Poc, o molt poc, ens havíem preocupat del què fou i significà “Seat” pel desenvolupament de la indústria automovilística i econòmica d’aquest país. Menys encara ens havíem ocupat de la incidència que la única marca automovilística espanyola havia tingut sobre la història personal i col.lectiva de tota una generació: La que avui es mou entre els 40 i els 50 anys i que va créixer al costat de l’engrandiment de la “Seat”. Per això no pot estranyar a ningú que ara, quan la “Seat” està passant per un dels moments més delicats de la seva història, no només s’ocupin de reflectir la conjuntura per la qual travessa l’avui empresa alemano-espanyola les pàgines d’economia i de treball dels mitjans de comunicació sinó que també s’abordi –des de les pàgines dels “dominicals”– la vessant més sociològica de la marca. I és que la crisi de “Seat” va més enllà del panorama estrictament econòmic i industrial fins el punt de remoure el recòndit museu de la memòria popular de tota una generació que troba, en la popular marca automovilística, els arrels de la motorització i de la modernització. D’altra banda –s’ha insistit moltes vegades en aquesta qüestió– parlar de “Seat” és parlar d’una part fonamental sense la qual no podria explicar-se la història recent dels moviments socials i populars a Catalunya. El fet que “Seat” fos una empresa bandera i mirall de l’anterior “règim” i que comptés amb el més alt nombre de treballadors –de “productors” que els anomenava el franquisme– laborant en unes mateixes instal.lacions (Zona Franca) facilità que en el si de l’empresa s’hi gestessin els primers moviments de contestació obrera els quals donaren peu a l’estructuració de grups de treballadors que propiciaren l’aparició dels sindicats clandestins els quals, després d’extendre’s, dirigiren des de la clandestinitat, el moviment obrer a Catalunya entre els anys 50 i la mort del dictador.

Jo tampoc puc sustreure’m a aquest corrent de sentiment popular que, de cop i volta, sembla ens ha envaït. I és que jo també sóc dels que m’arrenglero en el batalló de la generació que, perfec-tament, podríem anomenar dels “seatistes”. No en va fou un cotxe d’aquesta marca –el popular “sis-cents”– amb el qual férem les nostres pràctiques de conducció prèvies a l’obtenció del carnet de conduir a través d’alguna de les vetustes “auto-escuelas” que els anys 60 hi havia a Sabadell. Qui, dels que ara tenim entre 40 i 50 anys, no recorda les mitges hores de pràctiques –a raó, per cert, de 250 pessetes la pràctica– que efectuàvem en els carrers, sense asfaltar, del vell camp de la “Creu Alta”. Qui no recorda els incomptables “sis-cents”, gairebé tots blancs, arrenglerats en la recta del llavors decrèpit Estadi de Montjuïc de Barcelona esperant, amb ells els seus conductors amb els nervis a flor de pell, l’ordre de començar l’examen pràctic consistent en sortejar cons i efectuar un aparcament i viratge en pujada sense que en cap moment es calés el motor. Tots podríem explicar els molts “trucos” que havíem après i memoritzat per a superar amb èxit l’examen i obtenir el preuat permís de conduir a la primera.

Més tard quan ja disposàvem de carnet i el primer “sis-cents” era nostre, ens llançàvem a la conquesta del món que. Un món que començava més enllà dels Pirineus. Quina no era la nostra emoció, després de no poques feines i treballs i més hores de volant, veure que la “Tour Eiffel” no era una invenció que servia per il.lustrar les postals de París. I així podríem continuar expli-cant totes i cadascuna de les moltes “batalletes” i “primeres” experiències que s’esdevingueren a cavall d’un “sis-cents” que alguns –els que disposaven de més recursos econòmics– havien fins i tot “trucat”. Això no obstant mai no podré saber si això del “trucatge” era per cridar més l’atenció o, com molts asse-guraven, per poder córrer més.

I és que “Seat”, per als de la meva generació, serà sempre quel-com més que una simple marca de cotxes.

Publicat a Diari de Sabadell, el 16 de desembre de 1993