Ahir, amb ben poques ganes per cert, vaig acabar per anar al cinema a veure Parenostre, el film dirigit per Manuel Huerga amb guió de Toni Soler, que, després d’haver-lo visionat, confesso que em va deixar força indiferent, al marge de la brillant interpretació que de Jordi Pujol en fa Josep Ma. Pou. Tot i això, Parenostre serà –és– per a molts un document audiovisual d’interès; però que això sigui així no vol dir que ens trobem davant d’una bona pel·lícula –que té els seus millors moments, d’una banda, en els dubtes de Pujol sobre com es valorarà la seva figura a la història de Catalunya i, de l’altra, la conversa autoinculpatòria (amb absolució inclosa) que Pujol manté amb mossèn Josep Ma. Ballarín–, tenint en compte tot el que esdevenir després de la confessió de la deixa que el seu pare Florenci havia dipositat en un banc andorrà i que mai havia declarat. Malgrat que el document pretén donar una visió de conjunt sobre el cas Pujol –sense fer oblit del paper jugat per les clavegueres de l’estat espanyol en tot l’assumpte–, el cert és que solament l’acaba donant des de la perspectiva del protagonista –al qual el film sembla voler contribuir a rehabilitar– i del seu entorn. Això fa que el film s’acabi per ubicar-se en un àmbit més proper al d’un drama de cambra familiar, que no pas al d’un fet i d’un moment històric, políticament i socialment rellevant i transcendent.