No descobreixo res de nou si afirmo que no corren bons temps per a gairebé ningú. Ho sabem, i dissortadament cada dia en tenim proves més que sobrades. No corren bons temps tampoc pels mitjans de comunicació, immersos com estan en una doble crisi de complicada resolució. D’una banda la crisi tecnològica i de canvi de cicle; de l’altra l’econòmica que de retruc ha paralitzat el mercat de la publicitat; o el què és el mateix, una de les fonts de finançament en la qual els mitjans de comunicació més confien. La primera d’aquestes crisis, la tecnològica, es pateix des d’abans que l’altra crisi, l’econòmica, esclatés. Té les seves arrels en els avenços tecnològics operats en el sector que han facilitat el naixement de nous canals i de nous mitjans. D’aquesta manera, aquella informació que només fa unes dècades era patrimoni exclusiu de la premsa escrita –i que després també ho va ser de la ràdio–, circula ara lliurament per altres canals i mitjans amb avantatges indiscutibles, però també amb inconvenients importants. Sobretot pel què fa a la fiabilitat i qualitat de la informació que circula per la xarxa.

De la suma d’ambdues crisis se’n deriven diversos efectes. Avui ens n’interessen dos. Un, la concentració dels grans mitjans de comunicació per fer-los multimèdia que ha obligat, de passada, a fer més global la informació i com a conseqüència, a augmentar la sensació de desarrelament dels mitjans en relació a les seves audiències locals. L’altre, com que el compte de resultats ha esdevingut l’element dominant, els mitjans de comunicació han entrat en un procés de precarietització dels llocs de treball i de la professió de periodista. I és que, en general, els mitjans han preferit apostar per un periodisme-espectacle que els doni bones audiències, abans de fer-ho per un periodisme d’anàlisi i de proximitat que econòmicament parlant és més costós i requereix de professionals consolidats.

A Catalunya, on la comunicació local i comarcal està avalada per una trajectòria envejable, la informació de proximitat l’han garantit els mitjans locals i comarcals que compten amb una bona audiència i acceptació. La premsa local i comarcal va ser la pionera d’aquesta informació de proximitat, a la qual, a l’arribar la democràcia, s’hi van afegir les ràdios municipals, a finals de la dècada dels 70’s, i les televisions locals, a partir de la dècada dels 80’s. El conjunt d’aquests mitjans, des de les seves òptiques i des de punts d’observació diferents, omplen un espai d’informació que els grans mitjans han abandonat, i alhora, presten un servei públic d’indubtable interès a vegades no massa valorat.

Les coses, però, tendeixen a canviar. Cada vegada són més els mitjans locals i comarcals que es senten pressionats per les circumstàncies i als quals se’ls posa molt difícil continuar la seva singladura per un mar procel•lós dominat pels vents que la conjuntura imposa. Si fa unes setmanes ens referíem aquí mateix a les pressions que l’Associació Catalana de Ràdio –la patronal de les ràdios privades a Catalunya– exercia sobre la Generalitat de Catalunya perquè tanqués un projecte de ràdio de proximitat i de servei (el Consorci de Comunicació Local i COMRàdio), fa només uns dies s’anunciava el tancament imminent de les instal•lacions de Canal Català Vallès a Sabadell. Si això acaba passant, una de les ciutats pioneres de les televisions locals a Catalunya –amb aquella mítica TVS– perdrà una veu pròpia. Una mala notícia per a la ciutat, per a la comarca, i sobretot per a la informació de proximitat feta i produïda des de Sabadell… Mal temps per a la lírica!

Publicat a Diari de Sabadell, el 9 de juny de 2011