La setmana passada s’acomplien 25 anys de la meva primera col·laboració setmanal a Diari de Sabadell. No deixa d’impressionar pensar que un hipotètic lector que comencés a llegir-me de ben jove, avui voregi ja la quarantena. Els darrers, han estat 25 anys intensos, plens d’emocions, de reptes, d’alegries, d’esperances, d’il·lusions i també –per què negar-ho– d’angoixes i d’angúnies. Durant aquests anys, cada setmana he escrit sobre allò que estimava més oportú sense limitacions de cap mena. En la meva primera columna –que va veure la llum el 12 de novembre de 1992, just un parell de mesos després que finalitzessin uns Jocs Olímpics i Paralímpics esplendorosos i inoblidables–, descrivia el moment d’aquesta manera: “Som a les portes d’un decisiu 1993 a partir del qual l’Europa Unida ens serà una realitat més propera. A partir del mes de gener entraran en vigor els acords de l’Acta Única (…), pas previ per acabar de recórrer el camí que ha d’elevar-nos a la categoria i condició de ciutadans partícips i solidaris d’un nou àmbit polític, econòmic, social i cultural comú a tots aquells que vivim i treballem en qualsevol dels dotze estats que avui conformen la CE i al que ben aviat s’hi uniran altres països de la resta del continent”.

Més endavant advertia al lector que “no sé exactament sobre què versarà el contingut setmanal de les ratlles que m’he compromès escriure setmanalment. L’actualitat i les circumstàncies ho aniran definint. En qualsevol cas, faig pública prometença d’escriure sobre qüestions i aspectes que malgrat puguin tenir un rerefons local, vagin més enllà dels estrets límits geogràfics que delimiten el nostre entorn quotidià”, i continuava amb aquesta reflexió: ‘Sabadell és una ciutat polivalent, vital i dinàmica a la que, diàriament, hi arriba força gent de fora a treballar-hi i, a l’inrevés, de la qual en surt un col·lectiu nombrós que treballa a d’altres indrets més o menys propers. D’aquesta dinàmica se’n deriva una vessant altament positiva: l’enriquiment personal i col·lectiu dels sabadellencs que podem adonar-nos que més enllà del nostre entorn més proper hi ha altres realitats i altres maneres de fer i actuar. El mateix passa amb aquells que és la seva vida professional la que transcorre entre nosaltres, que tenen ocasió d’adonar-se que els sabadellencs tenim unes pautes de comportament i de fer pròpies”.

Tancava aquella primera columna d’aquesta manera: “El Sabadell de fa uns anys, unes dècades per a ésser més precisos, disposava d’una personalitat molt definida, condicionada pel caràcter de ciutat industrial, fabril i tèxtil de la ciutat. Eren temps del “primer centro lanero e industrial de España” que algú –males veus diuen que de Terrassa– transformà amb un “primer centro ‘pavero’ e industrial de España”. Aquells anys, sortosament superats, poques coses podia lluir Sabadell més enllà del presumptuós títol propi dels temps que es vivien –al qual seguí més endavant, el de “Ciudad piloto del deporte español”–, en els que calia aparentar quelcom, atès que darrera d’aquelles incipients operacions de màrqueting ciutadà poc o ben poc hi havia. Llavors, la majoria dels sabadellencs vivien –o malvivien– i treballaven a Sabadell mateix. (…) Ara això ha canviat. Sabadell és una ciutat polivalent, vital i dinàmica a la que, diàriament, hi arriba força gent de fora per treballar-hi i, a l’inrevés, de la qual en surt –també diàriament– un col·lectiu nombrós de persones que ho fa en d’altres indrets més o menys propers”.

Confesso que després de rellegir aquella meva primera col·laboració publicada en aquest diari, no em puc estar d’usar aquella sentència tan popular i recorrent que resa allò de “com passa el temps!” i, immediatament, afegir-hi “com ha canviat el món i com hem canviat nosaltres en el curt període de vint-i-cinc anys”.

O almenys això em sembla!

Publicat a Diari de Sabadell, el 23 de novembre de 2017