La cosa està que trina, i els partits polítics tradicionals s’estan mostrant molt nerviosos. Tot plegat perquè la irrupció de ‘Podemos’ en el panorama polític els està causant més d’un mal de cap en relació a les seves respectives expectatives electorals. A Catalunya, fins fa relativament poc, el fenomen ‘Podemos’ (‘Podem’) no preocupava en excés, atès que el corrent sobiranista s’havia mostrat capaç d’absorbir també el desencant i el desafecte de la ciutadania vers el model de governança imperant. Així, mentre ‘Podemos’ creixia en expectatives electorals a la resta d’Espanya, Catalunya semblava viure desconnectada d’aquest fenomen social, simplement perquè el moviment ciutadà d’enuig que es va catalitzar el 2010 arran la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de 2006, feia convergir la mirada contra l’Estat que apareixia als ulls de molts com a causa única de tots els problemes que ens afectaven i ens afecten. I no faltava a aquest argument gens de raó. L’Estat espanyol, o per a ser més precisos el govern de l’Estat, s’ha mostrat tradicionalment gens sensible a acceptar que Espanya és la suma de diverses entitats territorials (algunes d’elles, com el cas de Catalunya, amb una clara identitat pròpia), que tenen en comú el fet de conviure dins d’un mateix espai geogràfic. Va ser el president José Montilla qui a Madrid, l’any 2007, davant la plana major de la política espanyola, vaticinava que el desafecte que aflorava entre Catalunya i Espanya podia ser l’inici d’un procés de desencontres emocionals irreversibles entre ambdues entitats territorials… Llavors ostentava la presidència del govern espanyol el socialista José Luis Rodríguez Zapatero. Un desafecte que el PP va tenir cura d’alimentar des de l’oposició primer, per convenciment i per tacticisme electoral, i que a partir del 2011 va fer créixer des del govern central amb la seva política de confrontació, de recentralització, i de laminació pertinaç de les competències autonòmiques. D’aquesta manera, cada ofensa llançada des del govern de l’Estat ha servit per augmentar la desafecció entre Catalunya i Espanya, i alhora per fer créixer el sentiment sobiranista a Catalunya.
És en aquest context de desafeccions i de desencantaments socials i polítics, que la irrupció de ‘Podemos’ esdevé una amenaça pel fet que ha fet saltar pels aires l’status quo polític preexistent, i del que el bipartidisme que encara hi ha al Parlament de Madrid entre PP i PSOE n’és el seu màxim exponent. Bipartidisme que a Catalunya es va trencar fa més de quatre anys amb la irrupció del procés sobiranista en l’escenari polític, sota el lideratge d’ERC, al qual no trigà en afegir-se CiU. ¿I què fa que ‘Podemos’ sigui aquest fenomen social i polític que avui és amb tendència a créixer, davant la mirada entre ferotge i crítica dels partits fins ara hegemònics? Doncs simplement que ‘Podemos’ ha recuperat com a base del seu discurs polític un matís clau que des de la societat es venia reclamant, i que malgrat havia estat l’origen i el motor del moviment 15-M, continuava massa ‘oblidat’ pel conjunt d’una classe política més preocupada pel manteniment de les seves respectives quotes de poder, que no pas per sintonitzar i donar resposta a les demandes de regeneració democràtica i de major transparència que emanaven de la ciutadania. I aquest matís clau no és altra que el de la urgència en retornar l’accent social a les polítiques governamentals.
És des d’aquest punt de vista, i deixant a banda les moltes indefinicions que ‘Podemos’/’Podem’ presenta, que aquest moviment social i polític està actuant de revulsiu davant un sistema de partits i un model de governança que s’ha mostrat a bastament incapaç d’acarar el necessari procés de regeneració democràtica, i de donar resposta als problemes que més preocupen al conjunt de la ciutadania, com ho són la manca de polítiques actives que fomentin l’economia productiva i la creació de llocs de treball no precaris, la corrupció en totes les seves vessants, o les retallades que soscaven l’estat del benestar que consideràvem consolidat.
Avui encetem un any que serà decisiu en molts ordres i sentits! No el desaprofitem!
Publicat a Diari de Sabadell, el 3 de gener de 2015
Coincideixo totalment amb la teva anàlisi.
Per una banda Podemos em fa un xic de cosa ja que sembla agrupar als descontents sigui quina sigui la seva uriosa causa i això, a l’hora d’estructurar-se pot ser dificil mantenir l’esperit, però per l’altra ja n’hi ha prou de que en el pais s’haguin fet tantes coses malament, hagin triomfat els pillos, els oportunistes, els que estan per sobre de tots i que ningú hagi fet res per aturar-ho sino que ben al contrari, a sobre era ben vist ser l’espavilat, el que no paga, el que se’n surt estafant, etc.
Certament a veure com va evolucionant tot plegat al llarg del 2015. Emocionant i espero que no ens defraudi i siguem estar a l’alçada. Gràcies!
Joan: coincideixo amb el teu anàlisi, es pot dir més alt, però no més clar.
Espero que aquest fenomen serveixi per airejar la manera de fer política i posar més èmfasi en la solució dels problemes de la gent, i menys per mantenir el domini de les classes dominants.
Certament serà un any d’un cert canvi amb les dues-tres consultes que apareixen en l’horitzó polític. Dic d’un cert canvi, i no canvi, perquè, precisament, pel tarannà de Podemos, i en les municipals de Guanyem, i pel fet de ser fenòmens joves no consolidats en el funcionament organitzatiu intern, poden evolucionar, si no de la A a la Z, sí de la A a la J, a mig camí encara del seu perfil definitiu. I poden muntar estratègies no convencionals, que poden sorprendre als seus competidors en el pastís polític i als mateixos ciutadans que els poden votar.
Però benvinguts siguin en l’escena política, ni que sigui per fer trontollar el sistema de partits fins ara vigent, excesivament allunyats, com dius Joan, del diàleg amb els ciutadans, massa ocupats en conservar les cadires del poder. I sobretot, i ja era hora, per posar nerviosos als partits clàssics, a veure si escolten al carrer, que no es donin els espectacles hipòcrites de llençar missatges mediàtics de les seves diferents propostes polítiques, mentre per altra banda pacten mesures vergonyants, com ara sobre la transparència de les despeses dels diputats i càrrecs públics, per posar un exemple.
Benvinguts a l’escena política, ni que sigui per despertar a la ciutadania catalana de l’encanteri del tsunami sobiranista i per mostrar les vergonyes dels partits participants en el “pols plebiscitari”.
Benvinguts ni que sigui, en definitiva, per la sacsejada. Més endavant anirem veient per on va la cosa.