El meu diari (Maig de 2026)

• Divendres 1 de maig de 2026

Els titulars de la jornada:
“Koldo admet que va cobrar ‘xistorres’ del PSOE i nega el vincle amb Sánchez” (El Periódico)
“El PP busca una majoria absoluta a Andalusia que freni Vox” (La Vanguardia)
“Koldo García es presenta com un subordinat lleial d’Ábalos i víctima d’Aldama ” (El País)
“Servidors públics al límit” (La República – El Punt Avui)
“Rufián incendia la relació Junts-ERC” (Ara)

1. El Dia del Treball em mou a escriure aquesta entrada al meu dietari. Quan una part de la població sent que treballa tant o més que no pas ho feia abans però que això no obstant continua vivint amb l’aigua al coll mentre una altra gaudeix de privilegis blindats, el conflicte deixa de ser estrictament econòmic i social per esdevenir emocional. I quan això passa, la política canvia de terreny, atès que la desconfiança cap a les elits econòmiques es transforma en desconfiança envers les institucions, i aquesta desconfiança deriva en polarització. Enmig d’aquest clima, el debat econòmic –que hauria de ser central– es desplaça cap a altres camps (identitaris, culturals, emocionals…). És més fàcil discutir sobre símbols i construir enemics imaginaris que afrontar desigualtats reals. Aquest biaix no és casual: quan la desigualtat creix, parlar d’economia esdevé incòmode per a qui té poder. I aleshores el focus es mou cap a temes que generen adhesions ràpides i polaritzadores. Al fons de tot hi ha una pregunta que cap societat pot esquivar indefinidament: quin contracte social volem? Quin equilibri ha d’existir entre el benefici empresarial i el benestar col·lectiu? On situem la frontera entre el legítim incentiu i el privilegi injustificable? No n’hi ha prou amb créixer; cal repartir millor. I aquesta exigència no és només ideològica, sinó sobretot pràctica. És la condició fonamental perquè una economia moderna sigui sostenible i perquè una democràcia sigui creïble. Els salaris expliquen molt més que la nòmina de cada mes. Expliquen el país que som i el que volem ser. Expliquen quina cohesió mantenim, quina política practiquem i quin futur estem disposats a construir. Quan la bretxa salarial es fa estructural, el país també es fractura. Quan es redueix, el país es cohesiona.

2. El conflicte entre USTEC i el Govern de la Generalitat és només la superfície d’un problema molt més profund: els dèficits estructurals de l’educació pública catalana. D’una banda, el sindicat denuncia plantilles insuficients, una reducció de ràtios massa lenta, la precarietat de l’interinatge i reformes aplicades sense diàleg. De l’altra, el Govern defensa que actua condicionat per límits pressupostaris i per la necessitat d’adaptar el sistema a noves realitats socials. Tanmateix, el debat està bloquejat per dues mancances: la falta d’autocrítica professional dins d’una part del col·lectiu docent i una cultura sindical que converteix qualsevol canvi en una amenaça, protegint inèrcies que no sempre beneficien els alumnes. El resultat és un clima de desconfiança permanent, mobilitzacions recurrents i negociacions encallades. El rerefons és un sistema que arrossega dècades d’infrafinançament, una estructura de personal tensionada i una diversitat social creixent. Sense un acord estable sobre el model d’escola i el nivell d’exigència que cal demanar als professionals, el risc és la cronificació del conflicte i un deteriorament del funcionament quotidià dels centres. La formació necessita estabilitat, previsió, recursos i docents competents, amb mecanismes d’avaluació rigorosos i conseqüències clares quan el rendiment no és l’adequat. Sense això, qualsevol reforma queda atrapada en el curt termini, i els principals perjudicats són els alumnes, que a casa nostra ja presenten resultats per sota de la mitjana dels països de l’OCDE i fins i tot, en algunes competències, d’Espanya, segons l’informe PISA.

• Dissabte 2 de maig de 2026

Els titulars de la jornada:
“Trump assenyala els automòbils europeus amb aranzels del 25%” (El Periódico)
“Hisenda va ingressar 2.300 milions més en no aplicar la inflació a l’IRPF” (La Vanguardia)
“Els iranians subsisteixen entre la por i l’asfixia econòmica” (El País)
“La llengua a la Franja” (La República – El Punt Avui)
“Majoria a restringir l’entrada d’immigrants però amb igualtat de drets” (Ara)
“La crisi de l’accés a l’habitatge s’agreuja encara més” (Diari de Sabadell)

 Ahir, amb la meva germana, vàrem anar a veure La isla de Amrum, dirigida per Fatih Akin a partir dels records d’infància de Hark Bohm, que va créixer en aquesta illa frisona i va coescriure amb Akin el guió del film. La pel·lícula, concebuda inicialment perquè Bohm la dirigís, és de facto un homenatge d’Akin al seu mentor, alhora que una exploració cinematogràfica d’un espai que al meu entendre condensa una part essencial de la memòria alemanya. Amrum és una illa petita, però la seva història il·lumina un mecanisme polític central de l’Alemanya contemporània: la manera com la memòria del genocidi nazi estructura la cultura democràtica del país i condiciona la seva política exterior. Com en tants municipis alemanys, les Stolpersteine i els arxius locals d’Amrum recorden les comunitats jueves que van desaparèixer durant el nazisme. Aquest buit –físic, humà i moral– no és només un record; és un fonament polític. Des de 1945, la República Federal ha convertit aquesta memòria en un compromís d’Estat: garantir la seguretat del poble jueu i sostenir l’existència d’Israel com a part de la seva identitat democràtica. Aquesta arquitectura moral i política explica per què, davant la guerra a Gaza, Alemanya es mou en un espai d’equilibri tens a l’haver de combinar tres factors: la defensa del dret d’Israel a existir i protegir-se, la condemna de l’antisemitisme –especialment en un context europeu on torna a créixer– i la preocupació per l’impacte humanitari de l’ofensiva israeliana sobre la població palestina. Aquest triangle no és conjuntural: deriva d’una memòria que opera com a marc interpretatiu i com a límit polític. El passat –present fins i tot en illes remotes com Amrum– continua definint el camp del possible en la política alemanya. La pel·lícula ho mostra des d’un altre angle: la mirada infantil de Nanning Bohm, que no entén la guerra però en pateix les conseqüències materials i emocionals. La fam, la feina, el silenci i la por són la seva porta d’entrada al col·lapse del nazisme. A través d’ell, el film revela com la guerra es viu a la perifèria del front, no pas com a ideologia –que també– sinó com a descomposició moral i quotidiana. La mirada de Nanning és clau perquè connecta la història íntima amb la història política: el final del nazisme no és només un esdeveniment militar, sinó un trencament social que encara avui estructura la identitat alemanya. En aquest sentit, La isla de Amrum és una peça més que ajuda a entendre per què Alemanya continua llegint el present a través del seu passat. I per què, en els debats actuals sobre Gaza i Cisjordània, la memòria del que va passar –i del que va desaparèixer– continua sent un actor polític de primer ordre.

• Diumenge 3 de maig de 2026

Els titulars de la jornada:
“Espanya torna a oblidar la prevenció d’incendis” (El Periódico)
“Trump castiga Berlín amb la retirada de les tropes” (La Vanguardia)
“Tenir papers ens salva la vida” (El País)
“Derrames, la hipoteca a l’ombra” (L’Econòmic – El Punt Avui)
“Aliança Catalana supera Junts i l’esquerra resisteix” (Ara)

 M’ha costat Déu i ajut. Però des de fa una setmana no he parlat de Trump en aquest meu diari. No pas perquè no fos notícia –que ho és, i no pas a fi de bé, cada dia– sinó perquè, en el fons, les seves manifestacions i bajanades proliferen sense solució de continuïtat, amb amenaces i afirmacions que mai no acaba de concretar. I si avui el porto de nou aquí és perquè la darrera amenaça, després dels aranzels que vol imposar als vehicles fabricats a Europa amb destí al mercat nord-americà, és que d’un moment a l’altra es farà amb l’illa de Cuba una vegada –segons ell afirma– que la guerra amb l’Iran ha tocat a la seva fi. «Agafarem el control de Cuba immediatament. L’USS Abraham Lincoln ve de tornada de l’Iran i l’estacionarem davant de l’Havana, a 100 metres de la platja. No tindran més opció que sortir amb les mans enlaire i dir: “Gràcies, ens rendim!”». El que sorprèn és el contingut de l’amenaça i la lleugeresa amb què la formula, com si parlar d’intervencions militars fos un exercici retòric qualsevol. Aquesta mena de declaracions, contribueixen a enrarir una mica més el clima internacional ja prou tens, on cada frase pot tenir conseqüències diplomàtiques rellevants. També hi ha un altre element que costa d’ignorar: la manera com aquestes afirmacions apareixen sempre en moments de desgast polític intern. Quan la seva popularitat baixa, quan els fronts judicials o polítics s’acumulen, quan la realitat li és adversa, emergeixen aquestes proclames desmesurades que desplacen el focus i alimenten el soroll mediàtic. No és nou, però continua essent efectiu. I, tanmateix, el que més inquieta és la normalització d’aquest estil. Que un dirigent mundial pugui insinuar operacions militars, reconfiguracions territorials o represàlies econòmiques com qui anuncia una rebaixa de temporada diu molt de l’erosió del llenguatge polític i de la fragilitat del sistema internacional. El món sembla condemnat a conviure amb aquesta mena de sobresalts, com si fossin part inevitable del paisatge. Potser per això m’havia imposat el silenci durant uns dies. Però hi ha moments en què el silenci equival a mirar cap a una altra banda. I avui, davant d’aquesta nova bravata, costa no consignar-la, almenys per deixar constància de fins a quin punt el debat global pot quedar segrestat per una frase, una ocurrència o una amenaça llançada a la lleugera.

---

• Dilluns 4 de maig de 2026

Els titulars de la jornada:
“La nova indústria de defensa podria crear fins a 10.000 llocs de treball” (El Periódico)
“L’OPEP augmenta la producció de cru després de la sortida dels Emirats” (La Vanguardia)
“La regularització d’immigrants divideix als espanyols en funció del vot” (El País)
“Vivim més que mai” (El Punt Avui)
“Les preinscripcions a I3 Barcelona cauen al nivell de la pandèmia” (Ara)

1. El debat entorn la immigració s’ha convertit en una pantalla que serveix per tapar el que és el debat real: el model productiu. Espanya ha rebut molta immigració, però continua depenent de sectors de baixa productivitat i salaris modestos. Quan una economia no genera prou feines de qualitat, les tensions socials apareixen, i alguns actors polítics addueixen que el problema radica en l’arribada de persones, no pas una qüestió de competitivitat. És en aquest context que el concepte de “prioritat nacional”, que PP i Vox defensen, pren entitat en la mesura que planteja que primer cal protegir els residents de sempre. El cert és que aquesta orientació pot derivar fàcilment en l’establiment de categories de ciutadania, però que en cap cas no resol els reptes estructurals que limiten el progrés econòmic per la manca d’un model productiu eficient. Això fa que el debat es concentri malèvolament en qui accedeix a què, i no pas en per què hi ha tan poc a repartir. La immigració no fractura un país. Allò que fractura és la desigualtat. I la desigualtat no es resol amb filtres administratius restrictius, sinó amb un model econòmic capaç de generar oportunitats. Si no s’afronta –seriosament i sense demagògies– aquest debat, continuarem discutint sobre qui ha de ser primer, quan el problema de fons és que el país no avança pel camí que ho hauria de fer.

2. Un pensament gens fútil per començar la setmana: “L’escola forma. La família educa.” Hi ha principis que no haurien de necessitar recordatori, però el soroll del món els esborra. José de Sousa Saramago repetia aquest principi amb la serenor dels qui han mirat la vida de prop: l’escola pot omplir la ment, però només la família pot donar-li direcció. A les aules s’aprèn a llegir, a comptar, a pensar. A casa s’aprèn a mirar els altres, a sostenir silencis, a entendre el pes d’una paraula dita a temps. L’escola ofereix eines; la família, arrels. L’escola obre finestres; la família, portes que s’obren i es tanquen amb sentit. Quan aquest ordre es trenca, la societat es torna fràgil: infants que saben molt però no saben estar, joves que acumulen coneixements però no troben brúixola. Per això cal tornar a aquell pacte antic i essencial: que l’escola formi i que la família eduqui. Només així la vida avança amb una mica més de llum.

• Dimarts 5 de maig de 2026

Els titulars de la jornada:
“Ábalos desafia Aldama sense convèncer el fiscal” (El Periódico)
“La popularitat de Trump cau a plom mentre la crisi d’Ormuz s’agreuja” (La Vanguardia)
“El Rei: ‘El periodisme és crucial per la llibertat i la democràcia” (El País)
“Apostes sobiranes” (El Punt Avui)
“49.543 M€: continua creixent el dèficit català en infraestructures ” (Ara)
“Aquest any no podrà ser” (Diari de Sabadell)

1. Ho proclamen les enquestes. La societat espanyola està dividida sobre la necessitat de regularitzar els immigrants. El discurs de Vox i el PP ha calat en una part important dels ciutadans: més de la meitat creuen que la regularització extraordinària afectarà negativament l’accés a l’habitatge i tensionarà el sistema sanitari. Però les enquestes també revelen que hi ha molta desinformació i intoxicació. Un parell d’exemples: el 40,1% dels enquestats creuen que la regularització atorgarà automàticament la nacionalitat espanyola, quan no és així. I quant a l’assistència sanitària, els immigrants que es regularitzen ja es beneficien a hores d’ara de la sanitat pública.

2. La dada: El dèficit català quant a infraestructures se situa a l’entorn dels 49,5 M€. Un dèficit que és el resultat d’una combinació de factors polítics, administratius i territorials que s’han anat acumulant al llarg de més d’una dècada. D’aquí que el dèficit no sigui només una qüestió de diners sinó que també d’un problema de model de governança, d’execució i planificació de les inversions. Res més a afegir!

• Dimecres 6 de maig de 2026

Els titulars de la jornada:
“Catalunya recupera el lideratge de l’ocupació a Espanya” (El Periódico)
“Espanya supera els 22 milions d’ocupats gràcies a l’hosteleria” (La Vanguardia)
“El creuer amb el brot de hantavirus arribarà a Canàries” (El País)
“Trampes per salvar les abelles” (El Punt Avui)
“Espanya accepta rebre el creuer afectat per l’hantavirus” (Ara)

El brot de hantavirus detectat al creuer MV Hondius –set afectats, tres morts– ha reactivat un reflex que, per recent, coneixem massa bé. Els casos més greus entre els viatgers seran evacuats als Països Baixos i Alemanya. La resta del passatge, 147 persones, arribarà a les Canàries d’aquí dos o tres dies per ser examinada i posteriorment repatriada als seus països d’origen. El protocol és clar i la resposta ha estat ràpida. Però la reacció social no es mesura en protocols, sinó en memòries. Després del Covid, qualsevol alarma sanitària porta incorporada una ombra. No és exageració: és biografia col·lectiva. “Gat escaldat de l’aigua calenta fuig”, deia amb tota la raó la meva sàvia àvia. I nosaltres, com a societat, encara ens hi acostem amb recel. El repte és saber distingir prudència d’alarmisme. Ni podem viure atrapats en el trauma del 2020, ni podem tornar a la ingenuïtat d’abans. Ens cal una cultura de salut pública madura, transparent i serena, capaç de gestionar riscos sense amplificar pors.

El cas del Hondius no és un preludi, però sí que és un recordatori. La fragilitat és inherent a la vida humana. La qüestió és què en fem d’aquesta fragilitat: si la convertim en por o en maduresa.

• Dijous 7 de maig de 2026

Els titulars de la jornada:
“La sortida de l’accionariat revifa la fusió d’Indra i Escribano” (El Periódico)
“Trump anuncia un principi d’acord amb l’Iran i la borsa es dispara” (La Vanguardia)
“23 passatgers deixaren el vaixell i volaren sense control als seus països” (El País)
“Aigua d’etiqueta” (El Punt Avui)
“Les Canàries rebran el vaixell infectat i els passatgers seran repatriats” (Ara)
“Qui serà el nou rei o reina de l’esport?” (Diari de Sabadell)

 La visita d’Isabel Díaz Ayuso a Mèxic ha estat un símbol perfecte de la política‑espectacle que avui s’imposa en certs lideratges. Més que un viatge institucional, ha semblat una gira ideològica destinada a reforçar el seu relat intern, encara que fos a costa de tensar sensibilitats històriques i culturals en un país que no li havia demanat res. El primer element que crida l’atenció és la desconnexió entre la magnitud del càrrec i l’ambició del missatge. Una presidenta autonòmica que viatja a un estat sobirà per pontificar sobre el mestissatge, Hernán Cortés o la identitat mexicana no està fent diplomàcia: està fent política partidista en territori aliè. I això, en qualsevol context, és una temeritat i un exponent més de la manca de lleialtat envers el seu país i Govern. La segona qüestió és el to paternalista que ha impregnat les seves declaracions. Quan Ayuso reivindica la colonització com un llegat positiu o utilitza termes que a Mèxic tenen una càrrega històrica profunda, no fa sinó exhibir insensibilitat. I la insensibilitat, en política exterior, es paga cara. A tot això s’hi suma un fet incontestable: la visita no tenia cap agenda institucional sòlida. L’absència de trobades amb el govern federal evidencia que el viatge no buscava construir res, sinó projectar una imatge. Una imatge de confrontació, de batalla cultural exportada, de provocació calculada. El resultat és clar: Ayuso ha aconseguit exactament el que volia –soroll, polèmica, titulars– però a costa de deteriorar la percepció d’Espanya en un país amb el qual compartim una història complexa i delicada. I això és el que fa més difícil de justificar el viatge: que el benefici és estrictament personal, mentre que el cost és col·lectiu. En un moment en què les relacions internacionals exigeixen respecte, prudència i intel·ligència emocional, la visita d’Ayuso a Mèxic ha estat l’exemple contrari: un exercici de política interior disfressat de diplomàcia exterior. I, ja que parlem de coincidències, val la pena apuntar una curiositat: cada vegada que MAR (Miguel Àngel Rodríguez) és citat als jutjats, Ayuso, misteriosament, sent la crida de l’aeroport i emprèn un nou viatge. Diu la dita que el gos només borda quan truquen a la porta. Doncs això.

• Divendres 8 de maig de 2026

Els titulars de la jornada:
“La mare del nadó maltractat queda en llibertat i el pare no” (El Periódico)
“Sanitat obligarà els espanyols de l’’Hondius’ a confinar-se en un hospital” (La Vanguardia)
“Espanya negocia contrarellotge la repatriació amb 22 països” (El País)
“50 anys de la reclamació: ‘Per un teatre al servei del poble’” (La República – El Punt Avui)
“L’OMS crida a la calma: ‘El hantavirus no és com la covid” (Ara)

El nacionalisme català de Jordi Pujol es va construir sobre un lema que pretenia ser integrador: “Catalunya, un sol poble”. Era una fórmula intel·ligent, gairebé alquímica: reconèixer la diversitat d’orígens però, alhora, diluir-la en un projecte comú que superava les diferències. La realitat, és clar, era més complexa, però el relat funcionava perquè apel·lava a una identitat compartida que no exigia puresa, sinó adhesió. Amb l’arribada de l’independentisme contemporani, el centre de gravetat es va desplaçar. Catalunya –com a subjecte polític– va passar a ser el focus principal, sovint per damunt dels catalans –com a comunitat plural i heterogènia. L’objectiu no era tant cohesionar una societat diversa com aconseguir un estat propi que permetés decidir en un món on el poder es fragmenta i es globalitza. El relat del procés va apostar per una il·lusió col·lectiva que convidava tothom a sumar-s’hi: la “revolució dels somriures”, les mobilitzacions massives, les fites emocionals que van marcar una dècada. En teoria, aquest projecte no excloïa la immigració; al contrari, pretenia seduir-la. El missatge era: “Això també és per a vosaltres”. Però la integració real sempre és més difícil que la retòrica, i el procés va confiar massa en la força de l’entusiasme i massa poc en la feina lenta i profunda de construir un “nosaltres” ampli i compartit. És en aquest context que irromp Aliança Catalana, i ho fa trencant tots els equilibris previs. El seu discurs no parla d’un sol poble, ni d’un estat per a tothom, ni d’una comunitat que es vol projectar cap al futur. El que planteja és una Catalunya primer i uns catalans primer, amb una definició de catalanitat molt més estreta, més identitària i més excloent. Si el pujolisme buscava integrar i el procés buscava mobilitzar, Aliança Catalana busca delimitar.

• Dissabte 9 de maig de 2026

Els titulars de la jornada:
“Sota control els casos sospitosos de hantavirus a Espanya” (El Periódico)
“Una nova tragèdia policial reobre el debat de la lluita contra el narcotràfic” (La Vanguardia)
“Espanya localitza a dos contactes amb una traspassada pel virus” (El País)
“Una inestabilitat permanent” (La República – El Punt Avui)
“L’actuació dels mossos enverina la negociació entre Govern i USTEC” (Ara)
“Espai per a l’alta cuina” (Diari de Sabadell)

 Avui celebrem el Dia d’Europa, en commemoració de la Declaració Schuman de 1950, que és considerada l’acte fundacional de la Unió Europea. Des d’aleshores, Europa ha anat avançant, sí, però sovint ho fa amb un pas massa curt en un món que corre rabent. D’aquí que el gran repte de la UE sigui el preservar, costi el que costi, la coherència interna davant un escenari global que s’endureix i s’accelera. En aquest context, l’economia europea comença a mostrar signes d’esgotament: Alemanya dubta, la indústria perd pes i la transició digital avança més lentament que no pas ho fa als Estats Units o a la Xina. A això s’hi afegeix la dificultat d’assolir una aposta estratègica compartida. En paral·lel, la democràcia europea està sotmesa a una pressió creixent arran l’ascens del populisme, la desinformació i la fatiga institucional que erosionen la confiança ciutadana. I, al fons de tot plegat, la geopolítica. La guerra d’Ucraïna, la inestabilitat a l’Orient Mitjà i la incertesa sobre el paper futur dels EUA obliguen Europa a assumir una maduresa estratègica que fins ara havia ajornat. Davant aquest panorama tan complex, cal que Europa torni a creure en ella mateixa. No com a exercici de nostàlgia, sinó com a aposta realista per ser rellevant en un món que no espera a ningú.

• Diumenge 10 de maig de 2026

Els titulars de la jornada:
“El PP es juga la majoria amb l’esquerra del PSOE a l’alça” (El Periódico)
“Desplegament global per posar sota control l’hantavirus ” (La Vanguardia)
“40 dies d’alt risc: la vida en el creuer amb un virus mortal a bord” (El País)
“Vertígen” (L’Econòmic – El Punt Avui)
“Arriba un super-Niño: Com ens afectarà?” (Ara)

Isabel Díaz Ayuso va aterrar a Mèxic amb les seves armes habituals: provocació, conflicte i una ignorància temerària. Va exportar el nacionalisme ranci que impregna a gran part de la dreta espanyola i va tenir la gosadia de voler explicar als mexicans la seva història i fins i tot com s’escriu el nom del seu país. Així, el que havia de ser un viatge oficial de deu dies ha acabat reduït a tres jornades de feina real (més tres de turisme punt i dur a Cancún a la Rivera Maya), eclipsades per la polèmica i el desconcert. Més soroll que no pas resultats. El balanç és clar: Ayuso aconsegueix protagonisme amb un cost que recau en la imatge exterior d’Espanya.

---

• Dilluns 11 de maig de 2026

Els titulars de la jornada:
“Lliga de somni” (El Periódico)
“Els evacuats espanyols ja compleixen quarantena en un hospital de Madrid” (La Vanguardia)
“Un gran operatiu desactiva la crisi del barco ‘MV Hondius’” (El País)
“La lliga del clàssic” (El Punt Avui)
“Campions” (Ara)

 Com bé sabeu els qui teniu l’amabilitat –i la paciència!– de llegir-me, aquest dietari té una característica singular que el fa diferent a altres: el seu eclecticisme. Cada dia escric del que em passa pel magí, i és aquesta llibertat la que em facilita trobar diàriament un fet, una circumstància, un detall que justifiqui una nova entrada. Aquests dies soc fora de casa, gràcies al programa de l’Imserso. I potser pel relax que m’envolta, una trucada d’un bon amic –mestre jubilat, per cert– m’ha alegrat especialment la jornada. Un amic que simplement em volia dir que li havia agradat una de les meves darreres peces escrites: la publicada a iSabadell i al meu blog sota el títol “L’escola, atrapada entre la inacció i el corporativisme”. I ho volia fer de viva veu, no pas amb un missatge de text que, tot i que sempre s’agraeix, mai no té la calidesa de la veu. Sigui com sigui, que algú es prengui la molèstia de trucar-te –com ja ha passat sortosament també en d’altres ocasions– per dir-te que t’ha llegit i que allò que has escrit li ha fet servei és, sempre i en qualsevol cas, un regal immens. Perquè, al capdavall, tots els qui escrivim esperem, secretament, que hi hagi algú a l’altra banda que ens llegeixi. Talment com un artista que exposa la seva obra, els que escrivim sabem que el nostre treball no és mai complet sense la mirada de l’observador, del lector, que és qui acaba donant-li ple sentit. Ben mirat, potser és per això que continuo escrivint aquest dietari: que, de tant en tant, una veu amiga em recordi que les paraules, quan troben lector, fan arrels.

• Dimarts 12 de maig de 2026

Els titulars de la jornada:
“Un passatger espanyol dona positiu per hantavirus” (El Periódico)
“El Govern i ERC ultimen el pacte per aprovar els pressupostos” (La Vanguardia)
“Un dels 14 espanyols que viatjaven en el barco dona positiu” (El País)
“Un anys de Lleó XIV” (El Punt Avui)
“Els docents fan avui el primer de tres dies de vaga general en un mes” (Ara)
“El doble de llum punxada” (Diari de Sabadell)

 Malgrat els intents d’evitar-ho per part del president del Govern insular, Fernando Clavijo, el MV Hondius ha fondejat al port canari de Granadilla. L’oposició de Clavijo cal llegir-se en clau estrictament de rendibilitat política. Així és que després d’exhibir els arguments més inversemblants, va apel·lar a una teoria encara més peregrina per evitar el fondeig de la nau: una suposada espècie de rates nedadores podria abandonar-la, portar el virus a l’illa i contagiar la població canària. Davant aquest nivell argumentari, el Govern central va decidir emetre una ordre per assumir el comandament de l’operatiu. Tot i així, Clavijo va continuar oposant-s’hi, adduint que allò que el guiava era protegir la població de les illes, passant, però, de qualsevol qüestió humanitària. Mentrestant, el Papa –aliè o no a les posicions del Govern canari– agraïa “l’acollida, que caracteritza el poble canari” aplicada en aquest cas als passatgers del vaixell.

• Dimecres 13 de maig de 2026

Els titulars de la jornada:
“L’OMS descarta un ‘brot més gran’ de hantavirus però no nous casos” (El Periódico)
“La protesta educativa reobre la negociació entre Govern i sindicats” (La Vanguardia)
“L’Armada detecta més de 600 llances narco a l’Estret” (El País)
“El potencial ferroviari del 2027” (El Punt Avui)
“Els docents mantenen el pols al carrer i el Govern demana realisme” (Ara)

 Els primers gestos de Francis Robert Prevost com a Papa –el retorn als ritus tradicionals de l’Església catòlica o al Palau Apostòlic–, sumats a la seva prudència en les aparicions públiques, feien pensar que estàvem davant d’un Summe Pontífex discret i poc polèmic, a anys llum del seu antecessor. Però amb el pas dels mesos, ens estem adonant que potser estàvem en un error. Just ara quan es compleix un any del seu pontificat, no ens queda massa dubte de que som davant d’un Papa que deixarà empremta positiva. Una frase de Steve Bannon, animador del moviment MAGA i exconseller de Donald Trump i obertament enfrontat a l’Església catòlica, és especialment reveladora: “Lleó és més perillós que no pas ho va ser Francesc.” I certament deu ser així quan, sense esmentar-lo, va plantar cara a Donald Trump adduint que “Crist no escolta les oracions dels qui tenen les mans tacades de sang.” D’aquí uns dies Lleó XIV arribarà a una Espanya i a una Catalunya regida per una polarització política intensa en què cada paraula i cada gest tenen un ressò a voltes inesperat. Caldrà, doncs, estar molt atents!

• Dijous 14 de maig de 2026

Els titulars de la jornada:
“Fiscalia i notaris desconfien de la llei anticorrupció” (El Periódico)
“Interior demana perdó per la infiltració dels Mossos en assemblees de docents” (La Vanguardia)
“Xi avisa a Trump que la seva relació depèn de Taiwan” (El País)
“Les xarxes que devoren els joves” (El Punt Avui)
“Parlon es disculpa: va ser ‘un error’ que els Mossos s’infiltressin” (Ara)
“El pa de cada dia” (Diari de Sabadell)

 Torno al cas MV Hondius. Les Nacions Unides, la Comissió Europea, el Consell Europeu i fins i tot el papa han agraït a Espanya el seu paper en l’acolliment i la repatriació dels afectats pel hantavirus. “Així es fan les coses”, ha dit el director general de l’Organització Mundial de la Salut, Tedros Adhanom, sobre la gestió del Ministeri de Sanitat i del Ministeri d’Interior a l’ensems que agraïa a totes les administracions implicades, als passatgers del vaixell la seva actitud i al poble canari el “gran treball en equip”, saltant-se elegantment, això sí, al president autonòmic de les Canàries. Informar sobre salut pública comporta una gran responsabilitat. La por és contagiosa i la irresponsabilitat la inocula amb més eficàcia que qualsevol cep.

• Divendres 15 de maig de 2026

Els titulars de la jornada:
“Les màfies s’apoderen de la gestió il·legal de residus” (El Periódico)
“Xi sedueix Trump amb els negocis i l’adverteix sobre Taiwan” (La Vanguardia)
“Xi avisa a Trump que la seva relació depèn de Taiwan” (El País)
“Història viva” (La República – El Punt Avui)
“L’immigrant al seu laberint” (Ara)

 Enmig de la guerra al Pròxim Orient i del paper central que hi exerceix Israel –tant pels seus atacs recents al Líban com per la devastació sostinguda sobre la Franja de Gaza– tres qüestions han irritat darrerament el primer ministre israelià, Benjamín Netanyahu. La primera, el gest de suport a Palestina per part del futbolista Lamine Yamal a l’enarborar públicament la bandera palestina. La segona, les paraules del president del Govern espanyol, defensant el jugador amb una contundència inhabitual: “els qui consideren que onejar la bandera d’un Estat és ‘incitar l’odi’, o han perdut el judici o han estat encegats per la pròpia ignomínia. Lamine només ha expressat la solidaritat per Palestina que sentim milions d’espanyols”. La tercera, l’article “The Silence That Meets the Rape of Palestinians”, signat per Nicholas Kristof, publicat al The New York Times, denunciant abusos sexuals i violacions presumptament comesos per forces de seguretat israelianes i per colons contra presos palestins. Netanyahu i el seu govern acostumen a reaccionar amb duresa davant qualsevol actor internacional que qüestioni les seves operacions militars. No és estrany que el ministre de Defensa israelià, Israel Katz, sense immutar-se gens ni mica, no s’estigui de manifestar  que aquesta tipologia d’actes són, de facto, una crida “contra Israel” i “foment de l’odi”. Calen més paraules?

• Dissabte 16 de maig de 2026

Els titulars de la jornada:
“El carnet només per a cotxes automàtics creix amb l’auge dels elèctrics” (El Periódico)
“Els EUA redoblen la pressió sobre una Cuba a punt del col·lapse” (La Vanguardia)
“Cuba negocia amb els EUA davant del col·lapse per manca de combustible” (El País)
“Malestar a les aules” (La República – El Punt Avui)
“El model econòmic català, qüestionat: ‘El país es dessagna’” (Ara)
“Castigat amb 4.000 euros” (Diari de Sabadell)

1. L’Informe Fènix presentat ahir, signat per quatre economistes de trajectòria indiscutible –Xavier Cuadras, Modest Guinjoan, Miquel Puig i Xavier Roig– amb l’aval metodològic de tres referents internacionals –Jordi Galí, Guillem López Casasnovas i Jaume Ventura–, formula una advertència que no es pot ignorar: Catalunya està perdent posicions, prosperitat i futur. El diagnòstic és inequívoc: en 25 anys, el país ha passat d’estar per sobre de la mitjana europea en PIB per càpita a quedar-ne per sota. No és una oscil·lació estadística; és un declivi estructural que afecta el benestar, la cohesió social i la capacitat de competir en un món que no espera a ningú. Els autors de l’informe assenyalen sense embuts quin és el nucli del problema: un model econòmic esgotat, basat en sectors de baix valor afegit, salaris que no permeten viure dignament i una productivitat a la baixa. El turisme massiu, la indústria càrnia i les feines precàries del repartiment són el símbol d’un país que crea ocupació precària que no fa més que empobrir. Quan els salaris no cobreixen el cost dels serveis públics, la factura recau sobre tota la societat. Si a això hi sumem un creixement demogràfic excepcional que, lluny de reforçar el teixit productiu, accentua la dependència de sectors poc qualificats, el resultat és, segons l’informe, obvi: un empobriment relatiu que erosiona la competitivitat i alimenta fractures socials que ja ningú pot fingir que no veu. L’Informe Fènix, però, no vol ser ni un lament ni un exercici de nostàlgia sinó una interpel·lació directa a la responsabilitat política, econòmica i social. Un clam a fer un gir de rumb que reorienti l’actual model productiu cap a sectors de més valor; que revisi, amb rigor i responsabilitat, les polítiques d’immigració i que elevi els estàndards laborals. Catalunya, conclou l’informe, només podrà garantir la seva estabilitat social si recupera la seva capacitat de generar prosperitat real…

2. Balanç urgent de la visita de Trump a la Xina: fracàs absolut dels EUA, desastre pel món occidental i èxit total per la Xina… Pinten bastos!

• Diumenge 17 de maig de 2026

Els titulars de la jornada:
“Bisum arriba als comerços per competir amb les targetes” (El Periódico)
“Ucraïna pren la iniciativa i fa un gir a la guerra amb Rússia” (La Vanguardia)
“L’ala moderada del PP mesura avui l’empenta de Vox” (El País)
“Acaparar memòria” (L’Econòmic – El Punt Avui)
“Andalusia, entre l’èxit i el victimisme” (Ara)

La presència de la premsa escrita en el paisatge quotidià és cada vegada més minsa. El tancament progressiu de quioscos i punts de venda de diaris confirma una tendència que fa anys que s’arrossega: a principis del 2000 hi havia més de 20.000 quioscos a Espanya, i avui en queden poc més de 4.000, segons dades del sector. A Catalunya, la davallada supera el 40% en algunes ciutats. És un retrocés que ara es fa especialment visible fins i tot en zones on, per l’afluència de visitants, es podria esperar una major oferta informativa. Durant una estada recent en un poble turístic de la costa, la sorpresa no ha estat constatar la desaparició de la majoria de punts de venda, sinó comprovar que l’únic establiment que encara oferia premsa disposava d’un assortiment molt reduït i fins i tot esbiaixat. Aquest fenomen no és anecdòtic: les vendes de diaris han caigut més d’un 80% en dues dècades, passant de gairebé 900 exemplars venuts per punt de venda a menys de 50 en molts casos, segons dades de l’Associació de Mitjans d’Informació. Aquesta manca d’oferta és el reflex d’un canvi d’hàbits profund. Cada vegada menys persones mantenen la rutina de comprar el diari en paper, i aquelles que continuen informant-se a través de diaris ho fan majoritàriament en format digital. La lectura en pantalla, però, no reprodueix l’experiència del paper: és més fragmentada, més ràpida i més exposada a interrupcions. El ritual de desplegar el diari, llegir-lo amb calma i rellegir allò que interessa es va perdent. I amb ell, una manera de relacionar-se amb la informació. En contrast amb la caiguda de la premsa, les dades del sector editorial indiquen que el llibre viu un moment de creixement. El 2023, la facturació va augmentar un 5,1% i es van vendre més de 184 milions d’exemplars, un 3,3% més que l’any anterior. Les llibreries, tot i les dificultats, mantenen una presència més estable que els quioscos i continuen sent el principal canal de venda. La pregunta, però, és inevitable: quants d’aquests llibres comprats arriben realment a ser llegits? L’augment de vendes pot respondre a múltiples factors –regals, compres impulsives, acumulació domèstica– que no sempre es tradueixen en lectura efectiva. Sigui com sigui, la desaparició de punts de venda de premsa i el creixement aparent del llibre dibuixen un escenari cultural paradoxal. Llegim més titulars que mai, però segurament amb menys profunditat. Sentim la necessitat d’estar informats, però sovint ho fem d’una manera superficial. I, sobretot, perdem espais físics que actuaven com a punts de contacte amb la cultura escrita. La qüestió de fons no és només si el paper desapareixerà, sinó si la lectura –com a pràctica reflexiva, pausada i crítica– podrà mantenir-se en un entorn dominat per la immediatesa digital. La desaparició dels quioscos és un símptoma. El repte real, però, és preservar la necessitat de llegir amb profunditat…, encara que sigui en pantalla.

---

• Dilluns 18 de maig de 2026

Els titulars de la jornada:
“Moreno, sense majoria absoluta per l’empenta de l’esquerra andalucista” (El Periódico)
“El PP perd la majoria absoluta a Andalusia i Vox serà decisiu” (La Vanguardia)
“El PP perd la majoria absoluta a Andalusia i dependrà de Vox” (El País)
“Menys bosc contra el foc” (El Punt Avui)
“Moreno revalida la victòria però que da a mans de Vox” (Ara)

 Apunts urgents per després d’unes eleccions –les andaluses– que el PP ha guanyat amb comoditat, malgrat que ha perdut la majoria absoluta de què disposava fins ara.

– Polarització i dependència estructural del PP. La polarització que marca la política estatal ha tancat la porta a un govern en solitari del Partit Popular. El mateix Moreno Bonilla ja advertia en campanya que, en aquest context, el PP es veuria abocat a “entrar en el lio” de negociar amb Vox. Aquesta realitat no és conjuntural: és estructural. El PP ha perdut capacitat d’agregació i, en un escenari tan fragmentat, la seva governabilitat passa necessàriament per l’extrema dreta.

– Un PP més dependent que mai de Vox. Els resultats d’aquest any ho han confirmat: Aragó, Castella i Lleó i Extremadura han consolidat una dependència que ja no és tàctica, sinó estratègica. El concepte de “prioritat nacional”, que Vox imposa en les negociacions, esdevé ara un marc polític que caldrà observar amb atenció. No és només un lema: és una orientació programàtica que pot condicionar l’agenda autonòmica i estatal.

– El PSOE i el fracàs de la fórmula del “ministre candidat”. El PSOE –i Pedro Sánchez en primera persona– haurà d’assumir que la fórmula del ministre candidat no funciona, tampoc a Andalusia. Els electors penalitzen els dirigents que no trepitgen territori, que no exerceixen oposició efectiva i que no construeixen partit des de la proximitat. La política institucional sense arrelament territorial ja no mobilitza ni fidelitza.

– Sumar, Podem i Esquerra Unida: una coalició que no ha sabut sumar. La coalició entre Esquerra Unida, Moviment Sumar i Podem ha quedat a un pas de perdre el grup parlamentari. Les disputes internes –que fa anys que s’arrosseguen– han tornat a passar factura. Quan la unitat és només formal i no política, el projecte es debilita i l’electorat ho percep immediatament.

– Adelante Andalucía i el “mètode Rufián”. L’èxit d’Adelante Andalucía reforça la tesi que Gabriel Rufián defensa des de fa temps: projectes arrelats al territori, amb discurs propi i sense dependència de les estructures estatals, poden créixer. Amb el seu estil característic, no trigarà a reivindicar que aquest és el camí que ell mateix ha teoritzat i practicat.

– La participació ja no és garantia per a l’esquerra. El vell mantra segons el qual una participació alta afavoreix l’esquerra ha deixat de tenir validesa. Les dades recents mostren que aquesta correlació s’ha trencat: l’electorat és més volàtil, més desideologitzat i més sensible a factors emocionals, identitaris i de percepció de seguretat. La participació ja no és un indicador predictiu, sinó un element més dins d’un ecosistema electoral molt més complex.

• Dimarts 19 de maig de 2026

Els titulars de la jornada:
“Illa tindrà pressupostos a l’aprovar ERC el pacte” (El Periódico)
“Illa i Junqueras tanquen avui el pacte per aprovar els pressupostos” (La Vanguardia)
“Vox reclama al PP andalús que assumeixi la ‘prioritat nacional’” (El País)
“Supervivència en joc” (El Punt Avui)
“Esquerra valida els pressupostos d’Illa” (Ara)
“Acord per construir el tren orbital del Vallès” (Diari de Sabadell)

1. La nova línia orbital ferroviària, destinada a connectar directament –i sense haver de passar per Barcelona– les ciutats de Mataró, Granollers, Sabadell, Terrassa, Martorell, Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú, sembla que comença a prendre forma. L’impuls arribarà a partir de l’acord assolit entre el president de la Generalitat, Salvador Illa, i el president d’ERC, Oriol Junqueras, en el marc de la negociació dels pressupostos de la Generalitat d’aquest any. Assenyalat això, costa molt d’entendre que un projecte d’aquesta magnitud no hagi estat mai una prioritat estratègica del Govern, sobretot si es té en compte que bona part del traçat existeix i que els trams pendents són, en essència, enllaços tècnicament assumibles. I tot perquè aquesta línia orbital no només ha de descongestionar l’entrada a Barcelona, sinó que ha de permetre superar el model radial que ha condicionat la mobilitat del país durant dècades i reforçarà la connexió entre els principals pols econòmics i demogràfics de Catalunya. Pel que fa a la inversió necessària, estimada en uns 5.000 milions d’euros, a hores d’ara només hi ha compromesos 665 milions pel tram entre Santa Perpètua de Mogoda – Sabadell, dins del corredor Granollers–Terrassa. Per a la resta del finançament, el Govern ha obert converses amb l’Estat per explorar vies complementàries que –segons s’ha avançat– podrien començar a concretar-se “en els pròxims dies”. Però la distància entre l’anunci i la realitat continua sent considerable. D’aquí que la pregunta és inevitable: ara va de debò? El país que s’obre més enllà de la serra de Collserola fa dècades que espera aquesta infraestructura, imprescindible per cosir un territori que no pot continuar depenent d’un únic embut ferroviari.

2. M’adono que darrerament el papa Lleó XIV apareix sovint en aquests meus comentaris diaris. No és pas una dèria personal: són qüestions relacionades amb l’actualitat les que, gairebé sense voler-ho, m’hi empenyen. M’explicaré. Lleó XIII, va publicar el 15 de maig de 1891 l’encíclica Rerum Novarum, amb la qual l’Església afrontava i es posicionava davant els grans reptes socials i morals que es derivaven de la revolució industrial. La transcendència d’aquell text queda palesa en el fet que, encara avui, sigui considerat la pedra angular de la doctrina social de l’Església. Dilluns vinent, cent trenta-cinc anys més tard, Lleó XIV té previst proclamar la que serà la seva primera encíclica, Magnifica humanitas, cridada a jugar un paper equivalent a la Rerum Novarum però, en aquest cas, referida a la revolució digital i la intel·ligència artificial. Amb aquest document, el pontífex vol fixar la posició de l’Església davant l’impacte moral i social que la IA tindrà en un futur immediat que ja és present. Lleó XIV donarà a conèixer Magnifica humanitas en el decurs d’un acte solemne davant del cos diplomàtic acreditat davant la Santa Seu, al qual assistiran, a banda de diverses eminències acadèmiques, Christopher Olah, cofundador de la companyia nord-americana Anthropic. Recordar, per si de cas, que, fa ben poc, Donald Trump va ordenar suspendre tots els contractes de l’administració federal amb aquesta empresa després que s’hagués negat a permetre que l’Exèrcit dels EUA utilitzés els seus models d’IA sense cap mena de restricció. Convindreu amb mi que res no és casual i que tot té sempre un perquè. No us sembla?

• Dimecres 20 de maig de 2026

Els titulars de la jornada:
“El jutge investiga Zapatero pel cobrament de comissions” (El Periódico)
“El jutge situa Zapatero al capdavant d’una xarxa de tràfic d’influències” (La Vanguardia)
“Zapatero imputat” (El País)
“Virus sense fronteres” (El Punt Avui)
“Zapatero imputat com a ‘líder’ d’una xarxa de tràfic d’influències” (Ara)

Estupefacte. No trobo una paraula millor per descriure l’estat d’ànim amb què he començat el dia en conèixer les derivades del cas que afecta al president estat del govern José Luis Rodríguez Zapatero. La notícia, per si sola, ja és d’un impacte considerable; però ho és encara més quan es posa en relació amb el que està essent la política espanyola de les darreres dècades. A partir dels fets que ara es coneixen, aquestes meves reflexions:

– Costa d’entendre que, després de les martingales del rei emèrit i de les ombres que han planat sobre els governs d’Aznar i Rajoy, sigui precisament Rodríguez Zapatero el primer president de la democràcia a ser formalment imputat. La paradoxa és tan evident que gairebé es comenta sola. I, tanmateix, aquí som.

– Iñaki Gabilondo va dir fa anys que “la justícia espanyola no és cega, és bòrnia; hi veu molt bé amb un ull: el dret”. La frase, que en el seu moment ja retratava una certa manera d’entendre el poder judicial, avui ressona amb una força especial. No es tracta de qüestionar la justícia com a institució, sinó de constatar que la seva actuació sovint es percep com a desigual, erràtica o selectiva. I aquesta percepció, en democràcia, és tan corrosiva com la corrupció mateixa.

– Davant d’aquest escenari, el Govern faria bé de mantenir una distància escrupolosa amb el cas. És el PSOE qui ha d’assumir la defensa política de Rodríguez Zapatero, no pas La Moncloa. Per més que l’expresident hagi exercit d’assessor informal i per més que la seva figura sigui central en la memòria del partit, ara toca separar amb claredat Govern i organització. Qualsevol temptació d’interferir, insinuar o simplement deixar-se veure pels passadissos de l’Audiència Nacional només contribuiria a erosionar encara més la confiança institucional.

– El dany potencial no és menor. Veure un expresident declarant davant d’un jutge és, sens dubte, un cop simbòlic. Però seria molt pitjor que el Govern aparegués com a part interessada, com a actor que pressiona o protegeix. La democràcia madura no es mesura per l’absència de casos, sinó per la manera com els afronta.

– També el PSOE hauria d’evitar la resposta fàcil: la de carregar contra els jutges com a reflex automàtic. No només perquè això no resol res, sinó perquè el partit ja arrossega episodis recents que han minat la seva credibilitat. Els casos d’Ábalos i Santos Cerdán –dos secretaris d’Organització imputats després de reiterades mostres de confiança interna– són un advertiment prou eloqüent. La ciutadania no perdona la ingenuïtat, però encara menys la negació de la realitat.

– En definitiva, el cas Zapatero posa a prova la maduresa institucional d’Espanya i la capacitat del PSOE per gestionar una crisi que afecta un dels seus actius més preeminents. Cal serenor, transparència i distància. I cal, sobretot, entendre que la confiança pública és un bé fràgil: costa dècades construir-la i només uns minuts perdre-la.

• Dijous 21 de maig de 2026

Els titulars de la jornada:
“Zapatero i ‘Julito’ van planejar evadir 3 milions a Hisenda” (El Periódico)
“Sánchez defensa Zapatero però evita la crítica als jutges” (La Vanguardia)
“Sánchez dona suport a Zapatero i descarta un avançament electoral” (El País)
“Energia d’arrels catalanes” (El Punt Avui)
“Sánchez dona ‘tot el suport’ a Zapatero en plena crisi” (Ara)
“Pacte per impulsar la indústria” (Diari de Sabadell)

No he sortit encara del meu estat de xoc i de trasbals en el qual el cas Rodíguez Zapatero m’ha immergit. És cert que fins ara no hi ha motius ni proves que permetin condemnar el president estat. Menys encara per afirmar que ens trobem davant un nou capítol de l’ofensiva judicial, política i mediàtica contra tot allò que envolta Pedro Sánchez. Però en aquesta Espanya on la matisació és sospitosa i on, si no tens certeses absolutes, ets immediatament classificat com a tebi o venut, abans fins i tot de llegir-se la interlocutòria –més de vuitanta pàgines– ja s’han alçat les dues trinxeres irreconciliables de sempre. En aquest clima de polarització, qualsevol moviment judicial –sigui una diligència prèvia, una investigació preliminar o un simple informe pericial– esdevé combustible que permet que la dreta dicti sentències polítiques i reclami eleccions anticipades, ja sigui amb els vots o amb l’ajut de les togues (“el que pueda hacer que haga”, d’Aznar). L’objectiu és arribar com sigui i com més aviat millor a la Moncloa. I si pel camí cal renunciar a la moció de censura, l’instrument constitucionalment previst per a situacions de suposat col·lapse institucional i corrupció estructural, tant se val. La retòrica de l’emergència no sempre casa amb la coherència dels procediments. És cert que els últims dies de Zapatero a la Moncloa van quedar marcats per la devastadora crisi econòmica. Però també ho és que el seu llegat inclou haver mogut les peces decisives per posar fi al terrorisme d’ETA, haver impulsat una autèntica revolució en drets civils i haver posat l’espatlla sempre que el partit ho ha necessitat. D’aquí el tancament de files, sense fissures, que Sánchez va exhibir durant la sessió de control d’ahir al Congrés. Comptat i debatut: La imputació de Zapatero obre una incògnita entre els votants socialistes de resultats incerts: què pot venir –es pregunten– els pròxims mesos en relació amb altres causes judicials obertes? La gran incògnita és conèixer fins on estaran disposats a creure que Sánchez és víctima d’un assetjament politicomediàticjudicial concertat, més enllà dels casos Ábalos-Cerdán. En definitiva: els electors posaran tots els casos dins del mateix sac? Assumiran que el president és responsable directe de tot el que envolta el seu entorn? La confiança en la integritat d’un governant és el tresor més preuat que pot tenir davant els seus electors. Quan el got es vessa i els votants perden la innocència respecte al seu referent polític, el contracte es trenca. I quan això passa, la reconstrucció és lenta, incerta i, sovint, irreversible.

• Divendres 22 de maig de 2026

Els titulars de la jornada:
“Les comunitats del PP i el PSOE pacten el pla d’habitatge” (El Periódico)
“El jutge bloqueja els comptes de Zapatero i de l’empresa de les filles” (La Vanguardia)
“El jutge bloqueja mig milió d’euros dels comptes de Zapatero” (El País)
“L’ideal fracassat de l’ensenyament anarquista” (La República – El Punt Avui)
“Els sindicats no afluixen i exigeixen una nova proposta al Govern” (Ara)

Aquests dies, arran del cas Rodríguez Zapatero, ha tornat al debat públic la qüestió dels límits entre el lobby i el tràfic d’influències. És un bon moment per recordar la investigació que elDiario.es va publicar el 2014 sobre un altre expresident de l’Estat, José María Aznar. Aquell reportatge revelava que Aznar havia pactat amb Abengoa una comissió de l’1% per aconseguir adjudicacions de plantes dessaladores a la Líbia de Gaddafi. Només per la signatura del contracte, ja va rebre un avançament de 100.000 euros. En aquest cas no hi havia intermediaris ni empreses de lobby: el comissionista era el mateix Aznar. L’operació va fracassar per la caiguda del règim libi, malgrat que l’expresident havia defensat públicament Gaddafi com un “amic d’Occident”. Si Abengoa hagués aconseguit les adjudicacions, Aznar hauria cobrat una comissió total de sis milions d’euros, en un sol pagament, no pas repartits en cinc anys. Aleshores, Aznar va assegurar que tot era “perfectament transparent”. Els seus afins van argumentar que ja no era un polític en actiu i que cobrar comissions era completament legal. No hi va haver cap investigació judicial. Tampoc una sola crítica del PP.

A diferència d’Aznar, Zapatero haurà de donar explicacions davant d’un jutge. Una vegada més, els comentaris són sobrers.

• Dissabte 23 de maig de 2026

Els titulars de la jornada:
“ERC i Comuns faciliten a Illa l’impuls de la legislatura” (El Periódico)
“El Govern gastarà un 10% més en el seu primer pressupost des del 2023” (La Vanguardia)
“El jutge rastreja comptes a l’estranger dels investigadors pel Plus Ultra” (El País)
“El Govern respira” (La República – El Punt Avui)
“Illa aconsegueix pressupostos per acabar la legislatura” (Ara)
“Servei de biblioteca 24 hores a Sabadell” (Diari de Sabadell)

1. L’aprovació dels pressupostos de la Generalitat és, avui, una prova de maduresa col·lectiva. No es tracta només de quadrar números: es tracta de decidir si el país vol avançar o prefereix quedar atrapat en el bloqueig permanent. Uns comptes aprovats no resolen tots els problemes, però en desbloquegen molts; en canvi, uns pressupostos encallats condemnen Catalunya a la paràlisi, a la gestió inercial i a la incapacitat d’afrontar reptes que fa anys que s’arrosseguen.

2. Bo és destacar-ho en dies de tantes trifulgues i més tensions. Les comunitats autònomes –majoritàriament governades pel PP– i el Govern d’Espanya acordaven abans d’ahir posar en marxa el Pla Estatal d’Habitatge 2026‑2030 dotat amb 7.000 milions d’euros que seran repartits en cinc anys. Més enllà de la rellevància de la xifra i la transcendència de la mesura, l’acord té una lectura política i institucional que cal valorar. D’una banda, que les comunitats governades pels populars han acabat per acceptar la distribució dels fons, a despit de les seves crítiques inicials. Això indica que, en un àmbit tan tensionat com el de l’habitatge, la necessitat de recursos i d’un marc estable acaba pesant finalment més que no pas la confrontació partidista, tal com hauria de ser sempre. En el context polític actual, l’acord sobresurt més encara perquè trenca la dinàmica de bloqueig que tan sovint paralitza les polítiques públiques. L’habitatge és, segons totes les enquestes, la principal preocupació de la ciutadania, i aquest consens –encara que limitat– hauria d’apuntar a una possible línia de treball més estable en el futur. D’altra banda, ressaltar –i no pas en positiu– que des de la renovació del Consell General del Poder Judicial, el juny del 2024, aquest hagi estat el primer gran acord assolit en l’actual legislatura entre Govern i oposició. Preocupant…!

• Diumenge 24 de maig de 2026

Els titulars de la jornada:
“Els partits ja preparen les eleccions municipals a un any vista” (El Periódico)
“La trama de Plus Ultra va intentar influir en un fiscal per salvar-se” (La Vanguardia)
“Els caps de Plus Ultra: ‘Delcy que truqui a Ábalos. O algú amb Zapatero” (El País)
“Poderoses” (L’Econòmic – El Punt Avui)
“L’Eix transversal de l’extrema dreta” (Ara)

1. El retorn de José Luis Rodríguez Zapatero al centre del debat polític i mediàtic arran del cas Plus Ultra i dels informes de l’UDEF que avui s’han conegut, revela un patró recurrent en la política espanyola: la gestió desigual de l’escrutini públic. Mentre que des del Govern es denuncia que la investigació es basa en indicis insuficients i es recorda que el rescat de l’aerolínia ja va ser avalat judicialment, el soroll polític s’ha disparat fins a convertir el cas en un nou episodi de confrontació partidista. Aquest episodi reobre una qüestió de fons: per què determinades relacions entre expresidents, grans empreses i operacions milionàries han generat, en altres moments, menys tensió política i un control institucional molt més discret? La resposta apunta a un problema estructural. Fa anys que la política espanyola opera en un ecosistema on la corrupció, els conflictes d’interès i les connexions entre poder polític i econòmic no es mesuren amb criteris estables. La intensitat de l’atenció pública no depèn tant dels fets com del protagonista, del clima polític i del moment en què emergeixen. El focus actual sobre Zapatero exemplifica aquesta dinàmica. El debat no gira només al voltant de la solidesa dels indicis, sinó sobre qui és investigat, per què i amb quina intensitat. I, en paral·lel, sobre qui queda pràcticament al marge de l’escrutini i per quines raons. Aquesta asimetria erosiona la confiança institucional i alimenta la percepció que la justícia i la política operen en un terreny on la neutralitat no està garantida. En aquest context, el cas Zapatero pot tenir conseqüències polítiques rellevants. No tant pel contingut judicial –encara en fase preliminar– com per la capacitat que té de desgastar el relat de resistència que Pedro Sánchez intenta mantenir contra vent i marejol en un moment electoralment delicat. L’impacte no dependrà només de l’evolució del cas, sinó de la persistència del soroll mediàtic i de la capacitat de l’oposició per convertir-lo en un símbol de desgast. En un escenari tan polaritzat, fins i tot investigacions incipients poden alterar decisivament l’actual equilibri polític.

2. Hi ha moments, com els actuals, en què el món sembla avançar massa de pressa, com si tot estigués decidit abans que disposem de temps de formular-nos cap pregunta i obtenir-ne resposta oportuna. Les opinions ens arriben empaquetades, les veritats es comercialitzen com si fossin productes banals i les consignes circulen amb la lleugeresa d’un anunci qualsevol. I, tanmateix, enmig d’aquest soroll creixent, persisteix un gest antic i profundament revolucionari: dubtar.

Tu, que ocupes un lloc de responsabilitat,
no oblidis que hi has arribat perquè un dia vas dubtar dels qui manaven.
Permet, per tant, que també els altres puguin dubtar de tu.

Així conclou l’“Elogi al dubte” de Bertolt Brecht, un poema que em retorna sovint al magí a l’observar que allò que semblava consolidat s’ha esquerdat. Dubtar no és desfer-se ni perdre’s res: és prendre distància per veure-hi millor. És sospitar de les frases massa rodones, de les certeses impermeables, dels discursos que no toleren preguntes. És recordar que fins i tot les parets més sòlides han caigut, i que moltes de les coses que avui considerem naturals ahir semblaven impossibles. Tot i això Brecht també ens adverteix: el dubte no pot convertir-se en una coartada per a la inacció. El dubte útil és el que obre camins, no el que els clausura; el que ens fa més lliures, no més temorosos. Potser avui, en un temps de velocitat extrema, d’algoritmes que decideixen per nosaltres i de titulars que aspiren a ser sentències, el dubte és una forma de cura. Una manera de recuperar la mirada pròpia. Una invitació a pensar per un mateix, encara que costi, encara que incomodi, encara que ens situï a contracorrent. Perquè, al capdavall, dubtar no és desconfiar del món: és prendre’l seriosament.

---

• Dilluns 25 de maig de 2026

Els titulars de la jornada:
“Empresaris xinesos van pagar a la trama de Zapatero” (El Periódico)
“El Govern gastarà un 10% més en el seu primer pressupost des del 2023” (La Vanguardia)
“Trump avança en la negociació amb l’Iran per a reobrir Ormuz” (El País)
“Municipals en l’horitzó” (El Punt Avui)
“L’UDEF atribueix guanys de 4 milions a Zapatero amb la trama” (Ara)

1. L’eclecticisme que caracteritza aquest meu diari –aquest espai on puc saltar de la geopolítica a l’ornitologia sense despentinar-me– fa que avui hagi decidit allunyar-me de la pressió mediàtica arran del cas Rodríguez Zapatero i del soroll permanent sobre els conflictes a la frontera ucraïnesa i a l’Orient proper. Un soroll que ja forma part del mobiliari, com aquell vell rellotge de paret que fa tic-tac però que ningú no sap per què encara funciona. Aprofitant aquest respir autoimposat, em fixo en un fenomen molt més local, però igualment revelador de la fauna contemporània que ens envolta. I això arran de la notícia que en parla de la mena de romiatge que s’ha generat al voltant del punt exacte on, segons els Mossos d’Esquadra, es va produir –o potser no, que el dubte sempre dona audiència– la caiguda d’Isak Andic el desembre passat, prop les Coves del Salnitre. Un racó de Montserrat que ha passat de ser un indret discret i desconegut a convertir-se en un parc temàtic del true crime de proximitat. És fascinant –i també una mica depriment– comprovar com qualsevol lloc on ha passat “alguna cosa” es transforma en una destinació turística. És d’aquesta manera com el país s’està omplint de pretesos punts d’interès que no tenen res a veure amb la història, la cultura o el paisatge, sinó que només amb la nostra insaciable necessitat de dir “jo hi vaig ser”. El mapa emocional col·lectiu ja no el dibuixen els camins, sinó que ho fan els titulars. I, sense moure’ns de Montserrat, el fenomen es repeteix i es repetirà amb la visita imminent del papa Lleó XIV. Ja hi ha qui fa la ruta prèvia, com si es tractés d’un safari espiritual, per poder afirmar amb orgull, que va trepitjar els escenaris papals abans que hi arribés la multitud. El hipsterisme aplicat a la devoció. En definitiva, vivim en una època en què el territori només existeix quan hi ha passat alguna cosa que es pot explicar, fotografiar o, idealment, convertir en reel. La resta és paisatge, i el paisatge –pobre– no genera clics.

2. I per no ser acusat de fugir d’estudi, dues reflexions que tenen autoria. La primera, la que Astrid Barrio escriu a El Periódico assenyalant que el problema que tenim “és la persistència de zones grises en què costa distingir entre representació legítima d’interessos, assessorament estratègic i influència indeguda. I aquesta és la veritable qüestió de fons del cas Zapatero perquè posa de manifest les dificultats per regular amb transparència una activitat inherent a les democràcies contemporànies, especialment quan hi intervenen antics dirigents polítics amb accés directe als centres de decisió i on, precisament per això, resulten imprescindibles regles clares i mecanismes de control.” La segona, el que Diego S. Garrocho escriu a El País: “En el cas que es demostrin certs els indicis que apunten a l’expresident la nostra confiança pública quedarà severament danyada. L’última cosa que podríem consentir és que la ciutadania trobés raons per perdre, també, la confiança en els que estem cridats a fiscalitzar el poder. La nostra democràcia pot resistir un altre escàndol polític. Però no sobreviurà si s’estén la sospita de que ningú no diu la veritat.”

• • Dimarts 26 de maig de 2026

Els titulars de la jornada:
“El sumari vincula l’’off-shore’ de Zapatero amb l’or veneçolà” (El Periódico)
“El sumari acumula indicis que situen Zapatero al capdavant de la trama” (La Vanguardia)
“El jutge ordena revisar tots els correus de Zapatero des del 2020” (El País)
“La força de Xipre” (El Punt Avui)
“La UDEF fixa la casa de Zapatero com a lloc d’instruccions sensibles” (Ara)
“Canvis urbanístics per captar empreses al Ripoll” (Diari de Sabadell)

1. M’hi referia fa uns dies i ho torno a fer avui quan ja coneixem el contingut precís de la primera encíclica del papa Lleó XIV que lluny de refugiar-se en generalitats, entra de ple en els reptes estructurals que avui generen tanta tensió arreu del món. Igual que Lleó XIII va fer amb Rerum novarum (1891) davant les convulsions de la revolució industrial, Lleó XIV situa Magnífica humanitas en l’epicentre del gran sisme contemporani: la revolució tecnològica impulsada per la intel·ligència artificial. No és un detall menor que el pontífex sigui matemàtic, atès que aquesta seva formació es fa visible en la manera d’articular la diagnosi: precisa, ordenada i sense concessions a l’alarmisme fàcil. El Papa defensa que les noves tecnologies han d’estar al servei del bé comú i alerta del risc que una elit tecnològica –econòmica, política o corporativa– pugui instrumentalitzar-les per “conduir-nos cap a noves atrocitats”. “Qui controli la IA –escriu– imposarà la seva visió moral”. La frase obre un debat incòmode però inevitable sobre el poder real que acumulen avui els grans actors tecnològics. L’encíclica assenyala el perill que “petits grups molt influents poden orientar informacions i consums, condicionar processos democràtics i incidir en les dinàmiques econòmiques en benefici propi”. És a dir, descriu amb lucidesa un fenomen que ja observem: la concentració del poder digital en poques mans, la capacitat de modular l’opinió pública a escala global i la vulnerabilitat de les democràcies davant la manipulació algorítmica. Per això Magnífica humanitas no és només un text moral. És una intervenció política i cultural en un moment en què la tecnologia avança més ràpid que la nostra capacitat de regular-la. En aquest context, Lleó XIV recorda que la justícia social i la solidaritat entre pobles no són ornaments retòrics, sinó criteris que han de guiar el desenvolupament tecnològic. En definitiva, Magnífica humanitas esdevé una lectura imprescindible en temps convulsos. Ho és tant per als creients com per a qualsevol persona que vulgui comprendre com s’està redefinint el poder en l’era de la IA i quines conseqüències pot tenir aquest procés quant al futur de la democràcia. Val a dir que Lleó XIV podia haver estat més explícit a assenyalar els qui amenacen aquestes realitats, especialment la ultradreta, que ho fa envoltada de la bandera de suposats valors tradicionals i religiosos.

2. El ple municipal va completar ahir el darrer tràmit per modificar els usos industrials i terciaris del riu Ripoll. La modificació, que entrarà en vigor quan es publiqui al DOGC, amplia els usos permesos amb l’objectiu de reactivar naus i parcel·les en desús, després d’anys de treball amb agents econòmics del sector. Tot i això, la Plataforma en Defensa del Riu Ripoll manté l’oposició al projecte i reclama aturar-lo per prioritzar la naturalització del corredor fluvial. La nova regulació permetrà incorporar restaurants, activitats esportives, tallers, equipaments sanitaris i oci diürn, més enllà de la tradicional activitat tèxtil. El debat de fons continua situant-se en la contraposició entre reactivació econòmica de la zona i preservació ambiental d’un espai estratègic per a la ciutat.

• Dimecres 27 de maig de 2026

Els titulars de la jornada:
“Indra elegeix Recasens com a conseller delegat” (El Periódico)
“Sánchez resisteix i rebutja claudicar pel setge judicial” (La Vanguardia)
“La SEPI anticipava a les empreses que reverien el rescat” (El País)
“Sabadell vol aixecar el vol” (El Punt Avui)
“Sindicat de mestres i Govern acosten posicions” (Ara)

El cas Rodríguez Zapatero es mou, ara com ara, en un terreny d’incertesa. No hi ha proves concloents i, tot i que només es disposa d’indicis, el soroll mediàtic generat al seu voltant ha creat un clima de precondemna que erosiona la presumpció d’innocència. Aquest patró no és nou: en el cas del Fiscal General, uns indicis similars van desencadenar una resposta judicial extraordinàriament ràpida, un contrast que suggereix, com a mínim, una manca d’homogeneïtat en l’aplicació de criteris i tempos judicials. Ara bé, el nucli del problema no és tant la conducta concreta de Zapatero com l’existència d’un espai normatiu insuficient. En l’actualitat, activitats habituals en democràcies avançades –representació d’interessos, assessorament estratègic, gestió d’influències– operen en una zona d’indefinició legal. Aquesta persistència de “zones grises” dificulta distingir entre pràctiques legítimes i pràctiques indegudes, i obre la porta a interpretacions discrecionals que depenen sovint de qui jutja i en quin context. Quan la llei no fixa límits clars, el poder judicial es converteix, de facto, en el regulador. És a dir, els jutges acaben definint què és acceptable i què no en un àmbit que hauria de dependre del legislador. Això comporta dos riscos evidents: d’una banda, inseguretat jurídica, perquè els actors polítics i institucionals no saben amb certesa quins comportaments són admissibles; de l’altra, judicialització de l’activitat política, perquè cada cas pot esdevenir un precedent que substitueix la funció normativa del Parlament. Per això, la qüestió de fons del cas Zapatero no és només la seva conducta, sinó el dèficit estructural de regulació i transparència en les activitats d’influència, especialment quan hi intervenen antics dirigents amb accés privilegiat als centres de decisió. Les democràcies contemporànies necessiten regles explícites, registres públics, períodes de cooling-off i mecanismes de control que evitin tant els abusos com la intervenció judicial allà on hauria d’actuar el legislador. En síntesi, el cas Zapatero és menys un escàndol individual que un símptoma d’una arquitectura institucional incompleta, on la manca de regulació genera soroll, sospita i interpretacions que poden ser interessades. En aquest context, afirmacions com la que reiterava ahir Aznar –“Quien pueda hacer que haga”– il·lustren fins a quin punt el debat públic es mou sovint en un terreny on la política, la justícia i la comunicació es contaminen mútuament.

• • • Dijous 28 de maig de 2026

Els titulars de la jornada:
“Pedraz busca a les entranyes del PSOE pagaments per sabotejar els jutges” (El Periódico)
“Sánchez rebutja eleccions mentre la Guàrdia Civil entra a la seu del PSOE” (La Vanguardia)
“El jutge sosté que el PSOE va pagar per torpedinar investigacions” (El País)
“El Maresme” (El Punt Avui)
“Es redobla el setge judicial al PSOE” (Ara)
“Per terra i aire” (Diari de Sabadell)

Vivim uns dies en què la política ja no es discuteix: es dramatitza. I aquesta dramatització no és pas un accident. S’alimenta d’interessos i complicitats –sobretot mediàtiques, però no només– que han convertit el debat públic en un escenari permanent de tensió, on el soroll pesa més que els fets i l’espectacle substitueix la deliberació. És aquest mecanisme, tan calculat com corrosiu, el que em deixa una inquietud que no m’acaba mai de desaparèixer: la sensació que la democràcia és sotmesa a una tensió constant que la desgasta per dins, gairebé sense que ens n’adonem. Potser per això noto una pressió al pit quan penso en l’esdevenidor del meu país, el d’aquí i el d’allà. Però no és només preocupació; és la consciència que aquest soroll de fons –que creix, que s’imposa, que ningú sembla disposat a aturar– acaba modelant una perversa manera de percebre la realitat. Quan la política es converteix en un relat inflamable i els mitjans n’amplifiquen cada espurna, el risc és evident: la ciutadania deixa de ser subjecte i passa a ser públic. I una democràcia amb ciutadans convertits en espectadors és, inevitablement, una democràcia més fràgil. Potser és per això que les meves passejades matineres s’han acabat convertint en el meu petit refugi. No pas per desconnectar del món, sinó per tornar-hi amb una mirada més serena, menys ferida. Caminar a primera hora del matí, quan el sol encara dubta si ha de sortir, m’ajuda a recordar que la realitat és més ampla que els titulars que volen dictar-nos què pensar i més profunda que les actuacions judicials que avui tornen a ocupar portades i informatius. En aquest país que respira abans no el desperti el soroll, hi trobo la prova que encara existeix un espai per a la mesura, per a la complexitat, per a la paraula que no crida. Sé que aquestes meves passejades no resolen res. Tant de bo ho poguessin fer! Però sí que tenen la virtut de posar-me davant una evidència que necessito recordar-me: que la democràcia no només es defensa a les institucions, sinó també en la manera com mirem el món. I és en aquest primer silenci matiner –tan fràgil, tan fugisser– on recordo que la democràcia només sobreviurà si som capaços de escoltar allò que el soroll vol tapar. Perquè, al capdavall, el que ens salva no és el crit més alt, sinó la mirada que es manté ferma quan tot al voltant tremola.

• • • Divendres 29 de maig de 2026

Els titulars de la jornada:
“El PSOE nega haver encarregat cap delicte de la trama Leire” (El Periódico)
“Els docents porten al límit la pugna amb el Govern pels salaris” (La Vanguardia)
“Sánchez demana comparèixer en el Congrés davant el devessall d’escàndols” (El País)
“Cent anys sota llum de Marilyn” (La República – El Punt Avui)
“Els sindicats rebutgen l’oferta del Govern i es tanquen a la conselleria” (Ara)

L’origen d’aquest meu comentari d’avui és el titular d’El Periódico que diu així: “Una enquesta del Gesop: La meitat dels espanyols demanen a Sánchez que dimiteixi si es demostren les acusacions contra Zapatero”. Vaja. Una altra vegada el vell truc de l’adversativa “si es demostren”, aquest condicional tan versàtil que permet convertir qualsevol sospita en debat estatal. En un país on sovint es confon el soroll amb les proves, ja no hauria de sorprendre que una enquesta –encarregada per algú, ves a saber amb quina llum divina– vulgui erigir-se en jutge, que els mitjans li posin toga i que es reclami la dimissió d’algú per allò que potser –només potser– hauria fet un altre. És com voler retornar un producte que encara no saps ni si l’has comprat. O, dit a la manera de sempre, com posar el carro molt, però molt, davant dels bous… i després preguntar-se per què no avança. I, al fons de tot, hi ha la qüestió essencial: la pressió sobre Pedro Sánchez sembla voler obtenir per vies no democràtiques allò que la Constitució ja preveu de manera impecablement clara quan es tracta de fer caure un govern: la moció de censura. I si qui l’hauria de presentar no ho fa… potser és que els números, o les conviccions, o totes dues coses, no estan per gaires alegries.

• • • Dissabte 30 de maig de 2026

Els titulars de la jornada:
“Sindicats i Educació pacten una pujada salarial de 450 euros” (El Periódico)
“Els docents posen fi a les protestes a canvi de 400 euros més al mes” (La Vanguardia)
“Vox s’afegeix a un foro ultra que defensa teories rascistes” (El País)
“El maig de les dones” (La República – El Punt Avui)
“Conselleria i sindicats arriben a un preacord que no atura la vaga” (Ara)
“Comença la reforma dels Jutjats de l’Eix Macià” (Diari de Sabadell)

La vaga que ha paralitzat el sistema educatiu ha acabat tan de pressa com va començar: amb diners damunt la taula. I això, ens agradi o no, revela una veritat incòmoda. Durant setmanes hem sentit discursos inflamats sobre models pedagògics, dignitat professional i futur de l’escola. Però quan l’acord arriba només amb millores econòmiques, queda clar que el conflicte era menys ideològic del que es proclamava i molt més material. No passa res per admetre-ho. El que sí que passa és que ara el focus es desplaça. Restablerta la pau laboral, el repte és un altre: que els docents compleixin escrupolosament la seva obligació i que el sistema garanteixi que ho fan. No és cap provocació, és un principi bàsic de qualsevol servei públic. Quan un col·lectiu obté millores, la societat espera –amb tota la legitimitat– un retorn en forma de rigor, constància i compromís. I l’Administració, per la seva banda, té el deure de supervisar, avaluar i assegurar que els centres funcionen amb criteris clars i exigents. Sense aquesta doble responsabilitat, tot plegat es converteix en un intercanvi estèril. Les properes proves PISA seran, inevitablement, un termòmetre. No pas perquè siguin l’única mesura de la qualitat educativa –no ho són–, sinó perquè ofereixen una fotografia comparativa que no es pot maquillar. Si els resultats milloren, voldrà dir que l’estabilitat i els recursos han tingut efecte. Si no, haurem de reconèixer que el problema és més profund i que no es resol només amb increments salarials i millores laborals. En definitiva, la vaga ha servit per tancar un conflicte, però no per resoldre el fons de la qüestió. Ara comença la part difícil: fer que l’escola funcioni millor, no només que estigui més tranquil·la. I això exigeix responsabilitat, exigència i una mirada que vagi més enllà del curt termini.

• • • Diumenge 31 de maig de 2026

Els titulars de la jornada:
“El PSOE en un dilema” (El Periódico)
(Propaganda) (La Vanguardia)
“Sánchez passa al contraatac en plena paràlisi política” (El País)
(Propaganda) (El Punt Avui)
“La Veneçuela post-Maduro” (Ara)
 

1. Aquest matí, mentre caminava pels carrers de la ciutat mig adormits, i potser precisament per ser diumenge, m’ha vingut al pensament l’encíclica Magnifica humanitas, que ahir vaig acabar de llegir. I m’hi he retrobat no tant pel text en si, sinó per la idea que el travessa: enmig de tanta tecnologia i tanta pressa, encara som persones. Sembla una obvietat, però costa recordar-ho quan el soroll ho ocupa tot. El Papa afirma que la tecnologia no és neutra. Jo afegiria que tampoc ho és la manera com cadascú observa el món. Avui, en aquell meu silenci primerenc, he tingut la sensació que la humanitat –la discreta, la que no surt als titulars– es conserva millor en aquests instants petits que no pas ho fa en qualsevol gran discurs. Potser això és el que em queda de l’encíclica: la invitació a no perdre la mesura. A mantenir una mirada que no es deixi arrossegar pel dramatisme permanent. A recordar que, abans de qualsevol algoritme, hi ha la vida real, tossuda i fràgil, que malgrat tot continua avançant. He tornat a casa amb la sensació que el meu primer alè del dia encara és un lloc segur.

2. Darrerament, a Espanya, tot en política passa pels jutjats, sí, però no tot hi passa amb el mateix ritme ni amb la mateixa devoció. Les causes que toquen Pedro Sánchez o el seu entorn avancen amb una diligència que ja voldrien molts tràmits administratius: en dos anys, David Sánchez ja és a judici i Begoña Gómez és a un pas de la banqueta. Tot plegat, recordem-ho, a partir de denúncies de Manos Limpias sustentades en informacions falses. La maquinària, quan vol, vola. En canvi, quan la lupa s’acosta a la dreta, el cronòmetre sembla espatllar-se. El cas González Amador –frau fiscal i una presumpta mossegada de mig milió d’euros– avança a pas de processó: mig any esperant una autorització, només per mirar uns comptes. El cas Montoro encara és més pedagògic: vuit anys d’instrucció, cinc d’imputació i ni una citació per declarar. Ni una. La justícia com a art contemplatiu. Mentrestant, altres trames com la de Leire Díez es mouen amb una agilitat sorprenent, amb dos jutjats competint per investigar-la, com si fos una final de Copa. I el cas Zapatero, alimentat per missatges que els EUA guardaven des del 2021, aterra a l’Audiència Nacional just quan convé, com els avions que sempre arriben puntuals quan el vent bufa a favor. La conclusió és incòmoda però difícil de rebatre: la justícia espanyola no corre igual per a tothom. Hi ha causes que volen i causes que s’encallen. I quan la velocitat depèn de qui hi ha al centre del sumari, el problema deixa de ser només judicial. És democràtic.