El PSOE està transitant pel pitjor dels escenaris polítics en els quals s’ha tingut de moure des que arribà al poder a finals de 1982. I això s’esdevé just quan, després de gairebé dos llargs anys, els indicadors econòmics semblen mostrar-se predisposats a canviar novament de signe i a trastocar les pessimistes dades i tendències, que fins fa poc havien estat en l’ordre del dia, per d’altres més optimistes o—per allò de l’ampolla mig plena o buida—menys pessimistes i més obertes a l’esperança. Podria semblar que, conseqüència d’un mal zèfir, la fortalesa i la moral exhibida per l’exèrcit socialista hagués estat abatuda i que aquest fos incapaç de reaccionar contra els elements precisament quan començaven a sonar les trompetes de la fi de la recessió. Però no ha estat pas un mal vent allò que ha vingut a entelar la reputació del partit del canvi. Han estat les indecisions, les prepotències i l’escassa capacitat de reacció contra un estat de coses que ha acabant debilitant l’autoritat ètica i moral de la qual gaudiren.

La crisi que afecta de ple els socialistes ha donat noves ales a partits i formacions polítiques de l’oposició, que han vist com apareixia una altre excusa per a explotar la feblesa del contrincant en benefici propi. L’oposició, liderada pel PP, coneixedora, això no obstant, del valor que malgrat tot encara continua éssent Felipe González, assegura que només hi ha una sortida per a resoldre el delicat moment polític que viu el país: La dimissió del màxim responsable de l’executiu. No escapa a ningú que l’anàlisi de present i de futur que fa José M. Aznar, el porta a concloure que no és moment d’apostar per l’exigència d’unes eleccions anticipades pel fet que no disposa del suficient suport social per a guanyar-les. Per això opta per a intentar erosionar el prestigi i la imatge del president del Govern amb la ben definida intenció de forçar-lo a dimitir. Per un estrany i inconscient reflexe, els estrategues del PP, volen reproduir el retrat i l’escenari polític de l’any 1980, quan Adolfo Suárez presidia el Govern amb el suport d’una UCD que ja començava a diluir-se, com si d’un terròs de sucre en un got d’aigua es tractés.

El panorama polític del país avui, però, poca relació guarda amb la de llavors. I si els socialistes guanyaren en aquell moment les eleccions fou conseqüència, d’entre moltes altres poderoses raons, de la capacitat i preparació del seu carismàtic líder el qual s’atreví—quan els socialistes cregueren que el cicle de la UCD tocava la seva fi—a encapçalar una moció de censura contra Adolfo Suárez. En el debat de la moció, a despit que la perdé, Felipe González es mostrà davant l’opinió pública com una fonamentada alternativa de govern. Dos anys més tard les urnes l’encimbellaren a la presidència de l’Executiu.

Si Aznar considera ara que és l’hora del relleu polític en el govern de l’Estat, seria més coherent—i democràtic–, que en comptes d’exigir constantment i obsessiva la dimissió del president, es decidís a encapçalar una moció de censura en la seva contra. Aznar podria així mostrar les seves capacitats polítiques i explicar les bondats del seu programa. Els ciutadans, podríem saber si ens trobem o no davant del futur president de Govern. Si el líder popular no s’atreveix a fer-ho deu ésser perquè no confia amb les seves forces i, potser, fa memòria de la sort que va córrer el seu correligionari, Antonio Hernández Mancha, després de presentar una moció de censura contra González. La pèrdua anunciada de la moció marcà la fi de la vida política del llavors líder del PP…

González, es digui el que es digui, continua éssent un valor ferm amb el qual cal comptar, capaç de redreçar les coses. De moment ha assumit les seves responsabilitats, que passen—com ell mateix explicà—per a continuar al front de l’executiu fins que els ciutadans o els seus representants en el Parlament de l’Estat no decideixin, democràticament, que és l’hora del relleu.

Publicat a Diari de Sabadell, el 12 de maig de 1994