Temps complicats els que estem vivint. Temps d’incerteses i de perplexitats. Se’ns deia que els temporals arribaríem, però ningú no s’ho acabava de creure. Segurament perquè estàvem falsament convençuts que ens havíem fet invencibles i no ens adonàvem que la nostra condició humana ens mantenia tant vulnerables com sempre. Fatalment, els mals auguris s’han acomplert i, de cop i volta, ens hem sentit desvalguts. Davant els efectes de la tempesta, només ens queda saber jugar amb intel•ligència les poques cartes que encara tenim al davant. Una cosa és certa: quan el temporal amaini i la calma retorni, res ja no serà com abans. Hem d’acceptar que els temps han canviat… i no precisament ho han fet en la direcció que anhelàvem quan Bob Dylan ho cantava. Hora és que deixem de queixar-nos per la nostra dissort i que posem mans a la feina. A fer la feina que no havíem fet i a fer-la amb l’esforç que potser havíem estalviat quant –ingenus com som– ens creiem rics i amos de l’univers i malbaratàvem esforços i oportunitats.
L’exdirector d’Innobasque, Pedro Luis Uriarte, explicava que no entenia com davant la situació en la qual ens trobem “la societat civil no s’hagués posat a caminar per oferir alternatives”. Un caminar i un oferir alternatives que segons Uriarte, s’havien de bastir a partir de la transformació de l’actual model educatiu en tots els seus nivells, i en una major inversió en formació, recerca i innovació. I té raó. Perquè sense formació i recerca, sense innovació i foment dels valors de l’emprenedoria ja des de l’educació obligatòria, no hi ha empreses tecnològicament avançades ni canvi de model del teixit productiu que, al cap i a la fi, és el que genera riquesa. Un model, l’actual, que a casa nostra es veu agreujat per la baixa productivitat i l’escassa competitivitat. Una dada: som, segons diuen, la novena potencia econòmica del món, però ocupem la posició 28na quant en el rànquing de la competitivitat. Quelcom fem malament. Com canviar la tendència? Només hi ha una recepta que alhora reclama molts sacrificis. Una recepta que a més de contenir mesures relatives a l’estructura del mercat de treball, ha de comportar, d’una banda, la transformació del model educatiu amb un objectiu clar: que els alumnes vulguin romandre en el sistema com a mínim fins els 18 anys i en un entorn d’èxit acadèmic. De l’altra, la potenciació de recerca i la seva valorització mitjançant la transferència de coneixements i de tecnologia a la societat. La cimera de Lisboa de l’any 2000 va concloure que si es volia que Europa no perdés passada, calia invertir en la millora de la competitivitat i destinar a R+D el 3% del PIB. En el cas d’Espanya, això volia dir que per ser competitius, havíem de doblar amb escreix els recursos destinats a R+D (llavors l’1,35% del PIB). Deu anys més tard Espanya no ha fet els deures. Europa tampoc. D’aquells incompliments aquests resultats que avui patim.
Així les coses, les mesures a prendre s’amunteguen ara damunt la taula. Algunes només tindran incidència en el curt i mig termini i encara amb unes conseqüències que desconeixem. Per assolir resultats més consolidats i més a llarg termini, hem d’apostar en valors de futur. Hem d’incentivar les inversions en formació i recerca i fomentar des de l’escola primària els valors associats a la cultura de l’esforç. Clar que per aplicar les mesures que els temps reclamen, és necessari comptar amb un lideratge, en les idees i en els fets. I això no només en l’àmbit de la política. Ens falta, a més, confiança; una confiança que no ens acaben de traslladar els partits polítics tant obcecats en el curt termini i instal•lats en les ànsies de poder, sigui com sigui i a costa de què sigui… No anem bé!
Publicat a Diari de Sabadell, el 27 de maig de 2010
Joan, comparteixo plenament el teu punt de vista. La reflexió que afegeixo és: quin tipus de recerca ens convé a Catalunya? La recerca que conec la veig molt lluny de l’aplicabilitat, i això, a les empreses que volem innovar a partir de la recerca, ens complica molt de cara a innovar de manera efectiva. L’altre reflexió que faig es que Innovar, per a mi és apassionant, ho considero clau per a l’empresa, estratègic, però es costós, no ens enganyem. Potser hauríem de tenir i disposar de mecanismes que ens facilitin els recursos i esforços necessaris. Jo crec que la Innovació genera llocs de treball qualificats, d’alt valor afegit… potenciem-ho des del govern de manera efectiva.
Hola Joan,
Tot el teu article és molt interessant, però em basaré en el tema de l’educació. Malauradament crec ja som molt enllà del punt de sortida, massa potser, per poder intentar fer un bon giravolt a la línia que anem seguint i que és tan recte, que no li podem veure el final. Vull dir que fins on arriba la nostra mirada, continua endavant, ni tant sols li veiem una petita ombra que ens deixi fer un respir d’esperança.
En aquest país, em refereixo a l’Estat espanyol en general, fa massa anys que pequem del mateix. Són moltes les famílies, per descomptat no la majoria però sí un gran nombre, que l’educació del pares d’aquest jovent que hauria d’allargar els seus estudis, al menys fins els divuit anys, no han arribat ni tan sols a treure’s el graduat. Sabem que és així. Llavors jo em pregunto, fins a quin punt els importa que els seus fills arribin més enllà d’uns estudis primaris? Perquè han d’arribar a fer ni que sigui un batxillerat si als divuit anys o menys, ja són vàlids per treballar? (fins no fa massa vull dir, ara, ni això). És molt penós.
En aquest país, aquí no hi vull incloure Catalunya, crec que nosaltres anem al davant en molts aspectes i un d’ells i molt important és l’educació. Podem estar ben orgullosos de la quantitat d’especialistes que hi tenim en diverses matèries. Ara, crec que el que impera es la mà d’obra barata, no cal que volem anar a trobar només els de ”fora” els de “dintre” estan al mateix nivell, i a més a més, ara ni tan sols poden treballar en el que estan “preparats” per poden arribar a fer.
Són moltes les famílies que mai s’han preocupat, i segueixen exactament igual, a assistir a les reunions de pares de l’escola dels seus fills i assabentar-se del ‘tarannà’ que es va seguint en l’ensenyament que reben, que no s’amoïnen ni es preocupen de si a l’arribar a casa estudien, fan els deures, disposen del material escolar necessari, compleixen amb les seves obligacions quotidianes i MANTENEN UNA EDUCACIÓ envers als altres.
Fins ara, tots aquests pares es podien emparar amb la coneguda retòrica “estic cansat/da de treballar i quan arribo a casa vull tranquil·litat”. Però ara, per moltes famílies això ja no serveix. No estan cansats perquè s’han quedat sense feina i el seu pensament dubto molt que sigui el de que els seus fills millorin al màxim els seus coneixements i puguin tirar endavant amb una preparació sinó excel·lent, al menys prou idònia per no tenir de dependre només “d’anar posant ciment a les rajoles”.
I quant als que han pogut estudiar, s’han preocupat del seu futur i s’han esforçat tant com han pogut en els seus estudis, si volen ser bons especialistes en la matèria escollida, necessiten anar a un país estranger per ampliar els seus coneixements i poder trobar una feina prou reconeguda en qualsevol empresa d’aquí.
Pels uns i pels altres, EL NOSTRE LLISTÒ ESTÀ MASSA AVALL.
Gemma
Gràcies per les vostres aportacions. Innovar és clau per avançar, com ho és tenir accès a una formació adient. José Saramago no s’ha cansat mai de dir i de repetir, però, que és la família qui educa i l’escola (la universitat) qui forma. Si la família, l’entorn més immediat dels joves, no està compromesa en el procés educatiu, difícilment l’escola i la universitat podran completar una formació basada en una actitud cívica i en la preparació professional adequada. Tot plegat per disposar de persones capaces de respondre als reptes que tenim plantejats d’una manera eficient.