Ens trobem immersos enmig d’un dilema. Volem unes ciutats més habitables però no volem renunciar a res. Perquè ens entenguem, ens agradaria fer possible el què és impossible ja que, com és fàcil endevinar, no és senzill compaginar dues aspiracions, que semblen bastant incompatibles. I és que voler gaudir d’una major qualitat de vida en les nostres ciutats sense que per això haguem de modificar cap dels nostres recalcitrants i, a voltes, obsessius comportaments com a urbanites, no és pas possible. Menys quan, en aplicació d’un principi clarament egoïsta, cadascú està convençut de què els problemes que es generen a les grans ciutats són per culpa dels altres i pels incívics comportaments d’una majoria. Com sempre, mai cap geperut es veu la seva gepa…

Això no obstant, o precisament per això, no és estrany que la qüestió de com ha de ser el creixement sostenible de les ciutats, ocupi un lloc preferent en els debats que arreu s’organitzen, tal i com va passar en l’encontre d’autoritats locals recentment celebrat a Barcelona. A les alçades que som algunes coses comencen a entreveure’s amb una certa nitidesa pel que fa al model que cal seguir per fer més habitables les ciutats. D’una banda, l’obvietat que si les ciutats són per a les persones, cal començar a pensar una mica més en aquells que les habiten. De l’altra, que les ciutats, arran els avenços tecnològics i el procés de globalització de tot plegat, es troben immerses en els albors d’una crisi que només pot trobar solució en la revitalització de les ciutats, en la seva renovació –no només en el sentit físic– i en la recuperació dels valors que li són propis com a punt de trobada col·lectiva, de negociació i de debat de les idees.

Però per afrontar aquest procés de renovació i de revitalització fa falta imaginació i també l’adopció d’algunes mesures urgents. Com, per exemple, apostar per la comfortabilitat dels que hi viuen. En aquest sentit, hora és de fer prevaldre el transport públic en detriment del transport privat. D’entre moltes raons, perquè a les ciutats els falta tranquil·litat i els sobra contaminació, tant ambiental com acústica. Sense la millora de l’actual panorama ambiental de les ciutats, difícilment podran establir-se les bases sobre les quals fonamentar la ciutat del segle XXI. I si no s’actua amb celeritat, podria passar que acabéssim consolidant un futur fastasmagòric per a les ciutats que comencen a veure’s sotmeses a un procés de pèrdua de la part més important del seu patrimoni: el de les persones, les quals davant les incomoditats que presenta la ciutat, prefereixen deixar-la com a lloc de treball i d’oci però no pas com a àmbit per a viure-hi.

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 9 d’abril de 1999