Una dita catalana em ve com anell al dit per il·lustrar la peça d’avui. És la dita que l’encapçala que estableix relació entre els confits amb els que s’acostuma a obsequiar a familiars i amics arran el naixement d’un infant i les noces que mesos abans han celebrat els seus pares. Algú em pot fer avinent que avui això ja no és ben bé així… I a qui ho faci no li mancarà raó perquè certament avui són moltes les parelles que sense haver passat per la vicària o pel registre civil són pares i mares de nadons… I és que els temps estan canviant!

Fa un munt d’anys, el 1991, va destapar-se l’afer Filesa. Era el primer cas declarat de finançament irregular d’un partit polític (el PSOE) que afectà de ple al PSC ja que els  encausats eren militants d’aquesta formació. Arran el cas, la majoria de partits aprofitaren l’avinentesa per abraonar-se sobre el PSC. Els socialistes eren hegemònics en els governs de la majoria d’ajuntaments de les grans ciutats catalanes i es tractava de treure’n profit polític a la seva contra. Tanmateix, quan el cas Filesa esclatà, hi havia ja força indicis que pràcticament tots els partits polítics tenien obertes vies de finançament que escapaven de tot control. Era aquell el moment en què si no es volia que afers relacionats amb el finançament dels partits i/o de corrupció i d’enriquiment personal associats a aquells assolissin entitat pròpia, havia d’apostar-se per una llei de finançament que establís mecanismes de control suficients i sobretot transparents. No n’hi havia prou amb la llei del 1990 ni tampoc amb les modificacions –escasses– que s’hi van introduir posteriorment. Però era evident que llavors ningú no estava per aquesta labor…

Els anys, amics, passen volant. I des d’aquell primer cas, les causes que tenen a veure amb el finançament irregular de partits polítics i amb la corrupció política no han deixat malauradament de créixer. Malaya, Púnica, Pretòria, Mercuri, Gürtel, ERO’s d’Andalusia, Bárcenas, Rato, Treball, Palau de la Música, Innova…, són noms, d’entre de molts d’altres, de casos que deixen clar que gairebé ningú no pot llençar la primera pedra contra la corrupció de l’altra per no estar net de culpa. Això no obstant, quan es produeix alguna novetat judicial (amb intervencions policials i penes de ‘telediario’ incloses), la resposta dels més afectats pel cas des d’un punt de vista polític, és sempre coincident: no hi tenim res a veure, les actuacions judicials són desproporcionades, darrera d’aquestes actuacions hi ha una mà negra… S’intenta així donar major notorietat mediàtica a la forma i al moment processal del cas que no pas al fons que no és altra que la corrupció i/o el finançament irregular d’un partit.

Dels escorcolls judicials de divendres passat a la seu de la Fundació Catdem i a la de CDC arran un possible finançament irregular, sol·licitats per la fiscalia anticorrupció, ordenats pel jutge d’El Vendrell i portats a terme per la Guàrdia Civil, ens en queda la paradoxa de que els escorcolls fossin conseqüència de l’operació Petrum que al seu torn es posà en marxa arran les denúncies que ERC presentà el 2102 contra el llavors alcalde de Torredembarra, Daniel Massagué, per possibles adjudicacions irregulars d’obra pública.

No m’agrada (més aviat em preocupa i molt) el què, el com i el quan dels escorcolls de divendres. Escrit això m’afanyo a afegir que encara m’agrada menys que arran els casos de corrupció i de finançament irregular de partits, els tràmits judicials es demorin tan, i que no s’assumeixin les responsabilitats polítiques que se’n puguin derivar. No ens equivoquem: no hi ha corruptes bons (els meus) ni corruptes dolents (els teus). Simplement hi ha corruptors i corruptes. Aquest, i no pas cap altra, és, o hauria de ser, el quid de la qüestió… I és que ‘d’aquelles noces, aquests confits’…

Publicat a Diari de Sabadell, el 3 de setembre de 2015