Les vacances arriben a la seva fi i s’imposa al retorn a l’activitat de cada dia. Cada any, en tornar de vacances, ens trobem amb notícies, algunes de les quals mai no hauríem volgut que es produïssin. Especialment enguany, en que, en tornar, ens hem trobat amb un panorama francament desolador. No només, en alguns casos a nivell personal, sinó que de ben segur per la nostra comarca que ha vist com l’espectacular i en alguns indrets frondosa vegetació de la Vall d’Horta ha quedat reduïda a cendres, conseqüència del paorós incendi d’ara fa una vintena de dies, que a més de vegetació -i això és el més greu- va acabar amb la vida de cinc persones estretament vinculades a la nostra ciutat.

Però si el panorama amb el qual ens hem trobat en tornar a nivell local i comarcal no és gens engrescador, el panorama mundial no ens deixa obertes massa portes a l’esperança i a la recuperació de la confiança en l’espècie dels humans. Així ens trobem amb què, a banda de l’eterna crisi palestino-israelita i del fracàs ­-almenys ara com ara- del “full de ruta”, els “efectes col·laterals” de la guerra a l’Iraq que, diuen, va acabar fa mesos, s’estenen perillosament. I és que la guerra, la post-guerra iraquiana o l’etapa de pacificació -per usar un llenguatge que al PP li satisfà-, no ha fet de vacances. I des del teòric final de la guerra el mes de maig, a l’Iraq s’ha anat instaurant una situació tensa en què la desaparició del dictador Sadam no ha comportat el retorn a la pau. La presència de les forces d’ocupació aliades, no fan res més que enervar als iraquians que no veuen la sortida als seus mals històrics, amb els interessos sobre els pous de petroli com a rerafons. Iraq corre el risc de convertir-se en el nou Vietnam arran el fracàs de l’actuació dels EUA i dels seus aliats quan van decidir que “havia de pacificar el país”. Fracàs que s’evidencia en les morts que diàriament s’enregistren i en una escalada de violència i d’insensatesa.

El recent atemptat contra les oficines de l’ONU a Bagdad, en què hi van perdre la vida una vintena de persones i, d’entre elles, el seu delegat a l’Iraq, el brasiler Sergio Vieira de Mello i el capità de navili espanyol Manuel Martín-Oar, fa suposar que els seguidors de Sadam estan organitzats i no dubtaran en provocar el dany que calgui amb la finalitat de sembrar l’odi entre els iraquians i els militars estrangers. D’aquesta manera, la post-guerra, disfressada de fase de reconstrucció, està provocant més víctimes (militars i civils) que no pas les que es van derivada dels dies de guerra declarada, convertint l’Iraq en un perillós polvorí.

Davant aquest estat de coses i de la no descoberta de les armes de destrucció massiva entorn les quals es justificava la guerra, s’està demostrant que la mobilització ciutadana arreu del món en contra de la guerra, tenia sentit. I el tenia pel fet que una intervenció armada sobre l’Iraq supeditada als interessos dels EUA, amb la complicitat dels escolanets Blair i Aznar, sense comptar amb el vist i plau de les Nacions Unides, no podia portar altra cosa que el què està portant. I per allò de l’embolica que fa fort, el president del Govern espanyol no està disposat a donar la cara i continua amb el discurs “de qui no està amb mi està contra mi” i tergiversa la realitat d’uns fets fora mida que no admeten massa  discussió.

La única sortida possible a l’Iraq és que els EUA i els seus aliats admetin el seu error, cedeixin el protagonisme a les Nacions Unides i que els cascos blaus substitueixin a les forces d’ocupació. Cal que a Aznar i al seu govern se li obrin els ulls i s’alineïn al costat dels que mai no haurien d’haver abandonat: els països de la UE que -amb l’excepció del govern del Regne Unit- es van pronunciar sempre en contra de la intervenció a l’Iraq.

Publicat a Diari de Sabadell, el 28 d’agost de 2003