Així es veia a vol d’ocell el centre de Sabadell un dia de mercat l’any 1927 quan les Burrianes separaven la plaça Major de la ‘moderna’ plaça del Dr. Robert, i de la plaça de Sant Roc. El Mercat central, del que a la part superior esquerra de la fotografia en podem veure els primers treballs de construcció, no s’inauguraria fins el 1930.
Molt s’ha dit i escrit en relació al resultat que avui podem percebre de la pretesa culminació del projecte urbanístic que coneixem com del Passeig de la Plaça Major; un projecte que, per cert, respon a una denominació que molts voldríem veure substituïda per la de Plaça Major. No es tracta ara i aquí de fer d’aquest projecte inacabat una defensa, simplement perquè si se’m pregunta al respecte, hauré de convenir que a hores d’ara tampoc a mi em convenç del tot. Però assenyalats aquests extrems, m’hauré d’afanyar a escriure que abans d’exercitar-nos en el sa exercici de la crítica, potser també val la pena que ens fem algunes reflexions. En suggereixo aquestes que segueixen.
La primera, entorn un fet que no admet discussió: el projecte Plaça Major no està acabat, i dissortadament, tampoc ho estarà fins que d’una banda, els pàrquings de la plaça del Dr. Robert i de la plaça Major s’uneixin i funcionin com un de sol, i de l’altra, que l’estació central dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya a Sabadell funcioni a ple rendiment. Fins llavors, i fins que es col·loquin els elements singulars que estan projectats per ser ubicats a la plaça –la pèrgola dissenyada per l’Alfons Borrell, i l’element d’aigua, a punta i punta de la plaça–, no podrem parlar de projecte acabat.
La segona reflexió que proposo té a veure amb els ‘pecats originals’ que condicionen el resultat final del projecte. El primer pecat comés, fa anys, quan a algú se li va ocórrer construir un pàrquing subterrani a la plaça del doctor Robert a tocar mateix de l’Ajuntament; una decisió que havia de condicionar per sempre més l’evolució de la mobilitat al centre de la ciutat. El segon comés, fa menys anys, quan s’adoptà la decisió d’ubicar l’estació central dels ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya al subsòl de la plaça Major. La suma d’ambdós ‘pecats’ fa que avui, des de la Rambla i fins a la plaça de l’Àngel, sota els nostres peus s’estengui una immensa caixa de formigó, principal causant que en superfície dels espais més cèntrics de la ciutat (plaça del Dr. Robert, Plaça Major, i Passeig Manresa), no s’hi puguin plantar els arbres que molts hi voldríem veure.
Una tercera reflexió apuntaria vers la certesa que qualsevol espai ciutadà només adquireix el seu més ple sentit quan la ciutadania l’adopta, l’adapta i l’ocupa. El projecte inacabat de la plaça Major presenta, malgrat tots els contres que es vulgui fer notar, unes característiques que el singularitzen, i que permetran que al centre de la ciutat hi tinguin cabuda esdeveniments de la més diversa tipologia i format. Un bon exemple d’usos diversos que la plaça Major pot acollir el tenim aquests dies amb la pista de gel, instal·lació a la qual s’unirà la tradicional Fira nadalenca de Santa Llúcia. Per extensió, durant la resta de l’any, la plaça Major podrà i haurà d’acollir altres esdeveniments per ser com és un espai privilegiat de centralitat i d’encontre ciutadà. Que així sigui depèn en gran part de la ciutadania mateixa. I serà a partir d’aquestes experiències, i de l’obligada espera que les circumstàncies imposen abans no es pugui donar per acabat el projecte, que disposarem de temps suficient per observar, proposar, i portar a terme les adaptacions que s’estimin oportunes.
I encara una darrera observació, més que no pas una reflexió: els espais ciutadans són, per definició, espais dinàmics que amb el pas del temps evolucionen. La plaça Major i els seus entorns conformen un conjunt d’aquests espais de ciutat que amb el pas dels anys han evolucionat, tot i haver de reconèixer que no sempre ho han fet amb l’encert que hauria estat desitjable. Així, bo serà recordar als defensors d’un preexistent i mitificat ‘passeig de tota la vida’, que ara fa 100 anys, el centre de la ciutat ben poc tenia a veure amb el què avui és… En el camí hauran quedat la ‘vella’ plaça Major, les peixateries, o els edificis i estrets carrerons de les Burrianes… Per cert, totes elles, peces urbanístiques i arquitectòniques que en algun moment havien estat característiques de la nostra ciutat…
Publicat a Diari de Sabadell, el 27 de noviembre de 2014
La plaça de l’Ajuntament un dia de Festa Major (que se celebrava a primers del mes d’agost coincidint amb la festivitat de Sant Félix, l’1 d’agost), i la plaça Major vista des del llavors estret carrer de Manresa, amb les Peixateries al fons, i darrera seu les Burrianes. Ambdues imatges daten de la dècada dels anys vint del segle passat.
Cert. Les valoracions del projecte del passeig, s’hauran de fer un cop s’hagin acabat totes les obres. Mentre, el debat continuarà.
Ara, és interessant observar que la mobilitat de la ciutat encara es vol condicionar per massa persones, a través del vehicle privat i deixar la mobilitat pública del tren, per un altre lloc que a mi no m’afecti.
La “cruïlla” sempre ha estat molt debatuda a la nostra ciutat.
Abans de fer un parell de consideracions, vull deixar palès que estic d’acord amb que la plaça major d’abans tampoc era fabulosa i que s’han fet moltes “pífies” al llarg dels anys. Ara be respecte a la situació actual opino que:
1 els pecats d’abans no justifiquen els d’ara
2 que hi ha moltes maneres d’incloure verd a la plaça, que hi han arbres de molts tipus i moltes maneres de col·locar-los.
3 que si volen posar escultures s’ha de preveure la seva neteja i manteniment i el cost que suposarà.
4 que caldria una mica mes d’estimació cap al barri del centre.
Molt bon nadal i bon any nou