A grans passes s’apropa el Cap d’Any. Aquell dia que és pont d’unió entre l’any que se’n va i el que, pacient, espera que sonin les dotze batallades per a poder-se estrenar i fer-se càrrec de la situació, mentre tots ens desitgem el millor. Parsimoniosament, però també inexorable, s’escolen les darreres hores i els darrers minuts d’un any que ha estat apassionant… i apassionat.

S’incorporen als annals, les cròniques i els fets d’un any farcit d’esdeveniments. Tant a escala local com nacional, estatal i internacional. El 1995 hauran estat dotze febrils mesos espectadors privilegiats de no poques coses. Des d’unes eleccions municipals i autonòmiques a l’inici de l’anhelat procés de pau a Bòsnia; des d’una potser tardana Conferència Euromediterrània prenyada de bones intencions, fins a unes eleccions normals a Algèria i a la cada cop més propera pau a l’Orient Mitjà, només per citar-ne uns pocs però eloqüents exemples.

L’any que és a punt de deixar fora d’utilitat els dotze fulls del calendari, deixarà forta empremta en els llibres de les cròniques i de l’efemèride. Perquè l’any 1995 no haurà estat, en general, un “annus horribilis”. Més aviat s’hauran succeït rutilants cinquanta-dues setmanes en les quals les llums hauran sobresortit per damunt de les ombres.

El 1996 no ho té fàcil. El seu predecessor li ha posat les coses difícils i en l’horitzó es fan presents molts reptes. Interessants. Imprevisibles. Les incògnites emplenen encara les pàgines d’un calendari que no tardarà massa en veure’s envaït per la lletra dels fets de cada dia.

Que els déus ens siguin propicis en un any que, a més d’olímpic, és també any de traspàs.