A Kyoto (Japó) es va celebrar, fa un parell d’anys, una important cimera sobre el canvi climàtic que, és una obvietat, res de bo no ens ha d’aportar. No obstant i això, hom té la sensació que els representants dels governs més rics i que, alhora i casualment, són els que més contaminen, acaben optant per fer bona aquella dita catalana que diu allò de què “qui dia passa, any empeny”. Però el problema en el cas que ens ocupa, és que qui dia deixa passar sense no fer res, és un dia que es perd en la lluita contra la progressiva degradació de l’equilibri medioambiental del planeta.

A Bonn (Alemanya), acaba de finalitzar una nova edició de la conferència sobre el canvi climàtic i les coses no semblen pas haver canviat la seva tendència encara que hi hagi qui valori que el vas és mig ple i no pas mig buit. Així, a despit dels aparents avenços assolits pels més de 4.000 delegats -inclosos els representants de 173 països- convocats per l’ONU, tot segueix pràcticament igual que fins fa dos anys després de la cimera de Kyoto. Les expectatives de la conferència de Bonn no s’han vist confirmades del tot i res no sembla indicar que els compromisos de reducció de l’emissió de gasos que provoquen l’efecte hivernacle assolit a Kyoto es posin en marxa en la data prevista de l’any 2002. La nova esperança se situa ara en l’horitzó del proper any, en què a L’Haia se celebrarà una nova conferència en la qual s’assegura que es posarà fil a l’agulla definitivament en matèria de reducció d’emissió de gasos a l’atmòsfera.

Mentre, caldrà esperar. I quant es porten vuit anys des la conferència de Río de Janeiro en què per primera vegada es va abordar la necessitat d’adoptar mesures per evitar el progressiu sobrescalfament del globus, poc o ben poc s’ha fet. En tot cas ha augmentat la sensibilització entorn el problema i el suport polític necessari per a fer-hi front. Però no n’hi ha prou. Cert és que l’adopció de mesures i la seva aplicació no és fàcil. Més cert és, però, que sense compromisos clars, assumits i aplicats pels països més poderosos, tot continua quedant en el terreny de les bones intencions.

Ens queda, això sí, l’esperança de què quan es comenci a actuar, no sigui tard i que el llegat medioambiental que deixem a les generacions futures, no es trobi malmès del tot. Els castellans tenen una altre dita que resa “tanto va el cántaro a la fuente que al final se rompe”.

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 7 de novembre de 1999