Cada inici d’any, com si es tractés d’un ritual més dels molts que es posen en marxa en el període nadalenc, hom fa vots perquè en culminar l’escalada de les cinquanta-dues setmanes que s’acaben d’estrenar, puguin veure’s concretats en fets una part dels somnis que, indefectiblement, cadascú alimenta. Qui més qui menys desitjaria que les dotze batallades de la nit de Sant Silvestre, que tanquen un any i n’obren un altre, fossin com safata que atresora els havers conquerits i escombra que recull les rancúnies i els desencisos amuntegats durant els dies transcorreguts en els dotze mesos que queden enrere.

El Cap d’Any és sens dubte moment en el qual tothom, encara que sigui només per un instant, fa repàs i balanç de l’any que se’n va i formula propòsits per al que arriba. I és que en unes hores enrere quedarà el que ja es coneix i davant s’obrirà la capsa dels mesos que venen plens de sorpreses, les quals volem imaginar i desitgem, positives i festives.

L’inici de l’any, però, és talment com la tela d’un artista en el moment en el qual, es mostra immaculada i provocativa, neta i clara, preparada per acceptar, amb fidelitat, la petjada de qualsevol impressió. Tot és encara possible mentre l’artista no s’acaba de decidir per prendre paleta i pinzells i començar a traslladar damunt la blanca tela, les sensacions que l’animen. De la seva capacitat i habilitat, del seu encert en l’elecció del tema, de la forma i dels colors, en dependrà una part de l’èxit o del fracàs de l’obra. La resta en dependrà, com sempre, de l’atzar… De l’atzar, dels mecenes i dels mecenatges.

L’Albert Estrada i Vilarrasa és, per figura i actituds, artista i mecenes alhora. Dues personalitats que es fonen i es confonen en una de sola en un personatge que sembla extret d’una de les novel·les de l’Edward M. Forster. Ell té l’aire d’un assenyat lord britànic. El seu gest, afable i equilibrat, la seva mirada, seductora i intensa, la seva veu, harmoniosa i greu, ens evoquen més les formes del noble propietari d’una senyorívola mansió anglesa que no pas les d’una persona nascuda a la Ciutat dels Sants i feta a Sabadell.

La dèria de l’Albert ha estat, és encara, la pintura. Cultiva aquest art-professió des de molt jove. Les temporades passades al Regne Unit li foren cabdals per a superar el període de formació cursat –com l’Albert li agrada de fer notar– en les aules de la magna universitat de la vida. Fa quaranta anys que arribà a Sabadell. Ho féu de la mà d’una empresa constructora. Allà hi devia cursar el post-grau de l’art de saber com fonamentar, maó rera maó, la sòlida base a partir de la qual acabar de projectar i bastir l’artista que ja era. Acadèmic de les Reials Acadèmies Catalana de Belles Arts Sant Jordi i de la de San Fernando de Madrid i president de la de Belles Arts de Sabadell, la seva figurativa i optimista obra pot veure’s en diverses mansions i museus dels quatre punts cardinals. Varsòvia, Tel-Aviv, Mondorf-les-Bains, Beverly Hills, Ginebra i Ljubljana són ciutats que li han acollit exposicions.

L’èxit assolit per l’Albert en el camp artístic li ha servit per a desenvolupar l’altra vessant de la seva intrigant però no pas excèntrica personalitat: la de mecenes. L’exerceix mitjançant l’Editorial Ausa. Una editorial que ha fet de l’edició art i plaer. Ho justifica assenyalant que es tracta d’una inversió que obtindrà rendibilitat a llarg termini. No sabem però de quina rendibilitat ens parla. L’artística ja l’ha assolida pel bé d’altres artistes… I de tots plegats.

Estrada, Albert. L’art del mecenatge. El mecenatge de l’art.

De la sèrie “Llums i ombres) (Núm. 17), publicat a El 9 Nou el 9 de gener de 1995