Aquesta és una setmana decisiva per a la conformació del govern que portarà les regnes de Catalunya en una etapa crucial pel país. Malgrat la transcendència d’aquesta circumstància –atès que CiU no disposa d’una majoria suficient per governar amb tranquil•litat–, altres fets fan que es parli relativament poc d’aquesta qüestió, si no és mitjançant les declaracions i els posicionaments de cadascuna de les forces polítiques catalanes a mesura que es coneixen detalls i discrepàncies de les negociacions entre CiU i ERC. I és que per damunt d’aquesta qüestió, el govern de Madrid, a través d’alguns dels seus membres, s’ha entestat en ser la notícia, en unir allò que les eleccions del 25N havien com a mínim matisat, i tapar els greus problemes de fons que patim, amb l’atur i les polítiques socials al capdavant.
L’estat general del país –el d’aquí i el d’allà— semblava aconsellar que passades les eleccions es refessin ponts de diàleg entre els governs d’Espanya i de Catalunya. I això per acarar un objectiu primer, comú i urgent, de fer front als indicadors macroeconòmics que ens diuen que anem a pitjor, i que en res no apunten a canvis en positiu ni a curt, ni a mig termini. Si som on ara som pel què fa a les relacions Catalunya – Espanya és en gran part per la tenacitat del govern de Mariano Rajoy de mostrar-se sistemàticament contrari als interessos de Catalunya, animat per una indomable voluntat recentralitzadora de l’Estat. Només cal repassar la trajectòria del PP al llarg de l’any escàs que porta al capdavant del govern espanyol en què ha fet un abús il•limitat dels decrets-llei, i per mor de la seva majoria absoluta, ha renunciat a establir acords i aliances amb la resta de partits de l’arc parlamentari (llevat de les coincidències puntuals i inicials que va tenir amb CiU). I per si amb això i amb les retallades en educació i sanitat no n’hi hagués prou, el ministre José Ignacio Wert, transformat en brau de lídia, s’ha proposat tirar endavant el seu objectiu d’”españolizar” Catalunya. Per la seva part, el seu col•lega Cristóbal Montoro, ha pres la llança i novament amenaça amb intervenir les comunitats autònomes que no compleixin amb la contenció del dèficit pactat. Per cert, una contenció que l’Estat no complirà.
No ens enganyem. El què ara tenim sobre la taula no és només –que també– un atac a Catalunya, sinó que és una maniobra de més abast que posa en qüestió el dret a l’autonomia consagrat per una Constitució que cada vegada es mostra més distant de l’esperit sota el qual va ser pactada i proclamada. És la conseqüència de l’actitud pertinaç dels governs de l’Estat que, en general, mai no han deixat de pensar en clau de mentalitat centralitzadora. Mentalitat que s’ha vist reforçada els darrers anys per sentències d’un Tribunal Constitucional (TC) altament polititzat. Lluny queden els dies del “café para todos” i de la LOAPA (Ley Orgánica de Armonización del Proceso Autonómico) que va veure la llum gràcies a l’acord entre la UCD i el PSOE, i de la que el TC va declarar-ne la inconstitucionalitat dels seus articles principals. Per cert que aquesta ocasió devia ser aquesta la darrera vegada que el TC feia una lectura en positiu de la Constitució. Però el mal ja estava fet i el clima constituent que fins llavors havia presidit la política espanyola començava a periclitar. Ho feia al mateix ritme que les relacions entre Espanya i Catalunya es complicaven. La gota que ha fet vessar el got dels desencontres entre Madrid i Barcelona ha estat la prepotència del govern del PP que no ha deixat perdre passada per llançar gasolina al foc, crispar l’ambient, i provocar la pràctica ruptura entre Catalunya i Espanya…
Mentre, els bancs són rescatats i les polítiques socials defenestrades. Allà…, però també aquí.
Publicat a Diari de Sabadell, el 13 de desembre de 2012
Completament d’acord. I encara afegiria més: cada cop veig més clar que el “café para todos” va ser una estratègia dissenyada amb premeditació i alevosia amb la finalitat de que els abusos administratius, els nepotismes i les corrupteles locals acabéssin “demostrant” a mig termini que la “España de las autonomias” havia fracassat i que per tant és necessari tornar al centralisme (castellà, per descomptat) dels 300 darrers anys.
Quin panorama! Ben retratat, Joan.