1. Vaig començar l’any formant part de les estadístiques que informaven dels 25 mil casos de contagi que s’havien notificat a Catalunya el 31 de desembre. De l’experiència dos contrastos. L’un: després de més de 80 minuts interromputs al telèfon sense que ningú l’atengués, vaig assumir que em seria impossible contactar amb el meu CAP per comunicar la meva afectació per la malaltia, tal com se’ns demanava. L’altre: davant això, vaig optar per trucar al 061 on, sorprenentment, em varen atendre immediatament i em van posar en contacte amb un metge que em donà els consells de rigor i m’indicà que em posés en contacte amb el meu metge de capçalera utilitzant l’opció e-consulta de l’aplicació La Meva Salut. Obedient com sóc, vaig fer cas del què se’m demanava, tot i considerar que atès que ja eren les 7 de la tarda del 31 de desembre, el tràmit resultaria fútil i que fins el dilluns, 3 de gener, difícilment n’obtindria resposta. Un quart d’hora més tard em sonava el mòbil. A la pantalla la indicació ‘número ocult’, la qual cosa em feu dubtar de si l’atenia, tal com vaig acabar fent; i –oh sorpresa!– qui em trucava era el meu metge de capçalera que havia vist el meu missatge. “Això funciona!”, vaig fer per a mi contra el què la majoria de persones em deien. Clar que no vaig trigar en comprovar que també en aquest cas una flor no fa estiu. I tot perquè a partir d’aquella trucada, a pesar de les consultes via e-mail que vaig fer a través de La Meva Salut, cap resposta, més enllà d’un lacònic SMS rebut el 4 de gener en el que textualment se’m deia: “ICS: Bon dia, te simptomes? necessita baixa?” (sic), i que m’advertia que “el remitent no admet respostes” (?). Tres dies després vaig decidir donar-me a mi mateix l’alta a l’haver culminat el confinament de 7 dies.

2. No passa dia que una gestió relacionada amb qualsevol tipus de servei que fins fa poc podíem resoldre presencialment o telefònicament, ara se’ns convidi a fer-la via internet. Cert que en el millor dels casos podem obtenir una “cita prèvia” presencial, a Déu saber, però, per a quan. Contràriament quedem supeditats al criteri d’una màquina que ens fa preguntes sens parar i no ens entén o, alternativament, omplir uns qüestionaris que –ai las!– mai no contemplen la descripció de la incidència que volem resoldre. Un estat de coses que la pandèmia ha accelerat fins al punt que per no parlar només de bancs (dels quals hi hauria molt a dir!), concertar per exemple una visita amb el teu metge de capçalera és un repte que La Meva Salut no resolt de manera pertinent, no pas per manca d’eficiència –que també– sinó més aviat de previsió.

3. El meu quiosquer –per cert el quart que tinc en quatre anys a l’haver tancat la paradeta els tres anteriors– m’explica que les coses no li van prou bé i que cada dia es troba amb més dificultats a l’hora de mantenir obert el seu petit negoci que sosté gràcies a l’ajut puntual d’una filla i que li proporciona beneficis escassos no només perquè cada dia ven menys diaris i revistes sinó per mor de la reducció de les comissions que de les vendes li són imposades per les empreses editores. “A aquest pas –em confessava fa ben poc– no trigaré massa en tancar”. I quan això passi –que passarà!–, no em quedarà ja cap quiosc a menys d’un quilòmetre de distància de casa. Fa dies que m’ho diuen els meus amics: “T’has d’acostumar a llegir els diaris a través de la tablet o de l’ordinador”, i a fe que això, a mi, no em plau gens ni mica per la meva pertinença indòmita a la generació del paper; és a dir a la generació que allò que més ens agrada és fruir de la lectura de llibres, diaris i revistes impresos sobre paper.

D’aquestes tres variacions una conclusió: les persones més grans cada vegada ho tenim més difícil per moure’ns en el món digital. De fet, a hores d’ara ja ho tenen impossible el 68% dels majors de 74 anys que segons les prospeccions demoscòpiques no ho saben fer. Són –som– els nous exclosos socials en aquest cas a la categoria dels digitals.

Publicat a Diari de Sabadell, 3l 3 de febrer de 2022