Ahir fou la festivitat dels Sants Innocents. Una diada que, en la cultura catòlica, és aprofitada per a fer innocents bromes a dojo mentre, també segons la tradició, la mainada col.loca les llufes en les esquenes dels més despistats. Gairebé ningú no escapa a l’intent de companys i amics d’ésser agafat innocentment amb alguna nova o maniobra més o menys enginyosa, més o menys estrafalària i, tanmateix, potser impossible.

Ahir, d’altra banda, es tancava –per cert, no pas de forma innocent– el cicle d’uns tres-cents seixanta-cinc dies força moguts i decisius per alguns dels financers-estrella que havien brillat i irradiat en el firmament econòmic i pretenien fer-ho en el polític i social. Uns personatges que havien fet possible no només el naixement i l’eclosió de la cultura del “pelotazo” sinó que també l’ascens de l’anomenada “beautiful people”.

Ahir feia un any just que el rutilant financer Mario Conde, president de la Corporació “Banesto”, era desposseït del seu càrrec pel Banco de España i suspesa la cotització de les accions del Banc que fins llavors havia liderat. Era l’inici de la fi d’un imperi bastit sobre la fràgil arena de les ambicions personals. D’un imperi que s’esfrondà, estrepitosament, solament uns mesos després. Era l’inici de la fi d’una forma de fer i d’actuar que, per endavant, s’emportaria també altres virtuals empresaris i finan­cers, aparentment intocables i incombustibles.

Ahir, alguns dels que ara fa un any vivien instal.lats en l’o­pulència i en la prepotència que els atorgava més allò que volien ésser que no pas el que eren i que es volien “amos del món” quan no eren res, es trobaven en situació de presó preventiva en l’espera que els jutges i els fiscals culminessin la instrucció entorn de la tela d’aranya d’empreses i societats que havien bastit i en la qual, finalment, es veieren atrapats.

Avui, el dia després d’un any després, el panorama nacional de la “gomina”, del cotxe imponent i importat, del veler i del iot, de les cases de luxe i dels negocis fàcils, de les fugides endavant, dels comportaments xulescs, del poder i de la pleitesia interessa­da, ha canviat.

Avui, l’home del carrer ha recuperat una mica –només una mica– la confiança que potser havia perdut envers les institucions de­mocràtiques i comença a tornar a creure en l’axioma de “qui la fa la paga”. Com hauria d’haver estat sempre.

Avui, possiblement, alguns ciutadans se sentin reconfortats. Un xic més confiats en veure com els signes externs i les escortes, els palaus i les mansions, el domini sobre mitjans de comunicació res no són ni de res no serveixen davant d’una justícia que s’assegura­va era igual per a tots però que sempre ens havia semblat menys igual per a uns que per a uns altres.

Demà serà un altre dia. Un altre any. I el 1994 s’incorporarà a la història com els dotze mesos en el quals succeïren algunes coses especialment interessants. L’any en el qual la cultura del “pelotazo” es veié abocada a un carreró sense sortida tancat per l’alt i inexpugnable mur de la justícia.

Demà, aparentment, tot continuarà igual. La vida seguirà com fins ara. El fred de l’hivern, arribat amb retard, es deixarà sentir en tots els racons de la ciutat i del paisatge. La neu es farà present i pintarà de blanc muntanyes i valls. Com en cada hivern.

Demà, però, el cert és que res ja no serà com abans. En l’horitzó s’entreveuen unes noves eleccions i encara queden en mans dels jutges, un bon reguitzell d’afers que cal que siguin resolts aviat i de forma ben diligent. L’eficàcia, la celeritat i la discreció, amb la qual han actuat els jutges Joaquín Aguirre, en el cas de la Rosa, i Garcia-Castellón en el cas “Banesto”, no hauria de constituir l’excepció que confirma la regla. Més aviat tot al contrari: Un exemple a seguir…

Demà, en definitiva, els Sants Innocents ja hauran passat.

Publicat a Diari de Sabadell, el 29 de desembre de 1994