Una de les pel·lícules més interessants estrenades recentment és, sens dubte, l’excel·lent obra coral de Bertrand Tavernier que porta per títol el que avui encapçala aquesta peça. Es tracta d’un relat -real com la vida mateixa-, que constantment ens interpel·la entorn la realitat que vivim en les nostres ciutats; un entorn en el qual el concepte estat del benestar entra en conflicte amb un seguit de contradiccions que haurien de moure als governs -siguin locals, regionals o estatals-, a urgents actuacions. “Ça commence aujourd’hui”, a partir de les vivències d’un director d’una escola maternal d’un poble del nord de França, ens acara als resultats que es deriven d’una societat en crisi, en la qual els valors cívics i solidaris brillen per la seva absència; una societat en la qual tampoc no se sap donar resposta, d’entre d’altres, als desafiaments que la multiculturalitat planteja.
Tavernier, en la seva pel·lícula, no fa res més que retallar i reproduir -això sí, amb una gran mestria, sensibilitat i coherència-, un curs qualsevol en la vida d’una escola maternal. El relat no té un començament concret com tampoc no disposa d’un final necessàriament feliç o infeliç. Tot plegat perquè els personatges i les històries que davant dels nostres ulls desfilen són tant imperfectes com imperfectes som nosaltres mateixos; també perquè les històries són narrades sense concessions i presentades en els seus aspectes més amables però també en els més sòrdids i durs. “Ça commece aujourd’hui” és, en definitiva, un reflex de la nostra vida mateixa, amb els seus encerts i misèries. Amb les contradiccions que, en general, presenta la mateixa societat i, en particular, cadascún dels seus indiividus.
El relat que Tavernier ens proposa en la seva pel·lícula -que, d’altra banda, és d’una calidesa humana ben poc habitual en cinema-, hauria de ser d’obligada exhibició i visió per part dels que formen part d’aquesta societat nostra que tendim a creure que és la millor i en la qual fem voluntària abstracció de la problemàtica de fons que pateix. No ens volem adonar, potser, de què amagant el cap sota l’ala i fent ulls clucs a allò que cada dia passa en el nostre entorn més immediat, res no resolem sinó que, molt contràriament, ajudem a què es perpetuïn unes circumstàncies, situacions i actuacions que haurien de voler veure rebutjades per sempre.
Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 15 de desembre de 1999
Comentaris recents