Demà acomiadarem l’any que se’n va mentre ens apressem a donar la benvinguda al que es disposa a entrar en escena. Pel que se’n va, “bon vent i barca nova” ja que no ens sabrà gens de greu oblidar-nos d’ell el més aviat possible pel mal gust que, en general, ens està deixant a la boca. Pel que és a punt d’entrar, els fervents desitjos de que ens sigui el més propici possible, a despit que com canta el poeta Josep Carner en el poema Any Nou,  “ni l’astròleg no sap, dia primer, / u rigorós que un poc de vida ens dalla, / no sabem quines estrenes ens daràs potser: / angoixa, amor, traspàs o revifalla”.

Amb any caducat o nou, la vida continua i a un any –a un dia, a una setmana, a un mes– en segueix un altre en el que en esperançadores paraules del poeta Miquel Martí i Pol, “tot està per fer i tot és possible”. Però la qüestió és veure si d’una vegada aprendrem la lliçó que el passat ens deixa i començarem a fer les coses de manera diferent a com fins ara les hem fet i així, tal com apuntava Albert Einstein, obtenir resultats també diferents. Clar que de sobra sabem que l’home és l’únic animal amb capacitat innata per entrebancar-se dues vegades –o fins i tot més, què carai!– en la mateixa pedra. Sigui com sigui, enrere ens queda un any condicionat fortament per les incerteses d’una pandèmia que a despit de les vacunes no hem aconseguit doblegar, precisament perquè és una pandèmia, és a dir una “malaltia epidèmica estesa a molts països o continents, que ataca gairebé tots els individus d’un país”, segons podem llegir en el Diccionari general de la llengua catalana. Per endavant tres-cents-seixanta-cinc dies que volem, si això és possible, ben distints als que hem viscut els darrers dotze mesos.

Segons la tradició, coincidint amb la fi de l’any s’imposa fer-ne repàs. Jo també ho faré  succintament i centrat en els incipients canvis que al meu entendre s’estan produint en el clima polític del país (el d’allà i el d’aquí). Així és que al marge de la pandèmia i dels seus efectes sobre el sistema sanitari –també l’econòmic i social– en l’espera d’un medicament miraculós que ens alliberi del jou del coronavirus, de l’any que acaba en destaco, a nivell estatal, el canvi de rumb governamental –encara que no suficient—  que ha permès desestressar –que no pas resoldre–  el conflicte Catalunya-Espanya en l’espera que de la Taula de Diàleg se’n derivin resultats tangibles.

La política catalana, no ha quedat al marge d’aquesta tendència. En tenim la prova, d’una banda, en el suport que els comuns han donat al Govern de la Generalitat que així ha pogut veure com s’aprovaven els seus pressupostos abans d’acabar l’any, un fet que no es produïa des de feia anys. D’altra banda, en l’acord assolit fa ben pocs dies entre ERC i Junts i la principal força de l’oposició, el PSC, que en primera instància ha obert la porta a la renovació dels càrrecs en diverses institucions catalanes que portaven temps i temps caducats. I això, malgrat aplicar el vell sistema de repartiment de cadires del qual en som molts els que el voldríem veure expulsat de la vida política, apunta que s’avança cap a la recuperació del diàleg entre blocs que fins ara s’havien mostrat absolutament excloents i inamovibles en els seus posicionaments. De fet, aquests canvis, certament minúsculs, són els que permeten pensar que després d’uns anys en els que el procés ha polaritzat i tensionat el sistema polític català i que ha cronificat problemes d’entitat diversa, s’ha començat a pensar en el mestrestant per a trobar-hi solucions.

Quant a Sabadell, les relacions Govern (PSC més Morell) i Junts han permès avenços importants a l’hora de concretar projectes de ciutat, amb una ERC massa abonada a fer memòria d’un passat que no es pot ni s’ha d’oblidar però que comença a ser història, que utilitza com a argument primer a l’hora de combatre al PSC que és el seu principal adversari en la carrera de les municipals de 2023 que fa temps ha començat.

Publicat a Diari de Sabadell, el 30 de desembre de 2021