“Sento el fred de la nit / i la simbomba fosca…”. Altra volta arriba el Nadal, les seves cançons i celebracions populars. Si cap Nadal, però, no és igual als altres, enguany encara ho és menys. Demà passat serà Nadal. El Nadal d’un any estrany… El Nadal d’un temps marcat, a casa nostra, per la crisi que malgrat es manifesta amb contundència, alguns ni tant sols l’ensumen. I és que les crisis, com tantes coses, afecta solament als més dèbils i indefensos, als que disposen de menys oportunitats, als que sempre els toca ballar amb la més lletja…

“Així el grup d’homes que ara passa cantant…”. Però si per a nosaltres és un Nadal que arriba a la fi d’un any estrany, que no serà aquest Nadal –és Nadal, dieu?– per aquells que, a menys de dues hores d’avió des de Barcelona, ho han perdut gairebé tot… Fins i tot la confiança de què s’acabi el drama en el qual es troben envoltats. I és que la guerra, les baralles i discussions entre els homes, no tenen res de lògic i molt d’irracional i sense sentit. I allà, a Sajarevo, a Mostar, a…, les nits són fredes, llargues, dures…, i els dies també i ningú no canta ni riu. Per què? Allà, a Bòsnia, no en saben res de la crisi que a nosaltres tant ens preocupa. I és que ells no tenen ni la possibilitat més llunyana de donar-se compte que hi ha un món, molt a prop d’ells, que “pateix” la crisi econòmica. Què més voldrien ells que poder “gaudir” del pretès sofriment i angoixa d’aquesta nostra crisi…

“Els de casa a la cuina / prop del braser que crema…”. N’hi ha tantes dotzenes de milers i de milions que no tenen braser ni res per escalfar-se i que han fet del fred l’enemic amb el qual els cal conviure. L’escriptor croat Predag Matvejevic, que fa uns dies tancà el Cicle de Conferències sobre la Guerra a Bòsnia-Herzegovina, ens traslladava la imatge d’una Sarajevo en la qual no hi resta ni un sol arbre. L’any passat –l’hivern passat– els arbres foren talats com a darrera i única possibilitat de fer front al fred amb unes precàries fogueres. Però a despit que el fred és un més dels enemics dels bosnians, no pas el més arrogant, amb els quals s’han d’enfrontar els ciutadans que han vist com l’egoïsme dels homes portava la destrucció d’anys i més anys d’història, d’anys i més anys de convivència, d’anys i més anys de tradicions i de cultura viva.

“Ara esguardo la lluna que m’apar lluna plena…”. Quants no esguardarem i àdhuc buscarem la lluna, la lluna plena de l’esperança i de les il.lusions perdudes per a plantar cara a les dificultats sobrevingudes. Quants no voldríem –i tant pobres com som, no sabem pas com– posar el punt-i-final definitiu al malson de les paraules buides, les voluntats no desitjades, els papers signats i mullats carents de sentit.

“Demà posats a taula oblidarem els pobres…”. Com cada any. Demà passat, quan ens trobem sentats entorn la taula de Nadal, ens oblidarem de tot. També dels que són víctimes de la insensatesa dels que es diuen governants. Mentre, els responsables d’aquesta insensantesa no es recordaran tampoc dels que han abandonat a la seva sort i que, per a no tenir, no tenen absolutament res. Solament, potser, l’espurna d’esperança i el prim i delicat fil de la il.lusió de voler que després de l’hivern dels odis, arribi la primavera de les solidaritats retrobades…

“Demà posats a taula oblidarem els pobres / –i tan pobres com som– / Jesús ja serà nat. / Ens mirarà un moment a l’hora de les postres / i després de mirar-nos arrencarà a plorar”.

Es Nadal. I com quan Joan Salvat-Papasseit escriví aquests versos fa més de setanta anys, temps de desitjar-nos bones festes i futures prosperitats. Futur i prosperitat que a molts, més que no pas nosaltres, els manca. Siguem solidaris… Ah! Bon Nadal.

Publicat a Diari de Sabadell, el 23 de desembre de 1993