Cada nova comtessa que se’ns fa present en les nostres vides es fa més difícil destriar el gra de la palla pel que fa a les propostes de futur que els partits ens traslladen. I és que, en general, els polítics no s’estan de prometre qualsevol cosa, per inversemblant que pugui semblar, acostumats com estan a què ni a ells ni als partits que lideren, ningú no els demanin comptes en relació el grau de compliment o d’incompliment de les promeses realitzades. D’aquesta manera, els processos electorals s’acaben assemblant cada vegada més a un mercat dels dissabtes en què tot s’hi val i en el qual les rebaixes són a l’ordre del dia. Un mercat en què els venedors no fan més que blasmar contra la competència i assegurar que són els productes que ells mateixos presenten -però que mai no ensenyen del tot-, els únics amb una qualitat contrastada i amb una garantia suficient.

La campanya electoral que ens portarà al 12 de març, i que dit sigui de passada encara no ha començat formalment, no en serà pas l’excepció. Ofertes i rebaixes es troben sobre la taula i per si no n’hi hagués prou i, com diuen els castellans “rizando el rizo”, el president Aznar ha assegurat que continuarà rebaixant impostos, traient-se de la màniga la supressió de l’impost que grava les activitats econòmiques (l’IAE); un impost que, com se sap, ni gestiona ni cobra l’administració de l’estat i que proporciona directament als ajuntaments uns recursos equivalents, pesseta més o menys, al 10% dels ingressos totals que obtenen. La supressió podria haver estat més creïble si, paral•lelament a l’anunci, el president del govern hagués indicat com i de quina manera es rescabalaria als ajuntaments dels no ingressos que la retirada de l’impost comportaria per les hisendes locals.

Ja se sap que en qüestió de calers, dos i dos sumen sempre quatre i quan se’n resta un en queden només tres. En d’altres paraules, si es promet la disminució de la pressió fiscal sobre els contribuents vol dir que algú haurà d’acabar pagant-ne les conseqüències. Ja sigui en forma de disminució de les prestacions socials o en la qualitat dels serveis de caràcter públic. I si no és així vol dir que caldrà augmentar altres impostos, possiblement recaptats per via indirecte, per tal de gaudir d’ingressos similars. El cas de la gasolina pot il•lustrar-ho perfectament. Tothom haurà constatat com les pujades de preu del combustible es produeixen amb celeritat quan el preu del barril de petroli puja, però, per contra, no baixa quan el preu del barril de cru decreix. L’explicació sembla evident: per cada pesseta que s’augmenta el preu d’un litre de combustible, l’estat ingressa entorn 70 cèntims més, via impostos indirectes. Solament els 30 cèntims restants serveixen per compensar l’augment del preu del cru en origen. Si la voluntat del govern no fos la de recaptar més impostos, és evident que els augments del preu en el cost del barril, podria compensar-se per la via de la renúncia de part dels impostos que graven la gasolina.

Cal que ningú no s’enganyi amb l’anunci d’aparents rebaixes sobre la pressió fiscal. Més quan els impostos que es volen rebaixar acaben beneficiant als que més tenen. I si en l’anterior legislatura es van produir rebaixes en l’impost que grava les rendes del treball (rebaixa que beneficia especialment les rendes més altes), ara es promet actuar sobre un impost municipal que grava als que exerceixen activitats econòmiques (empresarials o comercials) en els municipis. La regla de tres és clara: si es recapta menys per via directa i res no es diu de reduir la despesa pública, vol dir que caldrà compensar la rebaixa amb una major recaptació tributària. D’aquesta manera, seran els que obtenen recursos només a través d’un salari fix, els que hauran de córrer, proporcionalment, amb el cost més alt de la factura. I això, es miri com es vulgui, és un acte d’injustícia en el repartiment tributari que, d’altra banda, no beneficia precisament als més febles, econòmicament parlant.

Publicat a Diari de Sabadell, el 24 de febrer de 2000