No podia haver començat de millor manera el meu cap de setmana que gaudint del concert que, en el marc de la Temporada de Cambra de Joventuts Musicals de Sabadell al Principal, ens oferí anit la formació Liceu XXI (conjunt de Música Contemporània del Conservatori Superior de Música del Liceu), que sota la direcció de Santiago Serrate interpretà obra de Benet Casablancas. De les quatre peces interpretades, en destaco el Quadern de Haikus, amb nou poemes musicals breus i evocadors —d’aquí el nom de Haikus— escrits amb l’estil personal i contemporani que marca l’extensa i pulcra obra del compositor sabadellenc. A través d’aquests poemes, Casablancas, transmet sensacions i imatges que, encara que breus, són plenes de sentit; sensacions i imatges que conviden a la reflexió, a la contemplació i per damunt de tot al gaudí dels sentits i de l’esperit. Escrit això, no puc passar per alt —seria injust— cap de les tres peces restants que conformaven el programa d’anit, amb la Romança sense paraules (homenatge a Enric Granados) i Dance, Song and Celebrations (homenatge a Xavier Montsalvatge); peces que serviren per cloure un magnífic concert que havia estat obert per In modo di Passacaglia. La música de Casablancas, sempre impactant, no deixa mai indiferent a ningú i aquesta és possiblement la clau de volta que fa que un cop entris en el seu món, quedis immediatament atrapat per la força i la intensitat de les seves composicions