Els que sumem unes quantes dècades en les nostres vides, recordem les pintades que fa quaranta anys podien veure’s a les carreteres i en els llocs més insospitats, exhibint un sol nom: Pujol. Eren, aquells, anys d’estretors, de dureses repressives i de coerció de les llibertats. El règim del dictador Franco no deixava ni la més mínima escletxa per la qual filtrar-se un raig de sol que obrís l’esperança cap un temps i uns dies millors. Enmig del tenebrós panorama, Jordi Pujol, juntament amb altres patriotes catalans, es van atrevir a entonar el Cant de la Senyera en un Palau de la Música Catalana ple a vessar d’opressors de les llibertats nacionals de Catalunya. La resposta de les autoritats del moment va ser, com tot ho era en el franquisme, contundent i sense concessions. El resultat de l’acció patriòtica, coneguda com Els fets del Palau, fou el de la repressió i del maltractament envers les persones que havien gosat contradir -cantant!-, la voluntat del règim. Jordi Pujol ho va pagar amb més de dos anys de presó mentre el seu nom era pintat sobre parets, pedres i bitllets de curs legal com a símbol de la persecució que el règim franquista exercia sobre Catalunya i els catalans.

Avui Jordi Pujol és president de la Generalitat de Catalunya. Ell i altres representants de la societat catalana van omplir dissabte passat el Palau de la Música per commemorar els quaranta anys d’Els fets del Palau, de quan eren molt pocs els que mantenien encesa la flama del nacionalisme i de les llibertats nacionals de Catalunya, i de quan encara eren menys els que gosaven manifestar-se públicament contra el règim. Durant l’acte commemoratiu de l’efemèride els oradors van coincidir en glossar la transcendència d’aquells fets. Jordi Pujol va aprofitar per assegurar que Catalunya continuava sota amenaça, com feia 40 anys.

Bo és recordar la història i bo és posar de relleu els moments en els quals només es podia resistir davant l’atropellament que el franquisme exercia sobre Catalunya. Però també bo hauria de ser reconèixer que tot ha canviat i no deixar-se dur per sentimentalismes i melangies que a res no acondueixen. Tothom és lliure d’expressar allò que creu, i allò que sent. D’entre altres raons perquè vivim en temps de democràcia i de llibertat. No pas, com quan ara fa quaranta anys la feixuga bota del franquisme aixafava fort i sense miraments. Per això dir que Catalunya pateix avui amenaces semblants a les de fa quaranta anys és, com a mínim, una afirmació discutible; més encara si es té en compte que qui així s’expressa és el president del Govern autònom de Catalunya des de fa vint anys, i per lliure decisió dels ciutadans.

Ningú no pot negar que Catalunya pateix discriminació i greuges en relació a altres àrees geogràfiques de l’Estat. Però tampoc ningú no pot negar que si això és així, tots en devem tenir una part de responsabilitat i, en un primeríssim pla, els polítics en els que hem delegat la governança. Són ells, al cap i a la fi, els que han de liderar el progrés de Catalunya i, si escau, buscar solucions que permetin resoldre els dèficits que de ben segur patim. Per dir-ho ben clar: no s’hi val, com ja s’ha dit i escrit massa vegades, apuntar-se l’èxit de les coses que van bé per culpabilitzar a altres dels errors o dels desencontres, transformant-los en atacs contra Catalunya.

Hi ha una dita que resa que no es pot repicar i anar a la processó. O s’està a una banda o a l’altra. Però mai es pot estar a totes dues en funció del què més ens interessi. Per aquesta via haurem de continuar lamentant-nos del poc que ens estimen i aguantar fàcils demagogies que en res no ens ajuden ni ajuden al progrés del país.

Publicat a Diari de Sabadell, el 25 de maig de 2000