Aquell matí, de tornada cap a casa després de la meva caminada habitual, em vaig quedar uns instants mirant el cel. Era un d’aquells matins freds que et desperten més les galtes que no pas el cafè. Damunt del Parc Catalunya hi penjava una lluna que semblava sostinguda per un fil invisible. No havia de durar gaire aquella imatge. Ho sabia. Potser per això em vaig aturar. Mentre la mirava em va venir al cap una pregunta força simple: Per a què serveix aturar-se a contemplar una lluna? O escoltar una cançó que ens agrada per enèsima vegada? O fer una passejada sense cap altre objectiu que caminar? O allargar una conversa amb un amic quan ja fa estona que ens hauríem pogut acomiadar? Probablement no serveix per a res. Com a mínim per a res que es pugui mesurar. No ens farà guanyar més diners ni ens ajudarà a pujar posicions enlloc. No augmentarà la productivitat ni millorarà cap estadística. De fet, si ens posem estrictament pràctics, podríem dir que són petites pèrdues de temps. I tanmateix, quina seria la nostra vida sense aquestes pèrdues de temps? A mesura que em faig gran tinc la impressió que els records que m’acompanyen no neixen de les grans fites sinó d’aquests instants aparentment insignificants. Una conversa compartida, una fotografia inesperada, una olor que et retorna als anys de la infància, una cançó escoltada en el moment precís o una lluna que sembla haver decidit esperar-te a la sortida del parc. Potser ens hem acostumat massa a justificar-ho tot. A buscar una utilitat per a cada gest i una finalitat per a cada minut. Com si viure fos una mena de competició contra el rellotge. Però hi ha dies en què val la pena reivindicar el dret a perdre una mica el temps. A badar. A mirar. A escoltar. A caminar sense pressa. A deixar que els pensaments vagin i vinguin mentre el món continua girant sense nosaltres. Aquella lluna lleugerament minvant no em va solucionar cap problema. Quan vaig arribar a casa, les notícies continuaven sent les mateixes, els conflictes els mateixos i les preocupacions també. Però durant uns segons em va regalar una petita pausa. I cada vegada estic més convençut que la vida està feta, sobretot, d’aquestes petites pauses. De totes aquelles coses que aparentment no serveixen per a res i que, sense adonar-nos-en, són precisament les que ens aguanten quan tot trontolla.