Hi havia expectació pel què podia esdevenir-se el 12 d’octubre arran la celebració de la festa nacional de l’Estat. Des de feia setmanes, el Partit Popular estava escalfant l’ambient d’una manera interessada i sectària, per convertir el 12 d’octubre amb el dia de l’exaltació dels pretesos “valores patrios” que, segons ells, s’encarnen en la “nació espanyola” i intentar treure’n profit pensant en les eleccions generals de la primavera de l’any vinent. De fet, des de fa temps, l’estratègia del Partit Popular s’inscriu plenament en la línia de presentar-se davant la ciutadania com l’opció política defensora de la pàtria espanyola, de la seva unitat i dels seus símbols. Segurament perquè els populars no han sabut superat encara el trauma que per a ells va significar la pèrdua de les eleccions del 14-M d’ara fa ja més de tres anys. No s’han adonat que les seves campanyes amb el rerefons d’una visió tant particular i esbiaixada d’Espanya com la que defensen, no els acaba donant rèdits suficients per guanyar unes eleccions o, cas que les guanyin sense majoria absoluta, per poder governar en coalició. De fet, amb la seva estratègia, allò que els populars sí han aconseguit ha estat radicalitzar actituds i fomentar enfrontaments per establir una línia imaginària entre els que ells consideren són els patriotes i els que no ho són pel simple fet que no coincideixen amb els seus plantejaments. Com més el PP insisteixi en continuar trepitjant el jardí que ells mateixos han recreat, més alimentaran reaccions contra dels seus plantejaments demagògics tan propers a la idea d’una Espanya rància, ancorada en un passat que tots voldríem veure superat per sempre més.
D’aquesta manera no ens ha d’estranyar, d’una banda, la coincidència d’alguns dels missatges del PP o dels seus líders amb els de portaveus d’altres opcions polítiques d’extrema dreta; de l’altra, la simbologia que pot veure’s en la majoria d’actes convocats pels populars amb el pretext d’exaltar i de defensar els valors d’una “pàtria” que ells volen uniforme en tots els ordres i sentits i de la qual qualsevol diferència n’ha de quedar exclosa. És des d’aquesta concepció que sorgeixen els “lapsus” d’alguns dels dirigents i militants populars quan donen ales a boicots contra Catalunya o prefereixen que determinades companyies siguin abans estrangeres que no pas catalanes o es neguen a condemnar la dictadura franquista.
Espanya és, ha estat i continuarà essent plural i diversa… o no serà. I en aquesta pluralitat i diversitat es fonamenta la concepció del què ha de ser un Estat modern, plenament adaptat als temps que correm. Amb la transició política, el nostre país, va ser capaç de portar a terme una profunda transformació i descentralitzar-se amb la instauració de l’Estat de les autonomies. Ho va fer mitjançant un debat serè, respectuós amb els posicionaments dels uns i dels altres i, sobretot, mitjançant un diàleg franc i generós. I si es vol continuar apostant per una Espanya moderna, caldrà continuar-ho fent des del respecte a la personalitat i a la manera de ser de cadascun dels pobles que la conformen i, també, des de la decidida voluntat d’adaptar-nos a noves maneres de concebre l’Estat. I aquesta Espanya moderna solament pot construir-se superant els excessos que els patriotismes de curta i baixa volada desencadenen. D’aquí que tampoc no sigui beneficiós per ningú alimentar la contraposició de nacionalismes de diferent signe que, al cap i a la fi, no fan més que reactivar-se mútuament.
Torna a ser hora de trobar noves formes d’entesa entre les nacions i les regions que conformem l’Estat espanyol. Per això s’imposa l’adopció d’algunes mesures urgents i, d’entre aquestes, sens dubte la de la reforma de la Cambra Alta, el Senat, per esdevenir la cambra des de la qual escoltar les veus d’una Espanya plural en contraposició a una Espanya radical que en res no facilita el progrés social i cívic i, en definitiva, el progrés dels pobles –de tots els pobles– que la conformen i que, al seu torn, formen part d’una Europa que volem cada dia més forta, més solidària i més justa.
Publicat a Diari de Sabadell, el 18 d’octubre de 2007
Comentaris recents