Ha estat en les nordoccidentals terres estatals de les “meigas” -que, segons diuen, “de haberlas haylas”- que l’esquerra s’ha decidit posar-se d’acord i tancar un llarg període de desencon­tres. Els socialistes del PSG i les forces polítiques integrades en la coalició d’EU-EG (Esquerda Unida – Esquerda Galega), han apostat per un front comú capaç d’intentar canviar el signe polític de l’actual govern, a partir de les eleccions autonòmiques gallegues del mes d’octubre. La signatura del pacte, però, ha estat aprofitat per l’intransigent Julio Anguita, el qual, amb la seva personal teoria de “las dos orillas”, no ha tardat en posar el crit al cel i en posicionar-se en contra de la naixent versió gallega de “L’Ulivo” italià, com si d’un pacte amb el diable es tractés.

Certament caldrà que un dia Anguita expliqui a què està jugant i què és el què pretén, fent el joc -encara que sigui per defecte- als populars i posicionant-se visceralment en contra dels que, es miri des d’on es miri, haurien de ser els seus aliats polítics naturals, és a dir els socialistes. Es ben clar que el Coordinador general d’IU, fent honor al sobrenom de “califa rojo”, no aprèn ni dels temps ni de l’experiència. No recorda -o no vol recordar- els galdosos resultats que IU va obtenir en les eleccions generals del 3-M de l’any passat, ni té en compte la tendència a la baixa que per a la seva coalició marquen les enquestes. S’entesta, Anguita, en situar-se sobre el bé i del mal, en un seràfic escenari que solament ell percep i veu i pensa i defensa que no és ell qui està equivocat sinó que són la resta de mortals els que es troben en pecat, en una complexa i malsana interpretació de la realitat.

No és estrany, doncs, que el Coordinador general d’IU, en conèixer el desenllaç positiu en forma de pacte entre el PSG i EU-EG, s’hagi afanyat en qüestionar-lo titllant-lo de greu “error polí­tic, estratègic i tàctic” (?). En qualsevol cas, al marge de la nova però no per això menys esperada “peculiaritat” anguitista, l’acord assolit per les forces progressistes gallegues per a la nova legislatura autonòmica, obre un nou horitzó tant en la dinàmica de l’esquerra gallega com en la de la resta de l’Estat. Cert és que, com recordava Anxo Guerreiro (coordinador general d’EU-EG), el pacte al qual han arribat amb els socialistes no és ni extrapolable ni exportable a d’altres àmbits de la política espanyola. Però tampoc no deixa de ser cert que el camí encetat pels gallecs obre el debat i aporta pragmatisme en relació al futur de l’esquerra a Espanya. Des de fa temps i des de posiciona­ments no sempre coincidents, són cada vegada més els que estan treballant per tal de fer fruitar en el jardí de la política, l’arbre capaç de fer convergir l’esforç comú d’un ampli sector de la societat entorn una alternativa unitària enfront de les políti­ques neoliberals que es venen aplicant pels governs de la dreta. Es des d’aquest punt de vista que cal analitzar i valorar l’encon­tre que han sabut concretar les forces progressistes de Galícia. Per això bo serà estar atents a l’evolució del que s’esdevingui en les terres gallegues a partir d’ara i que ha de constituir el primer assaig pràctic de futures col·laboracions i enteses a establir entre les forces polítiques progressistes en d’altres punts de la geografia espanyola.

Som en temps de transformacions transcendents. Temps en els quals les polítiques progressistes només tenen futur des de la voluntat i del compromís del canvi, de l’evolució i del saber veure-hi més enllà dels interessos personals i exclussivistes d’uns pocs. El camí a recórrer, és ben evident, no és pas fàcil. Però, a despit de l’impossibilitat d’extrapolar experiències, tot apunta a què l’avenç de l’esquerra passa pel replantejament de les seves polítiques adequant-les a les exigències actuals. Els partits de l’esquerra han de reconsiderar velles estratègies i abandonar obsoletes posicions buscant complicitats en la societat. A Itàlia l’any passat, al Regne Unit enguany, qui sap si a França a partir de diumenge que vé i ara a Galícia s’ha començat a escriure les pàgines d’un llibre que parla de canvi i de solidaritat entre els ciutadans. Caldrà esperar com s’escriuen els propers capítols d’aquest apassionant llibre…

Publicat a Diari de Sabadell, el 29 de maig de 1998