Les eleccions italianes, malgrat les moltes i molt notables diferències que podrien establir-se, tenen quelcom en comú amb les espanyoles del 3 de març. Com a mínim sinó la coincidència en la manca d’encert observat en el comportament de les enquestes pre-electorals. Com a mínim també, la no ascendència dels mitjans de comunicació sobre l’opinió pública i sobre la intenció de vot en els electors.

Romano Prodi, un polític relativament desconegut fa uns mesos, líder de la coalició italiana de “L’Ulivo”, ratllava la majoria absoluta en el senat i assolia la majoria minoritària en el congrés de diputats gràcies al poble. Silvio Berlusconi, un gat vell amb un espectacular aparell d’artilleria propagandística des dels mitjans de comunicació, líder del “Polo per la Libertá”, ha estat derrotat. Té públic però no poble.

Res del que ha passat en el país transalpí no era previst ni pels sondeigs ni per l’ambient que presentaven els mitjans de comunicació. Uns i altres apuntaven que es produiria una situació d’empat tècnic entre els blocs de centre-esquerra i de dreta. Malgrat les distàncies, ara a Itàlia i abans a Espanya ha sonat una mateixa música a despit que amb lletra diferent.

Sortosament ha estat així. Els sondeigs erraren a Espanya i ara a Itàlia. Els mitjans de comunicació, ara a Itàlia abans a Espanya, no aconseguiren fer prevaler les idees que defensaven usant totes les eines possibles. Sortosament per al sistema democràtic s’ha evidenciat que el poble no és un titella a mans de ningú. I que encara hi ha diferència entre poble i públic. Dos conceptes que alguns voldrien es confonguessin…

Publicat a El 9 Nou, el 29 d’abril de 1996