Com ens passa cada any, en tornar de les vacances comprovem que són ben poques les coses que per bé o per mal han evolucionat des que vam iniciar-les. En tot cas, els canvis més transcendents amb els quals inevitablement ens trobem, tenen a veure amb l’absència definitiva de les persones que ens han deixat durant els dies de sojorn estiuenc. Les trobarem a faltar. Però a despit d’això, el cert és que la vida continua i que, amb ells o sense ells, tot continuarà pràcticament com abans de vacances tant pel que fa a l’àmbit professional, domèstic, social, polític… I precisament ha estat l’àmbit de la política, a banda de la recurrent qüestió de la calor i les seves conseqüències en forma de sequera i incendis, allò que haurà acaparat més espais i més minuts en els mitjans de comunicació. Tot plegat perquè el debat entorn el nou Estatut d’Autonomia per Catalunya, amb propostes, opinions i declaracions no sempre comprensibles pel conjunt de la ciutadania, s’han succeït sense solució de continuïtat, de tal manera que de retorn a les nostres tasques habituals, ens hem adonat que les vacances, en comptes d’apaivagar diferències han alimentat nous desencontres.

Sigui com sigui, el cert és que la majoria dels ciutadans davant l’allau de declaracions i d’opinions que els cauen damunt, no saben ja a qui fer cas i a qui creure sobre les bondats i les oportunitats d’un nou Estatut. I és que els que ara es mostren més radicals amb les exigències que el nou text ha de recollir són, d’una banda, ERC que formen part del govern tripartit i, de l’altra, CiU que, quan governaven, van estar-se prou d’encetar el debat sobre l’Estatut (amb el famós “ara no toca”), no fos cas que perdessin el suport parlamentari que el PP els donava amb la condició de què, d’Estatut, ni parlar-ne. Així les coses, hom té la sensació que els ciutadans “passen” i es desentenen del debat. Ningú no ha de dubtar que la ciutadania de Catalunya vol el millor per aquest nostre país tant divers i complexa, de la mateixa manera que tots i cadascun de nosaltres volem el millor per als nostres. Partint d’aquest axioma el què la ciutadania vol és que ens posem d’acord sobre el nostre futur com a poble i, d’aquesta manera, contribuir a bastir un model d’Estat en el qual els diferents pobles que el conformen s’hi trobin còmodes i puguin avançar cap a la cohesió i el benestar social. I aquest és l’esforç que la ciutadania reclama dels partits polítics que haurien de saber avantposar els interessos de la majoria per damunt dels seus interessos més electorals i partidistes. La política, com va dir i escriure Aristòtil, és l’art del possible i, si això és així, Catalunya –la complexa i la diversa– precisa d’un Estatut que reculli les nostres aspiracions –socials i polítiques– com a nació, sense oblidar, però, que l’Estatut és cosa de tots i que només amb prudència i pragmatisme arribarà a bon port. L’Estatut no pot ser un instrument de divisió entre uns i altres. Més aviat és un instrument que ha de garantir-nos un alt nivell d’administració i de serveis públics a partir dels quals poder contribuir a la generació de riquesa col•lectiva i d’oportunitats per a tothom. Tot plegat en el marc d’un projecte ambiciós i obert al futur que garanteixi la cohesió social del nostre poble.

Ha arribat l’hora, doncs, d’assumir les nostres responsabilitats com a ciutadans i de treballar per tal que l’Estatut que aprovi el Parlament de Catalunya sigui resultat del consens més ampli possible. Ha arribat l’hora d’assumir responsabilitats i correspon als partits polítics fer un acte de servei al país i als seus ciutadans. Catalunya és cosa de tots i és entre tots que l’hem de continuar construint amb la voluntat de contribuir a la vertebració d’un Estat de caràcter federal que sigui respectuós amb la realitat i amb les essències de les comunitats històriques que el conformen.

Publicat a Diari de Sabadell, el 25 d’agost de 2005