El tancament del cinema Catalunya a Terrassa ha estat una mala notícia. Si més no per la raó de fons que l’ha motivat. No és pas nou que sales de cinema tanquin les seves portes. Tampoc que ho facin instal·lacions que, com les del terrassenc Catalunya, atresoraven la virtut d’estar vedades a l’odiós regne de les crispetes i de les begudes de cola amb canya. La pretesa modernitat en la qual se suposa que vivim, ens aboca a situacions que, com en aquest cas, no ens deixen reaccionar a temps ni, menys encara, amb anticipació. Però no ens equivoquem. El problema no està en si l’administració vol fer-se amb l’equipament que ara es tanca per evitar-ne la seva desaparició. En tot cas es troba en l’ús i en la rendibilitat social que se’n haurà d’extreure. Ha de quedar ben clar que la lluita contra la concentració de sales de cinema fora de les ciutats, integrades en centres comercials, és desigual i decantada -de moment- a favor de les macrocontracions periurbanes, directament importades dels Estats Units. En realitat, amb aquestes concentracions, no s’ha inventat res. L’únic que s’ha fet és bastir impersonals centres d’oci i de consum. I de mica en mica, es descapitalitzen les ciutats dels seus centres comercials i d’oci de sempre. Fins que arribi un dia en què potser caldrà reinventar-los per tal de recuperar-ne la vitalitat. Qui sap, però, si llavors serà massa tard i habitarem en unes ciutats giraran entorn la gran ciutat -Barcelona en el nostre cas- i de mal anomenades àrees d’oci.

Publicat a El 9 Nou, el 4 de novembre de 1999