Des de divendres ens trobem immersos en el bell mig del mercat desaforat de les ofertes electorals. No crec –com en una ocasió va assegurar el que fou alcalde de Madrid, l’inolvidable Enrique Tierno Galván– que els compromisos electorals siguin “per a no ser complerts”. Més aviat voldria creure que els compromisos que els candidats assumeixen davant els ciutadans haurien de ser com una mena d’alt contracte que n’obligués el seu compliment. I és que acabo pensant que de manera ben diferent ens anirien les coses si s’hagués inventat un instrument capaç de mesurar el grau de compliment de les promeses fetes pels candidats en ocasió de les campanyes electorals. Però tampoc no cal somniar massa. L’instrument no existeix i, cas que existís, algú el segrestaria i el trauria de circulació.

Això no obstant, una cosa són les promeses electorals i una altra, ben diferent, és vendre la pell del llop abans d’haver-lo caçat; abans de saber si es tindrà oportunitat de governar. I és que hi ha candidats que deixats portar per l’empenta i l’eufòria de la campanya, per  lloances interessades dels que l’envolten, es senten amos de l’univers. I prometen realitzacions als uns i també als altres. Lícit és anunciar que és el què es vol fer cas que s’arribi a l’alcaldia. Fins i tot lícit és anunciar com i quant es farà. El que ja no em sembla oportú és prendre compromisos avançant-se al resultat de les urnes. És a dir que diuen blat abans de tenir-lo al sac i, a més, ben lligat! I, especialment a la primavera, mai no se sap si pot acabar arribant una tempesta que s’emporti per endavant les collites més prometedores…

Publicat a El 9 Nou, el 3 de juny de 1999