Sovint confonem conceptes i així es produeixen interferències entre religió i política. Unes interferències que mai no s’haurien de donar, atès que religió i política actuen –o haurien d’actuar– a nivells diferents. Mentre la religió té a veure amb les creences espirituals, amb la fe de cadascú, la política té a veure amb la ideologia, amb els valors humans terrenals que cadascú defensa. És clar que creences religioses, ideologia i valors, en el seu conjunt o en la seva unitat, poden ser enteses o interpretades de maneres diferents. Només d’aquesta manera pot entendre’s com dues persones que diuen professar una mateixa creença religiosa, poden adoptar posicions ideològiques a voltes ben diferents. I de fet això és el què passa. Hi ha persones que creuen en els valors del cristianisme i que fan de la seva creença religiosa argument fonamental per bastir els seus posicionaments marcadament progressistes. Seria el cas, sense haver d’anar més lluny, del bisbe català Pere Casaldàliga que des de fa anys treball a São Félix do Araguaia al Mato Grosso de Brasil. Casaldàliga és un ferm seguidor i predicador de la teologia de l’alliberament i mai no s’ha estat de denunciar els grans terratinents als quals culpa de la misèria local. Això li ha comportat amenaces de mort en diverses ocasions. De fet, col•laboradors seus, com el pare Jósimo o el sacerdot João Bosco, van ser assassinats per mor de predicar les mateixes idees que Casaldàliga. Al seu torn, hi ha persones que professant la mateixa religió que el bisbe català, es troben alineats en posicions marcadament conservadores, lluny de qualsevol compromís envers els menys afavorits.
D’aquesta manera si els assumptes que tenen a veure amb la religió i amb la ideologia es mantinguessin on els correspon, no hi hauria d’haver més conflicte que el que es pogués derivar per raó de possibles incoherències personals entre la pràctica d’una creença religiosa i la defensa d’uns determinats valors humans. Però les coses són com són i no pas com voldríem que fossin. D’aquí que sovint assistim a situacions difícils de comprendre. Així, els jerarques de la religió, de les religions, se senten autoritzats per criticar comportaments polítics. Per contra no accepten que des de l’àmbit de la política es qüestioni cap de les seves proclames. Un exemple recent el trobem en el maniqueic debat entorn l’assignatura Educació per a la Ciutadania que ha de venir a omplir el buit que patim pel què fa a la formació dels joves en l’ètica i en els valors democràtics. Alguns bisbes han reaccionat de manera incomprensible contra aquesta nova assignatura que s’implantarà, voluntàriament, a partir del proper curs. Una reacció que, com a mínim, és estranya atès que l’objectiu de l’assignatura és fomentar el desenvolupament dels valors democràtics i la consciència ciutadana, conèixer la Declaració Universal dels Drets Humans i afavorir actituds i conductes respectuoses i compromeses amb la defensa d’aquests drets, alhora que impulsar i promoure la participació dels joves i la seva educació en els valors de la pau i la solidaritat.
A partir d’aquí seria millor que els jerarques de la religió, de les religions, es dediquessin al què té a veure amb qüestions de l’esperit i deixessin pels governant, democràticament elegits per la ciutadania, la formació en valors que tan falta fan en la nostra societat. Més enllà d’aquesta constatació, governants i jerarques religiosos haurien de coincidir en la defensa dels drets humans, en el respecte a les persones i a les llibertats individuals. I si això és així, cal preguntar-nos on rau la raó que avala posicionaments contraris a la implantació d’una assignatura que respectant la pràctica religiosa de cadascú aposta per la formació en valors humans? Haurem de recordar altra vegada aquella sàvia sentència evangèlica que Jesús va adreçar als fariseus de “doneu a Déu allò que és de Déu i al Cèsar allò que és del Cèsar”?
Publicat a Diari de Sabadell, el 1r d’agost de 2007
Comentaris recents