Si hi ha un mes a l’any que marqui un abisme entre el seu antecessor i el que el segueix, aquest mes és sense cap mena de dubte, el mes que comença demà. I és que l’agost és com una mena de trinxera o, si ho preferiu, de frontera que separa la il·lusió d’unes vacances anhelades i la renovada rutina de cada dia i de cada setmana que ens espera en tornar el setembre.

Abans no arriba però l’agost, com si d’una ancestral tradició es tractés, treiem la pols del bagul dels mals endreços que tenim ubicat en un racó de la nostra memòria i l’obrim… En un moment se’ns fan presents les més diverses qüestions i afers que hem anat deixant a banda al llarg de l’any. Estem segurs que enguany, a diferència dels anteriors, sí que les podrem resoldre, ordenar, resituar, repensar, durant les aparents llargues vacances que s’apropen…

La veritat però és dura. I els dies i les setmanes d’agost s’esmunyen entre els dits com si d’aigua es tractés. I en acabar les vacances, no ens quedarà altra remei que tornar-ho a col·locar tot –bones intencions incloses– dins el vell bagul que guardarem dotze mesos més en el racó més profund de la memòria. Sort n’hi ha que un nou juliol arribarà i, llavors novament, repetirem el ritus. Recuperarem el bagul i l’obrirem. I, un mes més tard l’endreçarem. I és que la vida no és més que una rutina de la qual en forma part el treball, l’estudi, l’oci i, fins i tot, la litúrgia i el mite de les vacances.

Què hi farem! Però és així!… Ah! I bones vacances!

Publicat a El 9 Nou, el 31 de juliol de 1995