Aquesta setmana que tanca el mes de juliol, gairebé coincidint amb els dies del mes i de la setmana d’ara fa cent anys, s’acompleix el primer centenari dels esdeveniments de revolta  que es van viure a Catalunya i a Sabadell entre el dilluns dia 26 de juliol i el diumenge 1r d’agost de 1909 i que són coneguts com la Setmana Tràgica. La situació política, econòmica i social a Espanya a principis del segle XX, era especialment convulsa com a conseqüència de la pèrdua de les darreres colònies espanyoles de Cuba i Filipines. Els obrers començaven, d’altra banda, a prendre consciencia sindical i no va trigar en sorgir un moviment nascut en zones industrials i que es va configurar a partir de la Solidaridad Obrera; una confederació sindical propiciada per socialistes, anarquistes i republicans com a resposta a la Solidaridad Catalana del Partit Conservador de Maura. En aquells moments era precisament era Antonio Maura qui presidia el govern de l’Estat sota la màxima autoritat del Rei Alfonso XIII.

En aquest context força complex, només calia una petita guspira per encendre el foc de la revolució. I aquesta guspira va saltar a partir de la decisió del govern conservador d’enviar obrers en edat militar a la guerra colonial del Marroc. Una guerra que tenia la seva raó de ser en la defensa de les mines de Beni-Buifur que, només un any abans, havien estat adquirides per una societat espanyola que controlaven el Comte de Romanones, el Marquès de Comillas i el Comte de Güell. Per això aquella guerra va ser coneguda popularment com la dels banquers. La resposta popular a aquest estat de coses es va produir, primer, a través d’una convocatòria de vaga general i, després, d’una revolta generalitzada que es va estendre durant una setmana i de la qual se’n va derivar una forta repressió. D’aquí i atesos els fets esdevinguts, el nom de Setmana Tràgica atorgat a aquells dies. La primera ciutat catalana després de Barcelona on la vaga general convocada va arrelar i prendre força va ser Sabadell. I això no ha de ser estrany atès que com arran la situació general del país, la ciutat es trobava immersa en plena crisi fabril que, al seu torn, es veia agreujada i radicalitzada –tal com explica Andreu Castells a Sabadell: informe de l’oposició—“per conflictes intensius i permanents entre el treball i el capital, amb un ajuntament quasi republicà, però amb republicans enemics entre ells (…), amb les arques municipals buides i amb la pedregada del 12 de juliol que no havia deixat cap vinya sencera”.

No va costar doncs massa que a Sabadell prengués força la vaga general i que d’aquesta en sorgís la revolució que es va desencadenar i els fets que se’n van derivar. D’aquesta manera, el dimecres 27 de juliol de 1909, després d’enfrontaments armats, saqueigs generalitzats i incendis provocats (entre ells el de l’església de Sant Félix), es proclamava la República Federal Social a Sabadell. Una República que no havia de passar de Sabadell i que havia estat proclamada per Miquel Soler Soler, un funcionari de l’Acondicionament i Docs, a la placeta d’Espartero. Andreu Castells a Sabadell: informe de l’oposició explica que Miquel havia estat teixidor i que era un gran romàntic. I afegeix que la proclamació de la República li va quedar tan gravada a la consciència que “de tant en tant [Soler] no se’n podia estar i pujava a dalt de l’Ajuntament i hi proclamava una i altra vegada la República. Els uixers i agutzils dels ajuntaments conservadors [que seguiren a aquells dies] i de la Dictadura de Primo de Rivera el deixaven fer”.

L’arribada de tropes governamentals de cavalleria i els quatre canons arribats des de Barcelona havien de posar punt i final a aquells dies d’excepció. El 1r d’agost de 1909, diada de Sant Félix i d’una Festa Major que, òbviament no es va celebrar, les tropes de cavalleria i les forces de la guàrdia civil entraren a Sabadell i pujaven per la Rambla. Segons Castells “una comissió d’autoritats els va anar a rebre i els va donar la benvinguda”. Mentre això passava, els sabadellencs que havien estat més compromesos amb la revolta fugien a peu per allà on podien. Els més humils s’acabaren per refugiar a cases de sindicalistes a Badalona, mentre que els que s’ho podien permetre varen fugir cap a França i des d’allí a d’altres destinacions.

Publicat a Diari de Sabadell, el 30 de juliol de 2009