La vella Creu Alta, una tarda dels darrers partits que s’hi van jugar l’any 1968

Un meu amic futbolero, fanàtic del Sabadell, es reconciliarà avui amb mi. I és que malgrat la passió que ambdós sentim pel Centre d’Esports Sabadell, és cert que ha passat temps sense que m’hagi referit en aquest meu comentari setmanal a la trajectòria dels arlequinats aquesta temporada. Però comprendran que a hores d’ara, parlar de futbol –de la pilota, com deien els nostres avantpassats–, pot ser vist com un intent d’esquivar les situacions de dificultats per les quals estem travessant. Malgrat tot trencaré avui el meu silenci futbolero per felicitar-nos de l’èxit assolit pel primer equip local de futbol al mantenir-se a la categoria a la qual havia retornat per mèrits propis just ara fa un any. Ens n’hem de felicitar tot i que hem de reconèixer que per continuar a la Segona Divisió A, el Sabadell ha precisat d’una mena de conjunció astral en forma de caramboles que ha evitat que l’equip es veiés fatalment abocat de nou al pou de la Segona Divisió B. Al Vila-real li devem en part, doncs, aquesta nostra precària alegria futbolera.

Recordo que la darrera vegada que vaig referir-me al Centre d’Esports va ser a inicis de temporada, just quan l’equip marxava líder de la competició. Llavors, irònicament, vaig aventurar que d’aquell lideratge dels sabadellencs se’n podien fer dues lectures –l’optimista i la pessimista–, lectures que a despit de ser antagòniques acabaven en aquest cas essent favorables als interessos de l’afecció local. La lectura optimista dibuixava un escenari fantàstic que alimentava l’esperança de poder repetir la fulgurant trajectòria d’aquell Sabadell que només en tres temporades (1963-64, 1964-65 i 1965-66) va sortir del pou de la Tercera Divisió (l’actual Segona Divisió B), i es va plantar a la Primera Divisió després de passar una sola temporada a Segona. La lectura pessimista dibuixava un escenari ben  galdós que, en qualsevol cas, deixava somniar que amb els punts que s’anaven sumant jornada rere jornada, cada vegada seria més difícil que l’equip arribés a perdre la categoria per malament que li anessin les coses. Malauradament la lectura pessimista es va imposar, i només els èxits de les primeres jornades –i el Vila-real— han contribuït a què el descens no es consumés.

Comptat i debatut aquesta haurà estat una temporada de patiment pel C. d’E. Sabadell. Tanmateix, haurà estat una temporada que això no obstant haurà culminat amb la satisfacció de continuar a la Segona Divisió A sense que això vulgui dir que els problemes de l’equip s’hagin resolt… El què li ha passat al C. d’E. Sabadell aquesta temporada pot ser també metàfora dels dies que vivim… M’explicaré: Vàrem passar uns anys d’alegries excessives sense que ningú, a despit dels anuncis de malastrugances que alguns feien, s’acabés de creure que vindrien temps difícils. Fins que les tornes van canviar i les urgències se’ns anaven acumulant, tot exigint-nos el pagament de factures derivades d’uns excessos comesos als quals en havien abocat; factures que han acabat per afectar l’essència mateixa de l’Estat del benestar i que ens han provocat un estat de tensió permanent en el que tot són males notícies. És per això que qualsevol petita espurna de llum pot fer-nos suposar que vindran temps millor… Però no. Que s’albirin minúscules llumetes no és sinònim de que els problemes acabin. De fet no acabaran fins que els nostres governants s’adonin que la culpa no és dels altres sinó que fonamentalment és nostra. Que les solucions no han de venir de fora, i si hi venen que nos seran “de gratis”. Que ja n’hi ha prou de tapar-se les vergonyes i les incoherències els uns i els altres. I que per damunt de tot, la ciutadania espera que s’exigissin responsabilitats als que ens defrauden i ens enganyen. Als que ens han portat fins aquí… I això, a hores d’ara és dissortadament pura entelèquia…!

Publicat a Diari de Sabadell, el 7 de juny de 2012