La plaça de la Creu Alta, tal com era els anys 60’s del segle passat
Se suposa que ara disposo de més temps que no pas fa uns mesos quan encara em trobava laboralment plenament actiu. Si més no és ben cert que a hores d’ara em plau més que abans passejar tranquil·lament pels carrers del barri. M’agrada fer-ho, i m’agrada aturar-me a badar en qualsevol indret i amb qualsevol excusa, per remoure els prestatges de la meva memòria i rememorar –no pas per nostàlgia– com era el barri quan jo era petit. M’agrada també observar a les persones que van i venen qui-sap-des-d’on-i-cap-a-on, i constato els molts canvis que en el barri s’han produït en les darreres dècades; canvis en positiu que tenen a veure amb la seva fisonomia física i amb la de les persones que hi convivim.
Precisament fa pocs dies, en un d’aquests meus badar i transitar per places, carrers, i carrerons del barri, vaig aturar-me en l’espai que per a mi és més emblemàtic: la plaça de la Creu Alta. I m’hi vaig aturar perquè en passar-hi em vaig sentir atret pel brogit que a aquella hora mitjana de la tarda omplia l’atmosfera de tota la plaça. Vaig asseure’m en un banc i vaig començar a mirar aquí i allà. No va passar ni un minut abans no se’m van fer presents unes imatges en blanc i negre d’aquella mateixa plaça quan jo comptava només amb uns pocs anys d’edat. Una plaça, llavors, potser en consonància amb la resta del barri, era de dimensions tant escasses que gairebé no hauria merescut ostentar-ne el títol de plaça. Qui sap si per això, una de les dues úniques línies urbanes d’autobusos del Martí que recorrien de nord a sud i de sud a nord una part de la ciutat –la que anava des de la Creu Alta fins al baixador de la Renfe al final de la Rambla–, resava en els rètols que informaven de l’inici i del final del trajecte, i això sí en castellà per imposició del franquisme, simplement ‘Cruz Alta – Apeadero’.
Però temps era temps, i amb el pas dels anys, aquell espai tan escàs cruïlla històrica de camins, havia de fer-se gran per merèixer el títol de Plaça en majúscules. I és així com avui la Plaça de la Creu Alta compleix amb escreix el paper que a qualsevol plaça li pertoca de ser punt de trobada, lloc de celebracions i de jocs, de relació i de convivència. Però a més, la nostra Plaça de la Creu Alta és l’eix vertebrador d’un entorn de barri potent amb equipaments que li confereixen identitat pròpia com l’església i el Centre parroquial de Sant Vicenç, o el Centre Cívic i el Poliesportiu de Can Balsach, o l’escola de la Creu Alta, o l’Estruch…
Mentre en tot això anava pensant, el batall de la campana del rellotge de la parròquia em feu adonar que era hora de tornar a casa. I ho vaig fer plenament convençut que avui la Plaça de la Creu Alta és per història, trajectòria, i funció, la nostra particular plaça Major i alhora espai idoni on poder celebrar un any més la nostra Festa Major. Gaudim-ne!
Publicat al número 27 de Diari de la Creu Alta, corresponent a la Festa Major de 2014
El barri de la Creu Alta crec que és un dels més peculiars i emblemàtics de Sabadell.
El Sabadell dels anys 60 només l’he vist en imatges, és una ciutat que no té res que veure amb Figueres, aquí el tèxtil, allà, el comerç, sobretot a l’estiu que s’omplia d’estrangers d’aquí i d’allà i que en aquells anys que encara no hi havia l’autopista, tot i que sí hi havia la carretera de França, per la ciutat era vital, omplia el calaix per tot l’any (ho dic en conseqüència, amb els pares teníem una sabateria al Carrer Nou, molt a prop de la Rambla).
Som residents de Sabadell des de l’any 1979, on ens hi vam traslladar a viure des de Barcelona. Ens va semblar un lloc molt interessant i això va fer que decidíssim venir-hi a viure, ho vam trobar adient per la família, en aquell moment els nostres tres fills eren petits.
Nosaltres, des de bon començament sempre hem viscut a la Concòrdia, això vol dir que només hem de travessar Francesc Tarradelles i ja som a la Creu Alta. Aquest barri de moltes cases antigues, les edificacions que s’hi van fent, conserven una línia de construcció d’un màxim de tres pisos. A més a més, deixant apart la Carretera de Prats, tots els carrers que es van endinsant cap a la Granvia o cap a Sant Vicens, són molt similars: llargs i estrets, molts carrerons i placetes, això fa que en el barri, s’hi respiri un caliu familiar que no el sé trobar en altres indrets de la ciutat, i un bon referent és la Plaça de la Creu Alta.
El mateix barri de la Concòrdia, tot i que hi vivim fantàsticament bé, el veig molt més artificial, artificial vull dir en el sentit dels seus blocs de pisos alts, la gran majoria tenen més de sis plantes. És molt més comercial que la Creu Alta, només hem de veure la mateixa Avinguda de la Concòrdia, atapeïda de botigues, desembocant per la part nord a l’Avinguda Matadepera i per la part sud a l’Eix Macià!
I una altra cosa molt important, d’una acera a l’altra de Francesc Tarradelles, un canvi acusadíssim en el que es refereix a la llengua: Concòrdia, majoria total castellana, Creu Alta, va molt per davant la catalana (deixant apart els xinesos i… d’altres clar)
—