Si hi ha una setmana de l’any que tingui una especial significació per Catalunya, aquesta és la setmana que entre els seus set dies inclou les diades de Sant Jordi i de la Mare de Déu de Montserrat. Es tracta d’una setmana que d’altra banda coincideix amb els dies finals del mes d’abril, quan en l’ambient es més acusada aroma inconfusible de les plantes i de les flors que ens fa avinent que l’esclat de la primavera és ja un fet inquestionable.

Enguany però la celebració de les diades dels patrons de Catalunya ens arriba enmig d’un clima polític ben peculiar. En efecte. Han transcorregut cinquanta dies des de les eleccions generals del 3-M i ens trobem que disposem d’unes càmeres legislatives (Congrés de Diputats i Senat) constituïdes i, com aquell qui diu en atur forçat. Estan en l’espera que el president del Congrés de Dipu­tats, Enrique Trillo, convoqui a les senyories a les sessions que hauran d’investir un nou president del govern espanyol. En d’al­tres paraules. Encara no s’entreveu el moment en el qual es produirà el nomenament del nou president i la constitució del nou equip ministerial que haurà de prendre les regnes de la situació i conduir el país pel camí que, enmig d’altres inajornables reptes, ens haurà de portar al compliment de les normes de convergència de Maastricht. Les normes que, per cert, són l’únic passaport que dona pas a l’acomodament en primera classe en el tren de la moneda única europea.

Malgrat que les urgències són evidents continuem encara amb un govern central en funcions i en l’espera de lliurar el testimoni del relleu. Els del PP, guanyadors de les eleccions i candidats a governar, no se’n acaben de sortir en el procés d’establiment d’aliances i de pactes. Entre ofertes, diàlegs, llargues reunions i negociacions amb els partits nacionalistes, van passant els dies i les setmanes. A hores d’ara ningú no sap encara com acabarà totplegat. Mentre, Felipe González, desconeix el moment i l’hora en la qual haurà de prendre paquets i maletes i deixar La Moncloa i els bonsais, els quals amb paciència ha anat plantant i cuidant durant gairebé catorze anys.

Hi ha qui diu que en la tessitura d'”impasse” en la qual ens trobem, es corre el risc que la situació acabi satisfent a alguns. I és que el país, regit per un govern en funcions, rutlla d’allò més i sense excessius entrebancs. Així almenys ho confirmen els indicadors econòmics que es mostren relaxats i esplendorosos, talment com si per l’economia també hagués arribat l’anhelada primavera que segueix a un dur hivern. Ultra això, la tensió ambiental que s’estenia per tot abans de les eleccions ha desapa­regut i els mals vents i presagis s’han calmat. Com si el país hagués estat submergit de sobte en una gran tassa de tila. Fins i tot els apocalíptics de fa uns mesos –en especial els apocalíptics mediàtics– han canviat els seus discursos de soca-rel. Allò que abans era pervers i nefast pel conjunt de l’estat, ara és seny i responsabilitat. Aquells que un dia pactaven amb els socialistes i eren insultats i titllats de “fenicis”, ara són uns prudents i saberuts polítics disposats a fer allò que calgui per tal de consolidar l’estat de les autonomies previst en la Constitució… Viure per a veure…

Bo seria però, que no s’ajornés ja més la sessió d’investidura del candidat a president José M. Aznar. Quan ell ocupi La Moncloa serà quan caldrà posar negre sobre blanc les moltes promeses que ara es fan i que hauran de prendre cos i forma en els pressupostos de l’estat per l’any 1997. No convé allargar més l’actual moment d’interinitat. Mentre el procés de canvi de govern no culmina, haurem gaudit de la Diada de Sant Jordi i gaudirem de la Mare de Déu de Montserrat. I, a diferència d’anys precedents, les reivindicacions es deixaran per a millor ocasió. I això, en principi, no és bo ni dolent… sinó més aviat tot el contrari.

En qualsevol cas bo és recordar que Catalunya viu al seu torn una situació d'”impasse” des de les eleccions autonòmiques. Eleccions que feren perdre a CiU la majoria absoluta en el Parlament de Catalunya. I és que ningú no és recorda que CiU necessita d’acords parlamentaris que li assegurin l’estabilitat en el govern de la Generalitat. I tampoc es convenient que aquests acords s’ajornin pendents del que es pugui esdevenir a sis-cents quilòmetres d’aquí.

Publicat a Diari de Sabadell, el 25 d’abril de 1996