Ho he escrit en d’altres ocasions i ho tornaré a fer avui, just quan acabem d’encetar el mes d’agost que, almenys en aparença, ha de ser un mes de vacances i per a això mateix ho pot ser també de reflexió. Un mes d’agost que ens ha de conduir a un setembre políticament frenètic i a un octubre més incert i calent que mai, en el que –diuen, diuen, diuen–  serà quan, sí o sí, s’hauran de resoldre els desencontres entre els governs de Madrid i de Catalunya o, si això ho prefereixen, l’encaix o el desencaix definitiu de Catalunya dins Espanya. Una de les qüestions que a mi més em preocupen en l’estadi polític pel qual transitem en el que l’emoció i la il·lusió de molts sobresurten enmig d’una confusió generalitzada de conceptes, és la impossibilitat de discernir entre el què pertany al terreny de les idees (de la ideologia), el què pertany al projecte de país, el què pertany al model de gestió política pel qual volem optar (república o monarquia, però també federalisme, confederalisme, estat associat…).

Des del meu punt de vista, és arran aquesta confusió permanent que hem passat  sense solució de continuïtat del debat de les idees al del model de gestió política. La conseqüència és que en el debat entorn el qual gira el país, s’ha obviat volgudament tractar del projecte col·lectiu al que aspirem pel nou país que legítimament ens proposem construir. I això amb l’excusa recurrent de que la cosa (‘el procés’) ‘va de democràcia’ o que ‘ara no toca’ parlar d’aquesta qüestió. D’aquí que des del govern i des de les coalicions i moviments socials que els hi donen suport, s’empeny per tal que ens pronunciem exclusivament sobre el model de gestió al que aspirem (independència) i és deixa volgudament a banda quin ha de ser el projecte de país que volem construir.

D’aquí la visió esbiaixada d’un ‘procés’ que tot ho engoleix i tot ho justifica, emparat en la conquesta d’aquest bé superior que se suposa l’assoliment de la independència de manera unilateral és. Si ens atenem als resultats electorals del 27S, en tot el ‘procés’ (i ara ho veurem de nou en el tràmit parlamentari de les lleis del referèndum i de les anomenades lleis de desconnexió) s’ha passat olímpicament de l’opinió d’una part de la ciutadania; aquella que és representada pels partits de l’oposició que no se senten empesos pel corrent independentista. En definitiva: s’aspira a assolir una independència sense comptar amb una base social àmplia i consolidada; una independència de la que se’n desconeixen, a més, continguts, propostes, projectes…

I és que a hores d’ara per no saber no sabem quines són les prioritats que com a país hem d’acarar, quines polítiques socioeconòmiques (formació, salut, immigració, industrialització, productivitat, salarial, integració social…) volem promoure; quines polítiques territorials i mediambientals; quines polítiques relacionades amb els recursos energètics dels que no disposem i quines alternatives impulsarem… En definitiva, ¿algú pensa que en un plis-plas definirem i resoldrem tot allò que no hem estat capaços de construir durant 40 anys de govern autonòmic, a despit de tenir-ne les competències? ¿Cal recordar per enèsima vegada que Catalunya continua regint-se per la mateixa llei electoral de caràcter general que regeix per tot l’Estat i que som els únics de tot l’Estat que no en disposem d’una de pròpia que acabi amb la desigual validesa d’un vot segons el punt del territori és emès i que explica com en el Parlament de Catalunya es pot donar una majoria d’escons a mans dels partits independentistes quan el vot popular de suport amb el que compten aquests partits disposa del suport de menys de la meitat dels sufragis emesos?. Tanmateix en els anys de democràcia i de Parlament propi, tampoc hem sabut aconseguir un acord quant a una ordenació territorial capaç de vertebrar i equilibrar el país, tot evitant la creixent centralització i polarització que exerceix Barcelona i que des del Vallès en som també víctimes.

Publicat a Diari de Sabadell, el 3 d’agost de 2017