Era dilluns passat quan, en tornar a casa i recollir la correspondència que els carters —públics i privats— havien deixat durant el dia, vaig advertir que entre els sobres en destacava un que portava el logotipus de l’Agència Tributària. El cor em va fer un salt. Mentalment, vaig repassar la darrera declaració de renda. Ja em veia en mans d’un inspector d’Hisenda el qual intentaria descobrir alguna falla en la declaració que, religiosament, havia presentat abans que finalitzés el termini corresponent. Vaig prendre en les meves mans la correspondència tot llençant a la paperera la correspondència mal anomenada comercial. Poc a poc vaig pujar les escales del meu pis i vaig procedir a obrir la porta. Com qui es vol amagar d’una malifeta vaig anar fins l’habitació en la qual habitualment treballo i vaig procedir a obrir la correspondència. Per al final vaig deixar la carta de l’Agència Tributària. El cor em bategava cada vegada amb més força. Finalment em vaig armar de valor i vaig descloure el sobre que jo suposava portador de males notícies. Uns segons més tard desplegava els papers que s’hi amagaven dins seu i oh! sorpresa. Cap dels mals presagis que havia imaginat es contenien en aquella missiva. Molt al contrari! El president de l’Agència Tributària em  recordava amablement la meva obligació de presentar la declaració de Renda i m’informava dels terminis corresponents per a fer-ho. Un tríptic i unes etiquetes identificatives completaven la tramesa.

De sempre he tingut els meus dubtes de què el lema ”España va bien” s’ajustés a la veritat. Del que ja no tinc cap dubte és que, com a mínim, allò que no va gens bé és el servei de correus. Almenys a Sabadell.

Publicat a El 9 Nou, el 16 de juliol de 1998