Dilluns es tancava la cimera euromediterrània Barcelona+10 de caps de govern i primers ministres amb alguns avenços significatius, però, també, menys espectaculars del què possiblement s’esperava. La cimera era, en la pràctica, la continuació de la que fa 10 anys s’havia celebrat ja a Barcelona amb l’objectiu de posar fil a l’agulla per disminuir la creixent distància que en tots els ordres existeix entre els països de les dues ribes de la Mediterrània. Damunt la taula temes que, d’una o altra manera, ja van presidir l’Euromed de 1995: pau, seguretat, estabilitat, bon govern i democràcia; desenvolupament econòmic sostenible; educació i intercanvis culturals; justícia, seguretat, migració i integració social. Passa, però, que des de la Declaració de Barcelona del 1995 fins ara, poques coses s’havien fet i, per contra, les diferències entre el nord i el sud de la Mediterrània han augmentat de manera considerable.

Bé està que els màxims dirigents dels països d’aquesta complexa regió que és la Mediterrània, es reuneixen i debatin entre ells. Bé està també que de la trobada en sorgeixen propostes i iniciatives, algunes d’aquestes fins i tot innovadores i dotades econòmicament.  Però tot això de res no val si no va acompanyat de la voluntat política d’impulsar tota mena d’iniciatives –no només governamentals– que ajudin a què les nacions més maltractades de la Mediterrània, disposin d’oportunitats per dinamitzar les seves economies i resoldre els problemes de base que afecten a les seves respectives ciutadanies. Des d’aquest punt de vista bé faria el nord de potenciar inversions productives no especulatives i facilitar que les mercaderies del sud tinguessin més fàcil accés als mercats del nord.

A escala global estem assistint al desenvolupament de l’economia xinesa a un ritme de creixement molt elevat. Més a prop nostre, més a prop de l’Europa unida, existeix un continent, Àfrica, amb possibilitats notables de desenvolupament. Un continent que des del nord hem espoliat i, després, ens n’hem oblidat. Tant gran és el nostre oblit que només ens recordem de la seva existència quan els seus “problemes” ultrapassen fronteres i “amenacen” la nostra “tranquil•litat”. Si no ens prenem aquest sud tant proper seriosament,  acabarà passant que quan ens disposem a fem quelcom sigui ja massa tard. D’aquí que Europa ha de ser la primera “interessada” en fomentar el desenvolupament dels països del sud de la Mediterrània. Al cap i a la fi, aquest és el mar comú que ens hauria d’unir i no, com ara passa, separar-nos. De la cimera de Barcelona que dilluns acabava se’n desprenen bones intencions, algunes idees i projectes a executar en un termini màxim de cinc anys. Que aquestes idees i projectes es concretin en fets és fonamental per coadjuvar al desenvolupament de les economies del sud de la Mediterrània. I si les qüestions més vinculades a l’economia es resolen, es començaran a resoldre també altres qüestions que tenen més a veure amb els drets de la ciutadania; uns drets que massa sovint es veuen trepitjats en uns països en els que el fonamentalisme esdevé justificació en defensa d’uns interessos i d’uns poders molt allunyats de la ciutadania.

Des del 1995 fins el 2005 hem perdut moltes oportunitats de contribuir al redreçament del rumb dels països del sud de la Mediterrània. Ja no podem deixar passar ni un moment més sense posar mans a la feina. Barcelona, i amb ella Catalunya, tenim l’oportunitat de liderar el procés i exigir-ne el seu progrés. Ens hi va molt. En especial ens hi va la responsabilitat de què no passin deu anys més abans no se celebri una nova cimera. Tot plegat perquè potser llavors, ja seria massa tard.

Publicat a Diari de Sabadell, l’1 de desembre de 2005