He tingut un somni. Ha estat un somni que m’ha fet creure que un futur millor encara era possible. He somniat amb un país, amb una ciutat, en què l’objectiu dels que l’habitaven era viure en pau, en solidaritat, en llibertat, en ple respecte envers els altres. Un país, una ciutat, en què la ciutadania era amatent i responsable i es preocupava del seu futur. Un país, una ciutat, en què la demagògia havia deixat de ser i havia donat pas a la veritat, a la defensa de les idees de cadascú formulades sempre des del més precís respecte a la diversitat de pensament. Un país, una ciutat, compromès que treballava per trobar les millors solucions als problemes que preocupaven a la ciutadania. Un país, una ciutat, on les persones es comportaven com a persones i el respecte era un valor altament preuat; on el debat entorn les idees se situava per damunt de qualsevol calúmnia, qualsevol acusació sense sentit, qualsevol desqualificació no fonamentada.

Però, dissortadament, tot això ha estat només un somni. Perquè els mitjans de comunicació reprodueixen, dia rere dia, absurdes trifulgues entre candidats a una alcaldia o a una responsabilitat política i treuen profit d’aquestes desavinences per aconseguir més audiència. Poc es preocupen en general, de fer evidents les contradiccions en què els polítics cauen i fer-nos memòria que enmig de tant soroll ben poc arriben a saber del què de veritat els polítics defensen o proposen. Per la seva banda, els polítics, lluny d’esforçar-se en explicar-nos què pensen fer davant el creixent incivisme, davant la descohesió social o per integrar a les persones que aquí arriben a la cerca d’allò que en els seus països d’origen no tenen, prefereixen parlar-nos de preteses qüestions d’estat i, des de la dreta més rancia, alimentar discursos que ratllen la xenofòbia i la marginació. No s’adonen molts polítics, o no es volen adonar, que mentre així actuen no fan més que allunyar-se de la ciutadania. No s’adonen molts polítics que fàcilment cauen en el parany d’una dreta a la que només li interessa la desmobilització mentre apel•la a valors “nacionals” que ens haurien d’acabar fen més por que no pas gràcia. I la ciutadania, en comptes d’adonar-nos de què va la cosa i de comprometre’s decididament amb la democràcia i els amb seus valors del diàleg, la llibertat i la justícia, passen i desconnecten de tanta fanfàrria inútil.

Encara som a temps de recuperar la confiança que, ara com ara, la ciutadania està negant a la política. Només cal que els polítics vocacionals reaccionin i s’adonin que amb la seva actuació acusadora i inquisidora envers els altres ben poc contribuiran a trobar solucions als problemes que tenim plantejats. Cal també que els mitjans de comunicació –i amb ells nosaltres els periodistes– no ens deixem portar més per l’allau de declaracions i de contradeclaracions que a enlloc no porten. I cal que la ciutadania es mobilitzi per reclamar que els polítics deixin d’anar sempre a la seva bola i baixin a la terra dels problemes de cada dia.

Si res no canvia, quan es tanquin els col•legis electorals diumenge, constatarem una massa alta abstenció. Minuts més tard escoltarem els habituals comentaris dels polítics mostrant la seva preocupació per la baixa participació ciutadana i afegiran que cal prendre mesures. Paraules. I així fins que els partits no es decideixin a parlar dels problemes de veritat i, sobretot, s’obrin a la societat. En definitiva: fins que els partits no decideixen introduir reformes en el nostre sistema electoral que garanteixin que més enllà de la seva estructura, sovint massa hermètica, els ciutadans i les ciutadanes disposin de l’oportunitat de fer sentir la seva veu i, fins i tot, de presentar-se a elecció en representació de sectors o de barris concrets i al marge de la disciplina directa, estricta i estreta dels partits.

Publicat a Diari de Sabadell, el 24 de maig de 2007