El rodamón…

En un racó de món, al vell mig d’una plana extensa, s’aixecava, fa molts i molts anys, una vila que vivia dels productes del camp i del què els seus habitants en treien del bestiar. Els vilatans, malgrat recollien blat i civada, cols i tomàquets i obtenien carn i llet del bestiar, maleïen la seva sort perquè eren moltes les boques a alimentar i pocs els fruits que acabaven donant camps, pastures i bestiar. Per això, els vilatans, estaven tristos i tenien poca confiança en el futur…

Però vet aquí que un dia va arribar a la vila una personatge estrany. Un rodamón. D’entrada, els vilatans se’l miraven amb malfiança. D’aquí que quan el nouvingut s’atansà cap un grup de vilatans que es lamentaven de la seva sort, aquests es van fer enrere. Tots, menys un infant que preguntà al rodamón què volia. El rodamón li digué que solament volia un tros de pa, una mica d’aigua i una pallissa on poder passar la nit. L’infant parlà amb la seva mare i la va convèncer per acollir-lo a casa seva. Li donaren sopar i li prepararen una habitació. La millor de la casa va ser pel rodamón.

L’endemà al matí, el rodamón es llevà just quan l’infant es disposava a sortir de casa camí de l’escola. El rodamón li donà les gràcies i com a mostra d’agraïment per la seva hospitalitat, lliurà a l’infant un present: un petit instrument semblant a una flauta. “Guarda’l amb cura i fes-lo sonar només quan vegis que les coses van molt maldades”, va dir-li mentre li lliurava amb molta cura. L’infant guardà el present. El rodamón marxa i les coses tornaren a ser com el dia abans a aquella la vila.

Passats uns anys, una forta tempesta d’estiu com mai no se n’havia vist cap d’altra, arrasà camps i aniquilà bestiar. Els vilatans no se’n sabien avenir i si les coses havien estat difícils fins llavors, a partir d’aquell moment encara ho serien molt més… Va ser just quan la tempesta amainava que l’infant –ara ja un home–, es va recordar de l’instrument que el rodamón un dia li havia lliurat amb l’encàrrec de fer-lo sonar només quan les coses anessin maldades. El buscà, el trobà i el feu sonar. Una dolça melodia sorgida de l’instrument començà a escampar-se arreu. Els vilatans, en sentir aquella música, es concentraren a la plaça i deixant-se portar per la melodia entonaren cants, saltaren i ballaren una llarga estona. De fet, feia tant de temps que els vilatans no reien, ni tampoc no ballaven, i encara en feia molt més que no tenien ocasió de sentir-se joiosos…!

Quan l’instrument deixà de sonar i els vilatans es disposaven a tornar a les seves cases, descobriren que l’alegria encomanadissa d’aquella música havia superat els estrets límits de la vila i s’havia estès a camps i a bestiar. Així, aquells camps que hores abans havien estat arrasats per la força del vent i de l’aigua, lluïen ara ufanosos: I els prats, secs només feia unes hores, es mostraven ara tots coberts d’una gespa verda i tendre… I el bestiar tornava a recórrer pastures, talment com si res no hagués passat…

Des de llavors, els vilatans celebren cada any la festa de la música. I la vila –ara ciutat— s’omple de nou d’alegria i de sons encomanadissos que s’estenen arreu. I des que això passa, la vila –ara ciutat— és esplendorosa i atractiva i convida a quedar-s’hi a tot aquell que la visita. Per això han estat moltes les persones que des de fora hi han arribat i entre els habitants de sempre i els nouvinguts han fet de la vila –ara ciutat— la col•lectivitat amb més empenta que hom coneix en tota la contrada. Una col•lectivitat plena d’il•lusions i d’esperances en un futur prometedor…

Publicat a Ressò de Cants al Vent, el juny de 2007