Qui ens havia de dir que en dos dies viuríem situacions com les que ens ha tocat viure aquest darrer cap de setmana, amb l’atemptat a Niça primer, i el cop d’Estat militar fallit a Turquia. Accions que de bell nou posaven de relleu la sensació de caos i de revolta –d’incertesa– que sembla haver-se fet amo i senyor del món; sensació que troba part dels seus orígens en aquell novembre de 1989 quan, físicament, queia el mur de Berlín i amb ell la frontera –real, virtual i ideològica– que establia la línia que, d’una banda, amagava les desigualtats polítiques, econòmiques i socials d’un món que ja era molt complex, i de l’altra, ‘garantia’ l’equilibri, a voltes precari, entre els dos blocs hegemònics i antagònics que regien el planeta des de la finalització de la Segona Guerra Mundial: els EUA i la ja desapareguda Unió Soviètica.

Com que m’he referit a la sensació de viure enmig d’un clima de caos i de revolta, bo serà acudir al Diccionari General de la Llengua Catalana (DGLC) per precisar el significat exacte d’ambdós mots. Del substantiu caos, el DGLC ens en dóna tres accepcions: 1. “Estat de confusió dels elements que hauria precedit l’organització del món”; 2. “Confusió i desordre complet”, i 3. “Apilotament confús de blocs, de roques”. Queda clar que qualsevol d’aquestes tres accepcions és susceptible d’ajustar-se, encara que sigui només metafòricament, a la descripció dels moments actuals. Pel que fa al mot revolta, el mateix diccionari ens en proporciona diverses accepcions de les que, en aquest cas, n’escullo dues: 1. “Acció de revoltar-se (excitar, fomentar, la revolta. Reprimir, ofegar, la revolta)”; 2. “Mantenir en agitació, en avalot”. També en aquest cas, el mot revolta serveix per descriure l’estat en què es troba un món convuls, ple de dubtes i d’incerteses, i escàs de polítiques adequades.

Deixem-nos, però, de terminologies i tornem allà on érem, o millor, allà on ara som. És a dir tornem a un món que pels efectes de la globalització, se’ns mostra més socialment revoltat i políticament caòtic que no pas suposàvem. Però que això sigui així no hauria de ser raó suficient per concloure que els nostres mals no tenen remei, si més no perquè de la revolta i del caos se’n poden derivar nous ordres, fins i tot més justos i equitatius que no pas els preexistents. Clar que perquè això pugui ser, cal que en primera instància mostrem capacitat suficient per aprendre de l’experiència derivada de situacions de conflicte pretèrites. Passa, però, que com apuntava el dramaturg i polític irlandès George Bernard Shaw (1856-1950), de “l’experiència només n’aprenem que d’ella no som capaços d’aprendre’n res”. Qui sap si perquè, com també deia el filòsof alemany Arthur Schopenhauer (1788-1860), “tenim molta memòria per no oblidar-nos d’allò que ens interessa i per contra la tenim molt escassa per recordar allò que no ens convé recordar”. I  aquí rau sens dubte una part important dels problemes que patim i que en especial  pateixen els nostres governants que incapaços d’actuar de manera convenient davant el conflicte, opten per mirar cap a una altra banda i valer-se de les circumstàncies per disfressar les seves mancances i, en nom del ‘bé de tots’, restringir llibertats i drets.

I si hi parem compte, ens adonarem que quelcom d’això és el que està passant des del setembre de 2001, quan Nova York i Washington patiren els que havien de ser els primers grans atemptats terroristes, adreçats fonamentalment contra els valors culturals i democràtics del món occidental. Des de llavors, el replegament i la coerció de drets i llibertats n’ha estat una constant, com també ho ha estat el creixement dels populismes que res de bo no ens auguren. Ho escrivia també Shaw: “la llibertat suposa responsabilitat i és per això mateix que és tan temuda”.

Publicat a Diari de Sabadell, el 21 de juliol de 2016