirar-se del Líban: no disposa d’un relat mínimament sòlid que li permeti justificar-ho davant la seva pròpia opinió pública. La retirada, per a ell, equivaldria a reconèixer que tot plegat ha estat un carreró sense sortida, i això és una ombra massa llarga per a un líder que ha construït la seva carrera sobre la promesa d’invulnerabilitat. Mentrestant, les urgències de Trump –que necessita evitar que l’acord inicial amb l’Iran descarrili abans fins i tot de néixer– han tensat encara més l’escenari. Fins al punt que el president nord-americà ha acabat enfrontant-se obertament a Netanyahu, arribant a qualificar-lo de boig segons diverses filtracions diplomàtiques. Una escena que, si no fos tan greu, fregaria la tragicomèdia: un líder atrapat en la seva pròpia retòrica i un altre obsessionat a salvar un acord que li permeti exhibir un triomf ràpid. El resultat és un xoc d’urgències i debilitats: Netanyahu, incapaç de retrocedir sense enfonsar-se; Trump, desesperat per avançar sense que res li exploti a les mans. I al mig, com sempre, un Líban exhaust i una regió que fa anys que viu en un equilibri tan fràgil que qualsevol gest pot fer-lo trontollar. Potser el que més impressiona és la sensació que tots dos juguen una partida que ja no controlen del tot. I que, malgrat això, continuen movent peces com si el tauler fos només seu.

• Dimecres 17 de juny de 2026

Els titulars de la jornada:
“Catalunya avança cap a la cogestió dels aeroports” (El Periódico)
“El PSOE expectant davant la declaració de Zapatero” (La Vanguardia)
“No he participat mai en una trama contra l’UCO” (Mercedes González) (El País)
“Fi de curs. I ara, què?” (El Punt Avui)
“Zapatero haurà de declarar avui també sobre les joies” (Ara)

1. La guerra, amb Trump, no és la continuïtat de la política per altres mitjans. És la prolongació natural del seu estil negociador: el d’un home capaç d’encendre un conflicte que ha estat un desastre per al seu país i, tot seguit, presentar-se com l’artífex de la pau. Pel camí, més de 7.000 morts a l’Iran i 3.700 al Líban. La relació dels EUA amb els països del Golf ha quedat profundament erosionada, i la regió continua en mans dels sectors més radicals, per més que Trump s’entesti a negar-ho. A Teheran, a Tel-Aviv i a Riad. Comptat i debatut, Trump ha acabat fent un pa com unes hòsties: un resultat aparentment impecable en el relat, però construït sobre un desastre monumental.

2. La política espanyola, bé que ho sabem, viu instal·lada en una mena de teatre permanent, tal com avui tindrem ocasió de comprovar altra volta dins i fora del Congrés. Però fins i tot en aquest escenari de soroll i gesticulació grandiloqüent hi ha moviments que sorprenen, com el de Junts, alineant-se amb el PP per impulsar una iniciativa parlamentària que reclama eleccions anticipades. Un gest cridaner, però sobretot desconcertant. Junts sap perfectament que, si el seu objectiu fos fer caure el Govern, el camí no és una resolució simbòlica, sinó una moció de censura al costat de PP i Vox. Tot el que no sigui això és pirotècnia i voler fer entrar el clau per la cabota. I, tanmateix, el partit opta per la via del soroll, no pas per la de l’eficàcia. Què busca, doncs, Junts? Centralitat mediàtica, pressió sobre el PSOE i, sobretot, marcar perfil davant d’un independentisme desorientat. Però el preu a pagar per aquesta actitud és alt: cada acostament al PP erosiona el seu relat i alimenta la sensació que Junts ha perdut el senderi. I encara més greu: res no indica que pugui repetir el seu pes actual al Congrés quan hi hagi eleccions. Potser per això necessita fer-se veure, encara que sigui a costa de confondre el seu propi electorat. El risc que Junts assumeix amb aquesta actitud és evident: quan un partit es dedica més a fer soroll que a construir estratègia, acaba convertint-se en actor secundari del guió d’altri. I en política, com a la vida, qui només reacciona acaba perdent el control del relat. O almenys jo, així ho veig.

• Dijous 18 de juny de 2026

Els titulars de la jornada:
“Zapatero no convenç el jutge però manté el passaport” (El Periódico)
“Zapatero nega que cobrés pel rescat de Plus Ultra, però no convenç el jutge” (La Vanguardia)
“Zapatero declara que no va influir en el rescat: ‘Demano confiança’” (El País)
“Gegants a mig gas” (El Punt Avui)
“Zapatero defensa la seva innocència però no convenç el jutge” (Ara)
“Badia: l’hora de la veritat” (Diari de Sabadell)

1. José Luis Rodríguez Zapatero va comparèixer ahir davant del jutge i va sortir de l’Audiència Nacional sense que se li apliquessin les mesures cautelars que reclamaven la fiscalia i les acusacions populars. El d’ahir, però, és només el primer capítol d’una història que de ben segur serà llarga i prolixa i utilitzada a demanda. Si que crec que cal destacar que el jutge havia reservat dos dies sencers per a un interrogatori que a l’hora de la veritat, no va durar més de tres hores. Potser aquest fet és un indicador a tenir molt en compte del molt soroll del cas i de les poques nous. Al final de la jornada, Zapatero va reiterar la seva innocència en un comunicat públic: “Se m’acusa de molt greus delictes que no he comès. Sempre em vaig conduir amb decència i amb honradesa. I ara tinc al davant la tasca de demostrar-ho”. I es va adreçar directament als ciutadans: “Els demano confiança. No els defraudaré”. Sigui com sigui, l’actual no deixa de ser un retrat demolidor per a qualsevol que, des de l’esquerra, vulgui donar lliçons de puresa. És clar, que una cosa és el dubte, la crítica i la fermesa, i una altra de molt diferent l’espectacle al qual assistim, sovint sense que ningú es pregunti fins quan i fins on serem capaços d’arribar en aquest festival tan lamentable que se’ns ofereix des de la política. Cada dia, i gairebé a qualsevol hora, apareix un Tellado, una Ester Muñoz, una Ayuso, un Abascal, un Figaredo i fins i tot un Feijóo amb l’escopeta carregada d’insults, humiliacions i paraules gruixudes que treuen a passejar el pitjor de la política. Un clima que no només embruta el debat públic, sinó que el degrada fins a convertir-lo en un espai on la crispació substitueix la raó i l’escarni ocupa el lloc de la responsabilitat.

2. Les cròniques diran que aquesta nit s’ha signat un acord entre els EUA i l’Iran que hauria de contribuir, com a mínim, a pacificar el conflicte bèl·lic i polític que sacseja l’Orient Proper. En qualsevol cas, em pregunto si aquesta signatura ajudarà a rebaixar el soroll de la guerra o si, per contra, acabarà convertint-se en un nou episodi d’aquesta nefasta coreografia diplomàtica que avança a batzegades i sempre es mou amb retard. Potser és que hem normalitzat massa la immediatesa, la gesticulació i la manca de responsabilitat. En aquest context trobo a faltar dirigents capaços d’assumir el cost de la pau i no només el rèdit del titular. Trobo a faltar la pausa, la mirada llarga, la decència pública que permet que un acord sigui un punt de trobada i no una arma llancívola. Ho deixo escrit aquí, al meu quadern, com qui deixa constància d’un desig íntim però persistent: tant de bo algun dia la política recuperi la serenor que li hem anat robant, i que els acords tornin a ser ponts i no trinxeres.

• Divendres 19 de juny de 2026

Els titulars de la jornada:
“El Rei reivindica el Mediterrani com a ‘espai de diàleg’” (El Periódico)
“Trump presenta com a triomf un acord que sembla una capitulació” (La Vanguardia)
“La parella d’Ayuso vas ingressar 4,4 milions de la Quiron entre 2021 i 2023” (El País)
“Cinema per aprendre història” (La República – El Punt Avui)
“Europa avala el 25% de castellà a l’escola” (Ara)

1. Aquest matí he tancat, per voluntat pròpia, una altra carpeta de la meva vida. En aquesta ocasió, com a tertulià de Ràdio Sabadell. Ha estat un honor participar durant 23 anys en les tertúlies matinals de l’emissora, a través de les quals he tingut el privilegi d’aprendre, debatre i compartir mirades amb contertulians d’un nivell humà i intel·lectual extraordinari. Deixo de ser tertulià, sí, però de l’experiència me’n emporto un profund sentiment d’agraïment per la confiança dipositada en la meva persona i per la professionalitat de tots els equips que he conegut al llarg d’aquests anys, liderats, respectivament, per Carme Suàrez, Clara Borrell, Aura Costa i, ara, Mireia Sans. Ha estat un viatge intens i ple de sentit. Gràcies per haver-lo fet possible… La vida continua!

2. La política espanyola –i especialment aquest ecosistema hipertens que alguns anomenen Madrid DF– s’ha convertit en un espai on costa molt respirar. El soroll és tan intens i la batalla tan permanent que prendre distància i explicar què passa sense caure en prejudicis és gairebé un acte de resistència. Enmig d’aquest clima irrespirable, caldrà veure fins on arriba el cas Zapatero. Però igualment caldrà veure fins on arriben els negocis de la parella d’Isabel Díaz Ayuso. L’informe d’Hisenda conegut dijous és clar: el seu company sentimental va facturar 4,4 milions d’euros a Quirón Prevención entre 2021 i 2023. No cal ser un expert en ètica pública per entendre que això projecta una ombra de conflicte d’interessos que qualsevol govern seriós intentaria aclarir immediatament. El problema de fons, però, és un altre: la lectura selectiva que alguns mitjans fan d’un cas i de l’altre. Hi ha qui converteix el cas Zapatero en un escàndol d’Estat mentre minimitza el d’Ayuso fins a fer-lo desaparèixer, i qui fa exactament el contrari. La gravetat d’un afer ja no depèn dels fets, sinó del confort ideològic del lector. És la política convertida en menú degustació: només et serveixen el que vols empassar. Aquesta és la patologia central del Madrid DF: un ecosistema que no busca entendre, sinó confirmar. Un espai on la informació no s’analitza, es milita. I així és impossible construir un espai públic compartit, perquè cada trinxera té la seva pròpia veritat i el seu propi escàndol preferit. Tant de bo tots els casos es tractessin amb el mateix rigor. Perquè allò que està en joc no és només el futur de Zapatero o d’Ayuso –que també–, sinó la credibilitat de les institucions. I quan aquesta credibilitat trontolla, el que s’esquerda no és un govern: és la democràcia mateixa.

• Dissabte 20 de juny de 2026

Els titulars de la jornada:
“El Govern insta als pares a teletreballar durant l’estiu” (El Periódico)
“L’acord amb l’Iran posa a prova la relació dels EUA amb Israel” (La Vanguardia)
“Cuba autoritza la banca privada i elimina els subsidis per la crisi” (El País)
“La pressió al carrer” (La República – El Punt Avui)
“Israel deixa l’acord de pau EUA-Iran a la corda fluixa” (Ara)
“Honor al Sabadell” (Diari de Sabadell)

Anit, amb l’ascens a la Segona Divisió com a premi. culminava una temporada impressionant del C. d’E. Sabadell. L’equip de Ferran Costa acabava de signar una actuació memorable. El somni que s’havia anat coent setmana rere setmana al llarg de la temporada es materialitzava amb una contundència que fregava l’epopeia. La Nova Creu Alta, plena de gom a gom, va ser molt més que un estadi. Va ser un cor immens, un bategar compartit. L’ambient, vibrant, donava ales a un Sabadell que va sortir al camp amb la determinació dels equips que saben que tenen una cita amb la història. I la història, anit, es va escriure amb un 4-0 –incontestable i sofert– contra el Zamora, jugant amb autoritat, amb ofici i amb aquella serenor competitiva que només tenen els equips que creuen de debò. L’ascens té un valor afegit: és el segon consecutiu que aconsegueix el Centre d’Esports. En un futbol tan volàtil, on tot canvia a una velocitat de vertigen, el Sabadell ha trobat enguany la manera de créixer sense perdre identitat, de fer-se fort sense renunciar a la seva manera d’entendre el joc. Avui, Sabadell s’ha despertat tocant el cel. I ho ha fet amb la sensació que aquest ascens no és un punt final, sinó un punt de partida. L’eufòria arlequinada ha esclatat, i amb raó: no cada dia un club recupera la categoria de plata amb tanta autoritat i tanta emoció com ho han fet els arlequinats, esperonats per dotze mil parroquians. La ciutat i l’equip, un cop més, caminen plegats. I quan això passa, Sabadell i el Sabadell són capaços de tot. El meu net Adrià i jo ho vàrem poder veure i viure. I potser, en el fons, això és el que fa gran el futbol: que uneix generacions, que converteix una nit qualsevol en un record per sempre.

• Diumenge 21 de juny de 2026

Els titulars de la jornada:
“Espanya iu la UE acceleren l’ampliació del Prat” (El Periódico)
“El jutge envia a judici Begoña Fómez i li retira el passaport” (La Vanguardia)
“Peinado obre judici a Begoña Gómez i li retira el passaport” (El País)
“La conflictivitat impulsa els sindicats professionals” (L’Econòmic – El Punt Avui)
“El jutge envia a judici Begoña Gómez i li retira el passaport” (Ara)

1. No en volia parlar, però la darrera decisió del jutge Peinado en el cas Begoña Gómez (enviament a judici amb jurat popular i retirada de passaport) m’hi obliga. I ho faré, sí, però no pas amb paraules meves –no fos cas que extralimités–, sinó amb les d’un catedràtic de Dret Penal de prestigi indiscutible, Manuel Cancio, que ha qualificat la instrucció del cas de “delirant”. Segons ell, es tracta d’una actuació pròpia d’un “pèssim jurista” que aspira a “usurpar cinc minuts de glòria abusant del càrrec” abans de la seva jubilació el setembre. La pregunta, aleshores, retòrica, cau pel seu propi pes: qui jutja el jutge?

2. En alguna ocasió us he parlat aquí mateix de l’invent Muntanyes Planes: una colla d’amigues i amics que, des de fa divuit temporades –divuit–, ens retrobem el penúltim dissabte de cada mes, entre setembre i juny, per seguir els camins que ens porten a descobrir nous indrets sota l’ègida de l’Àngel Colomer i la Sunsi Carbonell. Amb els anys, aquestes sortides han esdevingut molt més que petites excursions: avui són ja un calendari emocional, una manera de posar ordre al temps i de recordar-nos que la vida, compartida, sempre pesa menys i brilla més. La sortida que tanca la temporada –la de juny– té, des de sempre, caràcter de nocturna. I ahir, fidels a aquesta petita litúrgia que ens hem anat autoconstruint a partir de petits detalls i complicitats, vam tornar a caminar sota la llum tènue del capvespre i la mirada discreta de la lluna minvant. Des de Mura fins al cim de les Periques, envoltats pels sons propis de les nits d’estiu, la conversa fluïa com sempre amb aquella calma que només sorgeix quan tothom se sent al lloc precís. I, mentre avançàvem, recordant a presents i absents, ens era impossible no constatar que divuit anys després d’aquella primera sortida a Gallifa, ens sosté encara la mateixa il·lusió. Potser és això, al capdavall, el que fa gran aquesta Colla: que cada pas, cada ruta i cada retrobament continuen tenint gust de començament. I potser també per això, quan tanquem la llum de la darrera sortida, no tanquem res: només deixem en suspens un fil que sabem que reprendrem. Perquè caminar plegats no és només una activitat; és una manera de ser, de recordar i de continuar.

---

• Dilluns 22 de juny de 2026

Els titulars de la jornada:
“El poder judicial debat si sanciona el jutge Peinado” (El Periódico)
“El Brexit ha contret un 8% del PIB del Regne Unit en deu anys” (La Vanguardia)
“La presidenta del Poder Judicial planteja expedientar a Peinado” (El País)
“Més orgull que mai” (El Punt Avui)
“Catalunya crea 320.000 places de pisos turístics en una dècada” (Ara)

1. El resultat de les primàries de Junts a Barcelona celebrades aquest darrer cap de setmana, no només han servit per elegir el candidat a presentar en les properes eleccions municipals, sinó que també per reflectir l’estat d’un partit que travessa per un moment intern delicat. La victòria de Jordi Martí, malgrat no comptar amb el suport de Carles Puigdemont, revela una fractura soterrada entre el lideratge i una part de les bases. No és menor que s’intentés dissuadir-lo de presentar-se, fins i tot amb ofertes professionals a canvi d’abandonar la política. Quan un partit vol evitar que un dels seus regidors es presenti a unes primàries, el problema no és el candidat: és la cultura interna. Puigdemont havia expressat obertament les seves preferències per Josep Rius, i en paral·lel s’havien sondejat perfils independents. Aquest moviment constant de peces evidencia una direcció que vol controlar l’operació Barcelona, però que no sempre aconsegueix imposar el seu criteri. El retorn del mateix Puigdemont, ajornat reiteradament per les dificultats d’aplicar la llei d’amnistia, podria reordenar el tauler i reconnectar amb unes bases inquietes per l’ascens d’Aliança Catalana. Però, de moment, el partit no deixa de moure’s en un terreny d’incertesa. Mentrestant, Junts ha optat per una oposició frontal tant a la Generalitat com a l’Ajuntament de Barcelona, una estratègia que possiblement cohesiona a curt termini però que no resol les tensions internes ni tampoc defineix un projecte clar per al país. I quant a la política espanyola, els juntaires naveguen com podent, sovint amb moviments que generen més soroll que no pas resultats tangibles. Aquestes primàries, doncs, no expliquen només qui serà el candidat a Barcelona. Expliquen fins a quin punt Junts necessita redefinir-se, ordenar el seu lideratge i decidir si vol ser un partit de govern, d’oposició o de resistència permanent. Les urnes internes han parlat, però el debat de fons tot just comença.

2. La reacció inoportuna i irresponsable del porter del Sabadell, Diego Fuoli, abans-d’ahir des del balcó de l’Ajuntament, durant la recepció institucional per celebrar l’ascens a Segona Divisió, ha aconseguit que es parli del club –i de la ciutat– arreu, i en aquest cas no pas a fi de bé. I això no és gens bo ni per a l’esport ni per a Sabadell. Però, per damunt de tot, és un símptoma més de la pobresa de la nostra cultura democràtica i de la manca de respecte envers les institucions i els seus representants. És cert que tant el jugador com el club han emès comunicats lamentant els fets i demanant disculpes. Però amb això no n’hi ha, ni de bon tros, prou. Un episodi com aquest exigeix tolerància zero i conseqüències immediates i contundents per part del club. Fuoli mereix un expedient sancionador i, fins i tot, potser la seva expulsió. Per molt bona que sigui la seva qualitat sota pals, costa imaginar-lo defensant la porteria del Sabadell la temporada vinent. Ja n’hi ha prou de tolerar i minimitzar gestos pretesament espontanis –que no ho són– i que responen a dinàmiques alimentades des d’altres instàncies. La prova és la reacció mateixa del PP de Sabadell, que ha aprofitat l’avinentesa per restar importància als fets i denunciar l’aplicació d’una suposada doble vara de mesurar. Una resposta que, lluny d’ajudar, confirma fins a quin punt qualsevol excusa és bona per reobrir trinxeres. L’afer Fuoli passarà, però deixarà un rastre que no és menor: la fragilitat del discurs públic, la facilitat amb què una celebració es converteix en munició contra la política i els polítics, la incapacitat col·lectiva de separar l’eufòria del respecte. I, al darrere, la sensació que vivim instal·lats en un soroll permanent que malauradament ja no ens sorprèn. Per això el que més em preocupa no és tant el que es va dir des del balcó –que també!–, sinó la rapidesa amb la que hem normalitzat aquest clima de tensió i polarització constant que res de bo no ens augura.

• Dimarts 23 de juny de 2026

Els titulars de la jornada:
“El TS condemna Ábalos per explotar la seva ‘posició privilegiada’ en el Govern” (El Periódico)
“El Suprem condemna Ábalos a 24 anys de presó per corrupció” (La Vanguardia)
“El Suprem condemna a Ábalos a 24 anys i deixa lliure a Aldama” (El País)
“El Regne Unit no se’n surt” (El Punt Avui)
“El Suprem condemna Ábalos a 24 anys de presó per corrupció” (Ara)
“Bany de masses arlequinat” (Diari de Sabadell)

La sentència del Suprem feta pública ahir pels casos Ábalos, Cerdán i Aldama m’ha deixat sense alè. No tant pel contingut –que cadascú pot jutjar com vulgui– sinó perquè, de facto, converteix un corruptor –Aldama– en delator premiat i, en aquesta condició, el Tribunal l’allibera tant de la presó com del retorn dels 3,5 milions d’euros defraudats. Un precedent inquietant. A partir d’ara, qualsevol corruptor que hagi omplert les seves butxaques a costa de l’erari públic ja sap el camí que cal recórrer si l’enxampen: només cal aixecar la catifa i denunciar pràctiques dels seus socis corruptes que s’emportaran la porqueria. Ell, però, en sortirà de franc, sense pagar cap peatge. Sempre havia entès –ingènuament, potser– que tant culpable és el corruptor com el corrupte. Al capdavall, si no hi ha corruptor tampoc hi pot haver ni corrupció ni corruptes. Què és primer, l’ou o la gallina. Malgrat això, Alberto Núñez Feijóo va aprofitar l’avinentesa, per reclamar per enèsima vegada, eleccions immediates. Això sí: sense atrevir-se a presentar una moció de censura. Si realment creu que la democràcia espanyola travessa una crisi tan greu i que ell en té la solució, no hauria de tenir cap dubte a fer el pas i oferir al país la seva alternativa, tal com va fer Sánchez fa vuit anys. Sigui com sigui, episodis com el d’Ábalos i companyia són devastadors: erosionen la confiança en la política i en les institucions, i donen ales al populisme i a l’extrema dreta. Bo és saber que a Espanya la corrupció es paga… encara que els fets avalen que no tothom la paga amb la mateixa moneda. La justícia espanyola continua bòrnia i a l’hora de dictar sentència, tot depèn de si hi veu amb l’ull dret o amb l’esquerra.

• Dimecres 24 de juny de 2026

Els titulars de la jornada:
“La nit més curta i calorosa” (El Periódico)
“Sánchez i Feijóo s’enfronten amb el PSOE sota el focus de la corrupció” (La Vanguardia)
“La UE negocia d’amagat” (El País)
“Països Catalans malgrat tot” (El Punt Avui)
“La Moncloa defensa que el cas Ábalos és un episodi ‘puntual’” (Ara)

Hi ha hagut odi i retranca en la resposta de Feijóo a la compareixença de Pedro Sánchez vull al Congrés. Us puc ben assegurar que escoltar-lo m’ha espatllat el dia. Si de veritat aspira a governar aquest país, més li valdria canviar d’estratègia com més aviat millor. Altrament, corre el risc de fer –sense voler-ho– campanya a favor de Sánchez, si més no per aquella vella dita popular que diu “més val boig conegut que savi per conèixer”. Sustentar-se se en un discurs únic, repetitiu i buit, basat exclusivament en exigir eleccions immediates, sense explicar en cap moment quin és el seu projecte de país, només posa en evidència la seva pròpia feblesa. El que realment revela és la incapacitat de Feijóo per aconseguir els suports que li falten per presentar una moció de censura contra Sánchez i, encara més, la dificultat per generar la confiança necessària en el seu entorn polític i social. En política, la insistència sense proposta no és una estratègia: és impotència disfressada de fermesa. I arran les insinuacions de Feijóo d’imputacions a Sánchez en un futur immediat, preguntar-se –també ingènuament– d’on treuen ell i els seus aquestes informacions.

PS. I compte amb la proposta de Miriam Nogueras que Sánchez faci “un pas enrere” que interpreto com l’intent de Junts de desmarcar-se de la dreta i de la dreta extrema… Caldrà estar atents!

• Dijous 25 de juny de 2026

Els titulars de la jornada:
“Sánchez evita donar explicacions i amplia la bretxa amb els seus socis” (El Periódico)
“Sánchez avisa que no es rendirà i Feijóo augura que serà imputat” (La Vanguardia)
“Sánchez apura la legislatura: ‘Com no continuarem?’” (El País)
“La Garrotxa tanca el cercle” (El Punt Avui)
“Sánchez respon a  la sentència a Ábalos amb atacs a Feijóo” (Ara)
“Caiguts a la via del tren” (Diari de Sabadell)

Hi ha coses que malauradament ja no sorprenen. El que sorprèn és que encara ens sorprenguin. I no. No es tracta de fer un fàcil joc de paraules. La filtració continuada de dades sobre Zapatero des de la UDEF n’és un bon exemple. No es tracta d’un error puntual, ni tampoc del descuit d’un funcionari. És el resultat d’un ecosistema institucional que fa anys que funciona d’aquesta manera: informació policial sensible que circula sense control, incentius polítics que premien la filtració i una impunitat que ja forma part del paisatge. El més inquietant no és que es filtri, sinó que no hi hagi cap mecanisme eficaç per evitar-ho. Quan el marc legal és tan porós, la filtració deixa de ser una desviació i es converteix en un subproducte natural i és aquí quan emergeix un segon element: l’asimetria d’incentius. Filtrar és útil. Dona rèdit immediat. Permet construir un relat abans que el jutge es pronunciï. Els informes complets de la UDEF arriben a mans de Feijóo primer i a alguns mitjans després. Ho fan amb una puntualitat extraordinària. I un cop avançat el contingut d’aquests informes –tal com ahir mateix va fer Feijóo sense immutar-se el més mínim davant el Congrés a l’anunciar que Sánchez aviat seria imputat–, ja no importa si el contingut d’aquests informes és sòlid, feble o directament irregular: el mal –o el benefici, segons qui ho miri– ja està fet. En aquest context, el tercer element a tenir en compte és la impunitat estructural de tot plegat. A Espanya, les filtracions de sumaris són com la pluja de primavera: tothom sap que es produiran, ningú no sap ben bé quan, però mentre el momentum no arriba ningú no es planteja com evitar-les. Identificar-ne l’autor és difícil, investigar-ho és feixuc i, sobretot, no hi ha voluntat real de fer-ho. El resultat és un sistema on la filtració no és una patologia, sinó un mecanisme de funcionament. I, malgrat tot, el que més em pesa no és la filtració en si, sinó la sensació que ens hi haguem acostumat. Potser és per això, que quan camino de bon matí pels carrers encara adormits de Sabadell, penso que el país real –el que es lleva, treballa, cuida i calla– es mereix institucions menys sorolloses, més responsables i eficients. La ciutadania es mereix un país on la discreció sigui un valor. Perquè, al final, el que em preocupa no és Zapatero, ni la UDEF, ni un informe més o menys degudament filtrat. El que em preocupa és, com apuntava en començar, la normalitat amb què acceptem que les coses funcionin d’aquesta manera. I, potser, el primer pas per canviar-ho és no resignar-nos…

• Divendres 26 de juny de 2026

Els titulars de la jornada:
“Bellvitge lidera un estudi de 390 malalties rares” (El Periódico)
“Un doble terratrèmol deixa un rastre de mort i devastació a Veneçuela ” (La Vanguardia)
“Devastació a Veneçuela” (El País)
“Animat i amb ànima” (La República – El Punt Avui)
“Junts, PP i Vox voten que Sánchez se sotmeti a una qüestió de confiança” (Ara)

Aquests darrers dies ha començat a prendre força una idea incòmoda: que el procés judicial contra José Luis Rodríguez Zapatero pot haver anat massa lluny, pot haver pres alguna drecera o pot haver incorporat materials que no tocaven. I és justament per aquesta escletxa que l’expresident intenta articular la seva defensa: demana la nul·litat del cas per vulneració de la seva intimitat. A partir d’aquí, les preguntes s’acumulen. Per què la UDEF ha lliurat a un jutjat material que no forma part del cas que investiga? I, un cop aquest material arriba al jutjat, per què el magistrat no filtra allò que és manifestament irrellevant, en lloc d’investigar la filtració a posteriori? Aquest desordre processal no és menor: és el que permet que dades personals sense interès penal acabin circulant en sumaris i, finalment, en titulars. També cal preguntar-se per què alguns periodistes decideixen publicar informacions sobre cites de perruqueria de Zapatero o converses privades i perfectament lícites amb altres periodistes. No aporten res a la causa, però sí contribueixen a crear un clima de sospita ambiental que, un cop instal·lat, és molt difícil de desfer. El nucli del cas, però, és un altre. En els xats de l’anterior propietari de Plus Ultra, Rodolfo Reyes, es parlava de Zapatero com una persona influent per aconseguir el rescat de la companyia. I això, per al jutge, funciona com a indici. Però aquí apareix la simetria que ningú sembla voler mirar: en els mateixos xats, l’empresari també s’interessava per Jaime García-Legaz, exsecretari d’Estat del PP, com algú que controlava “molta gent” a la SEPI. Aquest fragment, tan explícit com l’altre, no ha generat ni escàndol mediàtic ni cap línia d’investigació. Això és el que alimenta la sensació d’un tracte desigual: els mateixos materials, quan apunten en una direcció, es converteixen en indicis; quan apunten en l’altra, es dilueixen en el no-res. I és en aquest terreny d’ambigüitat –on la frontera entre el rellevant i l’accessori es desdibuixa– que proliferen els excessos, les filtracions i les lectures interessades.

• Dissabte 27 de juny de 2026

Els titulars de la jornada:
“L’ONU xifra en 50.000 els esapareguts a Veneçuela” (El Periódico)
“Veneçuela busca 50.000 desapareguts i la xifra de morts s’enfila a 900” (La Vanguardia)
“Veneçuela busca supervivents del terratrèmol a la desesperada” (El País)
“Es busca nom” (La República – El Punt Avui)
“Veneçuela sense mitjans per buscar desapareguts” (Ara)
“El Centre i la Creu de Barberà, els preferits” (Diari de Sabadell)

 Quan el vaixell va salpar el 27 de juny de 1929 del port de Barcelona, a primera hora del matí, els cantaires de l’Orfeó de Sabadell encara duien a la pell la son i l’emoció. No era un viatge qualsevol. Portaven a les carpetes una obra que tot just començava a caminar: La Balanguera, acabada de néixer de les mans d’Amadeu Vives. I sabien –encara que ningú no ho digués en veu alta– que aquell viatge tenia un aire de missió. El mar era calmat, i a coberta algú taral·lejava fragments de la peça. Altres repassaven partitures, o simplement miraven l’horitzó amb aquella barreja de respecte i impaciència que acompanya els moments importants. El mestre, dret, observava el grup amb una serenor que contagiava. Quan el vaixell va entrar al port de Palma, la llum de juny ho tenyia tot d’un daurat suau. L’illa els va rebre amb aquella olor de sal i pedra calenta que només Mallorca sap fer. Alguns mallorquins, avisats de la seva arribada, els esperaven al moll. No hi havia grans discursos, però sí una cordialitat sincera, d’aquelles que fan sentir que un no arriba a un lloc desconegut, sinó a una casa llunyana. El vespre del concert, el Teatre Líric bullia. El públic omplia platea i llotges amb una expectació que els cantaires notaven fins i tot darrere del teló. Per als mallorquins, La Balanguera no era només un poema: era una fibra íntima, una manera de dir-se a si mateixos qui eren. Quan l’Orfeó de Sabadell –un dels més actius i prestigiosos de l’època– va començar a cantar, es va fer un silenci dens, gairebé físic. Les veus s’enfilaven amb aquella dolçor continguda que Amadeu Vives havia sabut donar al poema de Joan Alcover i Maspons. I, en acabar, va passar allò que els cantaires recordarien tota la vida: el públic es va aixecar d’un sol gest, com si una mateixa emoció els hagués empès. Aplaudien amb una força que feia tremolar el teatre. Van haver de repetir-la. I després, un altre cop. Alguns cantaires, encara amb la respiració accelerada, van notar que tenien els ulls humits. No era només l’èxit: era la sensació d’haver portat una peça nova al lloc on havia de créixer, com qui torna una llavor a la seva terra. Aquella nit, sortint al carrer, la ciutat feia olor de mar i d’estiu. I els membres de l’Orfeó de Sabadell caminaven en silenci, amb la certesa íntima que havien viscut un d’aquells instants que no s’expliquen, sinó que s’arrosseguen tota la vida. Avui, cent anys més tard, reviurem aquella emoció a la nostra ciutat amb un mateix protagonista –l’Orfeó de Sabadell– al que acompanyaran un gran nombre de les corals de la ciutat.

• Diumenge 28 de juny de 2026

Els titulars de la jornada:
“El turisme torna a batre rècords” (El Periódico)
“El PSOE fa pinya amb Sánchez per presentar batalla el 2027” (La Vanguardia)
“El PSOE tanca fiules amb Sánchez per arribar a les eleccions el 2027” (El País)
“Recuperar equitat” (L’Economic – El Punt Avui)
“RCR arquitectes de Nobel” (Ara)

Fa dies que se’n parlava, però ara sembla que va de bo: Democracia21 entra en escena com a partit liderat per Miriam González Durántez i ho fa amb una ambició clara: reconstruir un espai de centralitat política que fa anys que està orfe. La seva aparició no és només un moviment organitzatiu; és la resposta a un buit que el sistema de partits espanyol ha anat generant a força de polarització, blocs rígids i dependències parlamentàries cada vegada més extremes. L’efecte immediat és evident: el PP és qui queda més exposat. L’aliança amb Vox, que li ha servit per governar en diverses autonomies, ha erosionat la seva credibilitat com a dreta moderada i ha deixat sense representació un segment de votants que vol estabilitat, europeisme i una política menys incendiària. Democracia21 apunta directament a aquest flanc descobert. Ara bé, el moviment no és innocu per al PSOE. En un context on els socialistes han intentat ocupar part del centre per contrarestar la radicalització de la dreta, l’aparició d’un actor liberal‑centrista pot restar-los vot urbà, educat i moderat, especialment si el projecte de González Durántez aconsegueix transmetre solvència i independència respecte dels blocs tradicionals. En síntesi: la irrupció de Democracia21 en l’escena política espanyola pot obligar a refer l’espai polític espanyol, que des de fa uns anys funciona sota una lògica binària i crispada. Si el projecte prospera, Democracia21 pot introduir un tercer vector capaç d’alterar equilibris, d’obrir noves aliances i reduir la dependència dels extrems. Però això no passarà d’un dia per l’altre: caldrà veure si el partit consolida estructura territorial, discurs propi i capacitat d’atraure perfils reconeixibles. En un ecosistema polític tan tens com l’actual, qualsevol actor que pretengui ocupar el centre obliga els altres a reposicionar-se. Temps al temps…

---

• Dilluns 29 de juny de 2026

Els titulars de la jornada:
“Només el 26% d’espanyols viuen en àrees amb pisos assequibles” (El Periódico)
“La solidaritat popular supleix les mancances de l’Estat a Veneçuela ” (La Vanguardia)
“Les sol·licituds de regularització sobrepassen el milió a un dia del termini final” (El País)
“Cercar els orígens biològics per omplir buits vitals” (El Punt Avui)
“49.000 barcelonins estan donats d’alta al padró fictici” (Ara)

1. La Comissió Permanent del Poder Judicial ha remès la denúncia del jutge Peinado –aquella sobre la suposada complicitat de les Forces de Seguretat en una hipotètica fugida de Begoña Gómez– a Ricardo Conde Díaz, Promotor de l’Acció Disciplinària del CGPJ, encarregat de rebre queixes, investigar irregularitats i, si escau, instruir expedients disciplinaris. En definitiva, qui ha de valorar si el comportament d’un jutge ha traspassat alguna línia. D’aquesta manera el dossier passa a mans d’un magistrat que, casualment, comparteix associació professional amb Peinado, l’APM. I, de manera igualment circumstancial, Conde va ocupar responsabilitats en els governs d’Aznar i Rajoy. Tot plegat, dades que no tenen per què significar res, però que tampoc passen desapercebudes. El procediment li concedeix a Conde sis mesos per presentar conclusions. Un termini ampli, que coincideix –sense cap necessitat d’interpretacions malicioses– amb la jubilació de Peinado al setembre. El calendari, de vegades, té aquestes harmonies inesperades. En fi: cada peça al seu lloc, i el temps farà la resta. Cal afegir res més?

2. El jutge Calama ha obert una investigació per les filtracions sobre Zapatero. Com que no és un assumpte propi de l’Audiència Nacional, el cas acabarà en un altre jutjat, encara per determinar. Sigui qui sigui el magistrat que n’assumeixi la instrucció, costa imaginar que algú es plantegi repetir la temeritat d’ordenar el registre d’un despatx professional i la confiscació de telèfons mòbils dels sospitosos, com va fer en el seu moment el Tribunal Suprem amb el fiscal general. La comparació és, doncs, inevitable: d’una banda, una investigació per filtracions que, en principi, demana prudència i proporcionalitat; de l’altra, un precedent que va estirar els límits de la intervenció judicial fins a un terreny que molts consideren, com a mínim, discutible. En aquest nou cas, tot apunta que el criteri serà més mesurat. O, si més no, que ningú té gaires ganes de tornar a explorar aquell camí. Sigui com sigui, dues vares de mesurar…

•  Dimarts 30 de juny de 2026

Els titulars de la jornada:
“Tarragona vol atraure el turisme de creuers de Barcelona” (El Periódico)
“Feijóo acusa Sánchez d’alterar el cens electoral amb la ‘llei de nets’” (La Vanguardia)
“Feijóo estén sospites sobre el cens de les eleccions” (El País)
“La potència davant el mirall” (El Punt Avui)
“L’augment d’inversió no reverteix els problemes cronificats de l’escola” (Ara)
“SOS de les escoles bressol privades: ‘Anem cap a la desaparició’ ” (Diari de Sabadell)

1. Avui finalitza el procés de regularització extraordinària aprovat pel Govern a l’abril, una mesura pensada per protegir els immigrants que ja viuen i treballen al país i, alhora, fer aflorar una economia submergida que fa anys que opera en la frontera de la legalitat. El primer balanç és contundent: el nombre de beneficiaris serà molt superior al mig milió previst inicialment i fins i tot superarà els 840.000 que Funcas havia calculat en un primer moment. Les sol·licituds presentades ja arriben a 1,3 milions, una xifra que revela tant la dimensió real del treball irregular com la necessitat d’una política migratòria més ajustada a la realitat social i econòmica. Aquest volum inesperat té implicacions de fons. D’una banda, mostra que l’economia espanyola depèn estructuralment de mà d’obra que fins ara vivia en la precarietat administrativa. De l’altra, evidencia que la regularització no és només una mesura humanitària, sinó també una operació de racionalització del mercat laboral i de reforç de drets bàsics. És, en definitiva, una política que afecta la cohesió social, la recaptació fiscal i la sostenibilitat del sistema productiu. En aquest context, Feijóo ha començat a estendre la brama que el Govern manipula el cens a favor de Sánchez, un missatge que sintonitza perfectament amb el discurs d’Abascal i que busca situar la regularització en el terreny de la sospita electoral. L’estratègia és clara: transformar una política pública de normalització administrativa en un instrument de confrontació política, suggerint –com sempre sense aportar proves– que l’augment de residents regularitzats podria alterar el mapa electoral. Aquest tipus de narrativa, que ja hem vist en altres països europeus, té tres efectes immediats: desplaçar el debat migratori del terreny socioeconòmic al terreny identitari, erosionar la confiança en les institucions encarregades del cens i del procés electoral i reforçar la idea d’un Govern que actua amb intencions ocultes, un relat que la dreta radical ha convertit en marca de la casa. La coincidència entre el final del procés de regularització i l’inici d’aquest nou marc discursiu no és casual. En un clima de polarització creixent, la migració esdevé una palanca política de primer ordre. I el missatge de Feijóo, alineat amb el d’Abascal, apunta a una estratègia compartida: convertir una mesura de política pública en un camp de batalla electoral.

2. Ves per on: el nuvi d’Ayuso ha reconegut davant la jutgessa que va enviar a Miguel Ángel Rodríguez la fotografia dels periodistes d’El País. Fins aquí, el relat és lineal. El matís arriba quan afirma que no conserva les converses amb MAR perquè “li van piratejar” el mòbil. Una incidència tecnològica selectiva, pel que sembla. El detall interessant és que, malgrat aquest hackeig tan oportunament quirúrgic, sí que conserva les converses amb el veí del cinquè, que li hauria passat la fotografia, així com les del xat de la comunitat. És a dir, el pirateig hauria estat capaç d’eliminar només les converses rellevants per a la investigació, preservant la resta de contingut del dispositiu. Una mena de depuració digital amb criteri temàtic. En fi: ara haurem d’estar atents als hackeigs intel·ligents, aquests que no només entren al mòbil, sinó que també saben què cal esborrar i què convé conservar.