Ja són aquí altra vegada. Ja les tenim a les portes. Han tardat una mica massa però, finalment, el període destinat a les vacances estiuenques ha arribat. Després d’onze lents mesos. En uns pocs dies deixarem enrera i ens oblidarem de les preocupacions de cada dia. Com desitgem endinsar-nos en l’àmbit, gairebé místic i sagrat, que volem ens condueixi a la conquesta i al ple gaudi de les activitats durant temps planificades i llargament esperades! Amb les vacances entrarem de ple en aquells dies per als quals hem traçat tants plans: Des de llegir un munt de llibres fins escoltar la nostra música més predilecta, sense oblidar-nos de les pausades i reparadores converses amb els amics o de devorar quilòmetres i quilòmetres a la recerca de la solitud i de l’idíl.lic paratge o indret que solament existeix en els luxosos catàlegs de les agències de viatges…

Quants records no ens afloren, aquests dies, en trobar-nos just davant els dies que precedeixen les vacances? Records de temps passats i de voluntats i de propòsits no reeixits, de somnis que, per impossibles, no han estat satisfets. I és que l’estiu és el temps perfecte i ideal, en el qual meditar i reflexionar sobre el diví i humà, el transcendent i intranscendent… L’estiu, les vacances, sembla un temps propici per a repensar les coses, per a avaluar els resultats de l’any transcorregut i per a formular renovats propòsits amb vista a un futur que ara, en encetar els dies de descans, ens sembla llunyà però que demà, passats els primers dies de les vacances, veurem a tocar.

Per a alguns, però, massa acostumats al brogit, al tràfec i a l’ocupació diària del mai no parar, les vacances poden ésser sinònim d’insatisfacció i d’avorriment i de temps irremissiblement perdut. I és que n’hi ha que no saben viure ni fer-se a la idea d’un temps d’oci, sense les presses i les urgències de cada dia. N’hi ha que, malgrat soni a estrany, no saben viure sense el soroll i l’ambient carregat i tens que proporciona la ciutat. Es tracta d’un tipus de personatge que, quan sent parlar de vacances, és talment com si li parlessin del dimoni i, immediatament, entren en una fase d’angoixa profunda pel fet que saben de les dificultats d’omplir d’activitat les llargues hores del dia i dels dies de vacances.

Com s’esdevé cada any però, uns i altres, després de les dues, tres o quatre setmanes de canvi d’activitat i de ritme, s’hauran de sotmetre de bell nou a la dinàmica que ens imposa feina, treball i ocupacions en general. Els uns, després d’haver tastat el cel, de poc els hauran servit els bons propòsits i les ganes de canviar actituds i comportaments. Els seran necessàries unes ben poques hores de contacte amb la rutina, perquè oblidin les vacances i es donguin compte que moltes de les coses que es pretenien fer quedaran pendents per a una nova ocasió. Els altres, els que per a ells la ciutat els ha creat addicció, recuperaran l’alegria després dels jorns de patiment que els ha reportat les maleïdes vacances. Ja no caldrà, almenys per un temps, que pensin per a ells mateixos i es vegin obligats a prendre decisions. Ja hi haurà qui ho farà per a ells i els donarà ocasió per a recuperar el frenètic ritme de treball…

Es llei de vida. Les vacances primer arriben i després se’n van. Però no pas per a tothom és així. N’hi ha molts que res no saben ni de la pretesa bondat de les vacances ni dels seus eventuals efectes reparadors. N’hi ha molts que res no saben ni de la suposada angoixa ni de les moltes dificultats que es deriven del fet de planificar-les… Ben a prop nostre n’hi ha molts, segur que masses, que—utòpicament—anhelen l’arribada de les vacances que per a ells serien la fi dels conflictes, sempre injustos, als quals es veuen sotmesos i dels odis i de les insolidaritats que es generen i es defensen al servei d’inconfesables interessos…

Publicat a Diari de Sabadell, el 28 de juliol de 1994