A hores d’ara ningú no pot dubtar de la incidència que les xarxes socials tenen en la conformació dels estats d’opinió i en els comportaments grupals en general. Fins fa uns pocs anys, quan es tractava de reblar el clau a l’hora d’atorgar consistència en la defensa d’una qüestió objecte de debat en una conversa o tertúlia entre amics, només calia que s’argumentés que el posicionament que defensava coincidia amb el que havia estat publicat en un mitjà de comunicació. D’aquesta manera la qüestió en qüestió (i valgui la redundància) adquiria pretesos aires de major certesa. Potser conseqüència d’aquesta ascendència sobre les opinions que es donava als mitjans de comunicació, avui acaba essent  suficient que una notícia publicada i rebotada una i mil vegades a través del facebook o del whatsapp per adquirir carta de credibilitat.

De fet és d’aquesta manera com es conforma la realitat d’una irrealitat que fon i confon el món real amb el virtual en un fenomen que hem convingut en denominar postveritat –paraula de moda i de l’any que per això mateix va ser incorporada al Diccionari d’Oxford el 2016–, que equival a acceptar que sempre hi ha una altra manera d’explicar i d’entendre qualsevol situació. Només cal disposar de l’ajut de les xarxes socials en les que, a diferència dels mitjans de comunicació, ningú no es fa responsable ni de l’autoria ni de la veracitat dels continguts que per elles circulen i es difonen. Malgrat que d’exemples en podem trobar a dojo, en citaré dos, distants en el temps, i amb conseqüències també oposades.

El primer exemple és de fa uns pocs dies quan es convertí en viral la notícia difosa a través d’un whatsapp que assegurava que a l’Hospital de Sant Pau no hi quedava ni una gota de sang per poder atendre possibles transfusions. La notícia no era certa i va ser desmentida pel propi Hospital. No obstant i això, la notícia va tenir efectes immediats en forma d’un augment notable de donacions de sang aquell mateix dia. El segon exemple correspon a l’any 2012 quan, a través del facebook, va començar a circular una ‘Carta oberta als ciutadans’ en la que la periodista Júlia Otero es manifestava obertament a favor de la independència de Catalunya. A despit que la periodista va negar-ne amb celeritat l’autoria, la carta es va fer viral fins al punt que avui encara retorna a la xarxa, talment com si Otero l’hagués escrit fa poc.

En ambdós casos, més enllà dels efectes sobre els estats d’opinió –sempre més pendents de l’espectacle que no pas de la reflexió–, hi plana el fet indiscutible d’usurpació de personalitat per part d’algú. El problema rau en què les xarxes socials s’han convertit –o les hem convertit entre tots– en editores de notícies amb la diferència amb els mitjans de comunicació tradicionals, que funcionen al marge de les normes que els regulen. I és aquesta diferència que es dóna entre mitjans de comunicació i xarxes socials la qüestió més preocupant. I és que mentre en el cas dels mitjans de comunicació se’n sap la titularitat i per tan sobre qui recau la responsabilitat pels continguts que s’hi publiquen, en les xarxes socials és pràcticament impossible saber contra qui cal procedir judicialment quan algú es considera perjudicat arran la difusió d’una notícia o d’una informació falsa.

¿No serà, com escrivia fa uns dies Manuel Vilas a ‘El País’, que amb l’ús i abús que de les xarxes socials se’n fa estem passant de ser ciutadans amb una certa capacitat de reflexió, a simplement públic al que allò que més li plau és l’espectacle?

Publicat a Diari de Sabadell, el 22 de juny de 2017